06.10.2014 - 00:00
La dècada dels anys vint del segle passat es recorda en la Història com una època de bogeria, disbauxa i felicitat: els feliços anys vint. Però en el cas de l’Estat espanyol no va ser així, almenys fins a la segona meitat de la dècada. Menys encara pel que fa a Ontinyent. Foren uns anys que de cap manera no es poden qualificar de feliços. El poble en el qual mai no passava res, perquè així ho decidien les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, que era conservador, molt religiós i extremadament tancat, es va veure sacsejat per una sèrie d’esdeveniments que el van dur a ser portada en la premsa nacional en diverses ocasions.
Ontinyent, en el punt de mira
En el Ple ordinari setmanal del dijous 18 de desembre de 1919, l’Ajuntament, sota la presidència de l’alcalde conservador José María Tortosa Valls, dóna compte que s’ha rebut una circular de l’Administració de Propietats i Impostos de la província, i que ha estat publicada en el Butlletí Oficial el passat 1 de desembre ‘sobre adopción de medios para hacer efectivo el cupo de Consumos y sus recargos en el próximo año de 1920 a 1921’, per la qual cosa el Consistori acorda que, el més aviat possible, es convoque la Junta municipal perquè prenga l’oportú acord. És per referendar l’impost de Consums. Encara que no hi ha cap paper que ho testimonie, és indubtable que la postura municipal es de conformitat.
A resultes de l’impost de Consums, a Ontinyent hi ha un gran malestar entre la ciutadania. El poble malviu en unes condicions molt precàries i són bastants qui busquen la subsistència a altres indrets. L’emigració ontinyentina és un fet i està a l’ordre del dia. Les comarques de la Ribera i la Safor són els destins temporals preferits; la gent se’n va a collir taronja, i a plantar o collir arròs. O a Alcoi, València o Barcelona, amb caràcter definitiu. Una ullada als llibres de Quintes d’eixos anys ens demostra que a l’hora de complir el servei militar, entre el 20 i el 25% dels joves en edat militar se’n ha anat a viure a altres poblacions. La poca faena que hi ha –l’epidèmia de grip (la grip espanyola) que s’ha passat en 1918 i 1919 i que ha deixat moltes famílies sense el sustent imprescindible en haver-se mort el pare o el germà major, l’alta inflació, i encara la crisi de la fil·loxera, quan en 1910 les vinyes es van secar–, fan d’Ontinyent un poble que està en una situació límit. La gent vol que es suprimisca l’impost de Consums.
El 29 de desembre de 1919, té entrada en l’Ajuntament un escrit que signa Rafael Mira Bataller en el qual es diu ‘el que suscribe, mayor de edad, domiciliado en la calle (Casas del Reyet) nº 9, según cédula personal, en el pleno goce de sus facultades civiles solicita a V. autorización para celebrar el día 1º de Enero de 1920, a las 10 de la mañana, una manifestación en la vía pública para pedir la anulación de consumos.
La manifestación se organizará en el paseo de la Glorieta y, pasando por la calle de Gomis, terminará en la plaza de Alfonso XIII, donde una comisión entregará al Sr. alcalde una solicitud al efecto indicado’.
Recuperem què deia el diari El Sol, en l’edició del 2 de gener de 1920:
‘La versión oficial acerca de lo sucedido es la siguiente:
El gobernador recibió ayer un telegrama del alcalde dándole cuenta que se había pedido autorización para celebrar un mitin y una manifestación para protestar contra el impuesto de Consumos.
El gobernador contestó expresando la conveniencia de que no se autorizara la manifestación, en previsión de que se alterara el orden, pero consintiendo que se celebrase el acto en un local cerrado.’
Malgrat la prohibició del governador, l’alcalde decideix fer els ulls grossos i permetre la manifestació. Aquesta ix del passeig de la Glorieta, i pel carrer Major va a desembocar a la plaça d’Alfonso XIII, hui de l’Ajuntament. Allí, fan lliurament a l’alcalde d’un escrit que diu: ‘Los manifestantes desean que se quiten las garitas y quede el pueblo libre de forma que hasta hoy se ha tributado tal impuesto de consumos.
Desobligándose la comisión desde este momento’, i signa el mateix Rafael Mira.
Els ànims estan molt caldejats. Durant el matí, s’han cremat algunes casetes de cobrament de l’impost de Consums. Apareix la Guàrdia Civil davant de l’Ajuntament i dispara a l’aire. La gent es recull en el Porxet i tira pedres i els guardians de l’ordre canvien l’objectiu; en lloc de disparar a l’aire tiren a matar. El resultat final –segons va publicar Josep Gandia Calabuig al número 7 de la revista Alba–, és de quatre persones mortes, una dotzena de ferit i vint-i-nou detinguts. Els manifestants mort són J. Cambra, de 54 anys; M. Martínez, de 17 anys; i dos xiquetes: Virtudes Gandia Montagud, de 8 anys i Carmen Montés Sanchis, de 9 anys. La premsa de l’època (Las Provincias, Diario de Valencia…), en fer-se’n ressò, va fabular fins l’extrem que, en els moments anteriors a la manifestació, els assistents deien qua se’n muntaria una de ben grossa i que per eixe motiu aconsellaven de portar xiquets i xiquetes perquè, així, la guàrdia civil no dispararia. El diari El Sol ho contava així, amb les excepcions que deixava la censura de premsa:
‘El gobernador recibió al mismo tiempo noticias de origen particular, que daban cuenta de una grave alteración del orden y de que se habían disparado en el pueblo muchos tiros. Inmediatamente el gobernador dio orden a la Comandancia de la Guardia civil para que en el primer tren salieran fuerzas de la Benemérita para Onteniente, telegrafiándose además a los puestos de Albaida y otros pueblos limítrofes para que se concentrasen en dicho pueblo.
A las once recibió el gobernador otro despacho del alcalde, dando cuenta de que había sido muerto… (Interrumpe la censura).
No ha sido posible adquirir detalles. (Censura). Se oyeron varias descargas. (Censura)’.
La culpa, del poble pla
El dia 1 hi ha un Ple ordinari i un altre d’extraordinari. El primer és a les 10 del matí i, els segon, a les 4 de la vesprada. El primer és per a tractar alguns assumptes com la creació d’una ‘escuela mixta unitaria’ a la partida del Pla, pagar a la veïna Rosario Masià el servei de neteja de totes les tovalloles de l’Ajuntament durant l’any anterior per import d’onze pessetes o les despeses extraordinàries d’elaborar el padró d’habitants en tot l’extraradi –les cases de camp–, que puja trenta pessetes. A les 10 i mitja s’acaba. L’altre Ple és per a tractar el tema de la llei electoral per a l’elecció de senadors i el padró d’habitants. No és diu res dels incidents que han passat al matí.
En el Ple del dia 8 de gener, la major part de què es parla és al voltant dels successos del dia de Cap d’Any amb quatre morts i una dotzena de ferits. Així, un dels punts és l’acord per a reconstruir ‘las casetas del resguardo de consumos que fueron destruidas el día 1º del actual a consecuencia de la alteración del orden público dimanada de la manifestación contra dicho impuesto’. Fora de l’ordre del dia, els regidors acorden quatre punts. El primer que ‘conste en acta la más enérgica protesta contra la conducta observada por los provocadores de la alteración de orden público’ i de què en fan responsables ‘varios elementos de la sociedad El Trabajo’. En segon lloc que conste, també en acta, el sentiment de la Corporació per les desgràcies ocorregudes. El tercer punt, donar les gràcies a l’alcalde ‘por su arriesgada actuación’ ja que es va posar ‘entre los grupos de exaltados, exhortándoles a que depusieran su actitud’, i en últim terme atorgar un vot de confiança ‘al indicado señor Alcalde’.
En el poble en què mai no passava res, per aquesta acta no sabem ni quants morts i ferits van hi haver. Tampoc cap autocrítica dels membres del consistori per governar d’esquena al poble. Cap crítica al governador, que havia prohibit la manifestació. I en darrer lloc, crida especialment l’atenció que no hi haja cap referència a la Guàrdia Civil, ni bona ni roïna. Ni donar-los les gràcies per haver mantés l’ordre ni una censura perquè es van excedir contra els manifestants, la qual cosa ens indica que, potser, fora aquest el motiu de l’omisió. Per als governants, tota la culpa era del poble pla que veia com, en la pràctica, els xiquets, les dones, els pares, els malalts, tots, passaven fam, i fart d’injustícies, s’havia rebel·lat. Evidentment, Ontinyent era el poble en què mai no passava res.
De tant en tant, l’impost de Consum era un punt de fricció entre el poble i les autoritats. Aquest fet fou el més greu, però n’havien ocorregut altres d’importants. A títol d’exemple rememorem el succeït en maig de 1881, quan la major part del poble, uns 1.300 veïns, van al·legar que no podien pagar l’impost, organitzant una resistència passiva que va acabar amb l’embargament massiu per part de l’Ajuntament, el qual, en contrapartida i per por al que poguera passar, va sol·licitar al governador que nombrara un comissionat especial a fi de concedir crèdits als veïns.
L’accident de ferrocarril
Un altre succés important que va meréixer l’atenció dels mitjans de comunicació fou l’accident ferroviari ocorregut en la nit del 22 de desembre de 1922 i que va valdre al poble el títol de ciutat molt caritativa atorgat per rei Alfonso XIII. Eixa nit, un tren militar format per vint-i-dos vagons (la coincidència del número 22 és sorprenent), en tornar d’unes maniobres cap al regiment d’Infanteria de Vizcaya d’Alcoi, no pot pujar el desnivell de la via camí d’Agres. Els responsables decideixen desenganxar la meitat del comboi i deixar l’altra meitat parat i falcat perquè no se’n vaja. Prosseguiran la marxa fins a Alcoi amb la meitat de vagons i, després, la màquina tornarà a per l’altra meitat. Però no els falquen bé i els vagons sense màquina se’n van cap a l’estació d’Ontinyent on hi ha parat un tren de mercaderies. L’impacte és brutal. Catorze persones mortes i prop de vuitanta ferits és el balanç, en gran part (o tots) militars.
L’accident d’aviació
Un tercer succés, entre l’un i l’altre esdeveniment, va ocórrer a Ontinyent en octubre de 1920: un accident d’aviació en el límit del terme, fitant amb el d’Agullent. Aquest quasi està en l’oblit, tot i que en parlar amb la gent major que vivia a la partida del Pla hi ha dos fets que recorden i rememoren. Un, és la mala sort del matrimoni format per José Fita Ferri, llaurador, i Virtudes Ferrero Garcia. Vivien a les cases de Bella i tenien dos fills, José i Antonio, nascuts en 1915 i 1919, i tots dos van desaparéixer en el front de batalla en l’últim any de la guerra civil espanyola, als 23 i 19 anys. Mai més no es va saber res d’ells. L’altre, l’accident d’aviació ocorregut l’any 1920 a cal Fondo.
A finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, el cronista oficial d’Ontinyent, Alfredo Bernabeu, va publicar a la revista Crònica un xicotet reportatge de menys d’una pàgina sobre el succés. Tot i que té nombroses errades constatades, és interessant perquè aporta informació del fet que no hem localitzat a enlloc, possiblement perquè fóra informació oral la que ell recollira, encara que les mateixes errades ens fan dubtar de la veracitat de la resta de passages del text.
Diu Bernabeu: ‘Aquella tarde del día 4 de octubre de 1920, [segons la informació periodística del cas i les actes de defunció, no va ser el 4, sinó el 5 d’octubre] un avión correo, tripulado por tres personas de nacionalidad francesa, había despegado del aeródromo de la ciudad de Tolosa a las once de la mañana y, tras haber efectuado una escala en Barcelona, a las catorce treinta volvió a reemprender su vuelo con dirección a Alicante, rumbo a Argelia, punto final del periplo. Sin embargo, al pasar por la vertical de Ontinyent, ante el aspecto amenazador que ofrecían unas nubes tempestuosas, el piloto juzgó oportuno iniciar un aterrizaje de emergencia, y (…) eligió como lugar más idóneo unos campos de labor contiguos a la finca denominada Casa Fondo, en la partida del Pla. Cuando ya casi había logrado su propósito, el aeroplano vino a estrellarse contra un pino, reventando el depósito de la gasolina, lo que ocasionó que el aparato se incendiase en el acto’.
En l’accident hi van morir les tres persones que anaven en l’aparell, dos en eixe moment i l’altre al cap de dos dies.
L’avió, d’una companyia precursora d’Air France
Era un avió correu de la companyia Líneas Aéresas Latécoère, companyia fundada en 1919 i considerada precursora d’Air France, propietat del enginyer Pierre G. Latècoère, que prestava servei entre França, Espanya, Marroc i Algèria. A l’Estat espanyol tenia oficines a Madrid, Barcelona, Alacant i Màlaga, i l’avió accidentat anava a Casablanca, punt final del viatge, segons sembla, i on havien de baixar els dos passatgers que portava, el matrimoni format per Leonard Joseph Raymond Benal i Octavia Casajuana.
Al sobrevolar Ontinyent, una averia va fer que el pilot Charles Genthon iniciara un aterratge d’emergència, amb la mala sort que va xocar contra un arbre de la pinada que hi havia a cal Fondo. Segons ens conta Francisco Sanchis Soriano, nét de Francisco Sanchis Domínguez [i no Pellicer, com erròniament fa constar Bernabeu], qui va presenciar l’accident i va ajudar en les tasques de rescat, l’avió ara pujava, ara baixava, en una evidència que el motor estava fallant-li.
Com a resultat de l’accident, ocorregut a les sis i quart de la vesprada del dimarts 5 d’octubre de 1920 [cal tindre en compte que aleshores l’Estat espanyol anava a hora solar, de manera que són dos hores menys que en l’actualitat: les 4 i quart] resulten morts en l’acte el pilot aviador Charles Genthon, natural de París, de 23 anys, i Octavia Casajuana, de 22 anys, natural de Neuville o Neuvelle [és impossible saber quina població és, donat el gran nombre de ciutats que comencen per Neuville o Neuvelle], i resulta greument ferit i amb cremades molt greus Leonard J. Raymond Benas, natural de Faraman, del districte d’Arles, de 23 anys, mecànic ajustador, i marit d’Octavia. Segons rememora Francisco Sanchis, l’accidentat repetia constantment en castellà que a ell que el deixaren i que socorreren Octavia, la seua esposa. Per la seua banda, Bernabeu assegura que a Raymond Benas el van traslladar al poble ‘en uno de los pocos automóviles que circulaban por la ciudad, propiedad del conde de Torrefiel, al Hospital de Beneficencia’. No podem saber si és cert, encara que ens sembla molt casual i més bé ens inclinem, com ens va dir Francisco Sanchis, que va ser en una xicoteta tartana que tenia el seu avi el mitjà de transport per portar-lo al poble; com tampoc si són reals o no dos afirmacions més que diu, encara que ens inclinem a pensar que no són correctes: que anaven en viatge de bodes, i que Leonard era el mecànic de l’avió. En certa manera, una afirmació és la contradicció de l’altra. Sí que sabem que anaven a Casablanca, previsiblement per a residir allí, motiu pel qual portaven un aixovar discret, el que cabia aleshores en un avió –entre altres, un joc de café. De cap dels tres no se’n sap el lloc de residència.
Leonard mor a conseqüència d’una embòlia dijous 7 d’octubre, a la una del migdia [les 11 del matí actualment] i dos dies després, dissabte 9 d’octubre és quan el jutge municipal, Joaquín Martínez Puig, fa l’acta de defunció de tots tres, els qual porten, correlativament, els números 280, 281 i 282 al Registre Civil corresponent a l’any 1920.
Repercusió en la premsa de l’època
Encara que en l’època els accidents d’aviació eren una constant i fins i tot hi havia periòdics, com La Correspondencia en España, que tenien una secció d’accidents d’avió, el percanç d’Ontinyent fou notícia destacada el dia 7 d’octubre [poques vegades les notícies eixien publicades al dia següent d’ocórrer, generalment eren als dos dies, per les dificultats comunicacionals de l’època]. Així, aquest diari duia l’accident a la portada, i en el cable enviat des d’Alcoi [totes les notícies d’Ontinyent són via Alcoi] es diu que ‘cuando transponía de Bocairente, y cerca ya de Onteniente, el aviador advirtió una grave avería en el motor. Pretendió aterrizar, y cuando ya iba a lograrlo, el aparato chocó contra un árbol, dio la vuelta, y el depósito de gasolina hizo explosión, incendiándose todo el aeroplano.
La esposa del aviador y un pasajero fueron extraídos de los restos del aparato completamente carbonizados, y el piloto, en estado gravísimo.
La autoridad local se incautó de la valija de correo internacional que conducía el aeroplano’. En la mateixa notícia, més avall, sota l’epígraf de ‘Más detalles’, apareix escrit ‘Últimas noticias de Onteniente dicen que en el accidente de aviación perecieron el piloto Fanthon y la esposa del mecánico. Este pudo ser extraído de debajo del aparato y fue trasladado al hospital en grave estado. Se llama Leonard Benac’. El diari ABC, també oferia la notícia el dia 7 d’octubre. La crònica deia ‘Dos muertos y un herido. Alcoy, 6; 5 tarde. Hoy se ha recibido aquí noticia oficial del mortal accidente acaecido a uno de los aeroplanos que efectúan el servicio entre Barcelona y Marruecos, con escalas en Alicante y Málaga. (…) La esposa del aviador y un pasajero fueron extraídos de los restos del aparato completamente carbonizados, y el piloto, en estado gravísimo’. Per la seua banda, La Vanguardia, portava la notícia un breu de les pàgines interiors, en què informava el mateix dia 7 ‘comunican de Onteniente que el aeroplano que presta el servicio correspondiente entre Francia y África intentó aterrizar en las inmediaciones de esta población, pero sin duda por anomalías en el funcionamiento del motor, el aparato no respondió la maniobra del piloto y cayó violentamente, inflamándose el depósito de benzina. Resultaron muertos dos de los tripulantes y otro herido de gravedad’. Al dia següent, 8 d’octubre, La Vanguardia tornava a fer-se ressò de l’accident: ‘el alcalde de Onteniente ha comunicado al gobernador que el súbdito francés Leonardo Benas, gravemente herido en el accidente del avión correo, ocurrido en aquel término anteayer, ha fallecido también. Los cadáveres de las otras dos personas han recibido sepultura en el cementerio del citado pueblo’.
L’accident d’aviació d’Ontinyent va propiciar que José Ortega Munilla, escriptor i periodista, pare del filòsof José Ortega y Gasset, escrivira un article titulat ‘Rasgos de España, puertos para la navegación aérea’, que fou publicat en la pàgina 3 del periòdic ABC el divendres 28 d’octubre de 1920. En l’article es diu ‘al avión le sostiene su velocidad. Perdida ésta, es una masa que cae a los áridos accidentes del terreno y se defiende por la habilidad del piloto para sortearlos… Los muertos, los carbonizados en Onteniente, al aterrizar en la prematura obscuridad de un atardecer nuboso, en terreno desconocido, no vieron ni un arbolito, no supieron dónde caían. No hubo más para ello. ¡Hubo bastante! Los acogió la muerte…’.
Morts i soterrats els tres infortunats viatjants, el 27 d’octubre de 1920 té entrada en l’Ajuntament una carta que envia el cònsol de França a València, en la qual els familiars de les víctimes han sol·licitat el trasllat a França dels cadàvers. Per això vol saber si han estat embalsamats o no, amb la intenció de procedir al trasllat, al temps que li donen les gràcies a Francisco Sanchis Domínguez, ‘el campesino que socorrió a las mismas’. Tot seguit, dissabte 29 d’octubre, l’Ajuntament respon que ‘contestando oficio de 27 del actual y manifestando que los cadáveres de la catástrofe de aviación no han sido embalsamados y según lo dispuesto no pueden trasladarse sus restos hasta que no transcurran 5 años, y que los que auxiliaron al herido han sido propuestos para la Cruz de la Beneficencia’.
Un accident caríssim
En l’expedient que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO) hi ha una documentació que crida poderosament l’atenció. Són els papers oficials i els esborranys de les despeses que va ocasionar la mort dels tres ciutadans francesos i de qui se n’havia de fer càrrec. A instàncies del jutge senyor Monterde, les línies aèries Latécoère va pagar, el dia 19 de novembre de 1920, un total de 1.274 pessetes, mitjançant un xec del Banco Español de Crédito. Molt? Poc? L’Ajuntament, com és lògic, no va cobrar res. Per contextualitzar-ho, bo serà recórrer al llibre ‘La topografía médica de Ontinyent’, de 1916, i que va estar editada pel Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent l’any 2004. L’obra és d’autor desconegut, encara que se sap que era metge. El llibre serveix per a fer una radiografia de com era Ontinyent solament quatre anys abans de la tragèdia i és molt útil per a contrastar, o donar-se compte, de com eren les coses.
Per exemple, en l’any 1916 Ontinyent tenia 3.951 homes en edat compresa entre els 15 i els 70 anys. Hi havia 104 professions, a banda de les de llaurador i jornaler. En els 104 oficis tenien ocupació 1.733 persones. És a dir, al camp i com a jornalers, quan ix faena, treballen la resta, 2.218 veïns (el 56%). Les finques del poble pertanyen en bona part a membres de la burgesia valenciana, comprades majoritàriament gràcies a la desamortització de Mendizábal, i treballades en règim de mitgers o casers pels nadius del poble.
Encara que no es parla de sous, el salari mitjà d’un home treballant al camp en jornada completa, de sol a sol, estava al voltant de les tres pessetes. També ens pot ajudar a fer-se una idea fidedigna les despeses acordades per l’Ajuntament en el primer Ple municipal de l’any 1920 per pagar a la dona que havia netejat les tovalloles o els funcionaris que havien fet el Padró d’Habitants en l’extraradi.
Doncs bé, Ontinyent va aprofitar l’ocasió de l’accident d’aviació per cobrar unes quantitats desmesurades, astronòmiques, fora de lloc. Així, d’alçar els cadàvers i ajudar en la conducció [?], faena de què es van encarregar Antonio Martínez i Tomàs Bernabeu, veïns del carrer de Teixidors, van percebre deu pessetes cadascú d’ells.
Per traslladar a l’hospital el ferit, posant el carro, cavalleries i dos homes [aquesta versió, de ser certa, significaria que no va ser transportat en el vehicle del comte de Torrefiel], trenta pessetes.
Als quatre jornalers que vivien al barri de la Vila (Ramon Egea Albuixech, Enrique Soler, José Maria Brotons Brotons i Miguel Rodríguez), per portar els taüts des de l’església de Santa Maria fins el cementari (que era el de l’Església, a Sant Rafael, on a hores d’ara es troba la parròquia), quaranta pessetes (a deu pessetes cada u d’ells).
En atenció al ferit, despesa en medicines, segons la factura que adjunta l’administrador de l’Hospital de Beneficència, 137 pessetes.
Despeses del soterrador (recordem, el cementari era de l’Església, i era aquesta institució qui havia de pagar-li, segons veurem tot seguit), 36 pessetes.
Tres taüts per a les víctimes, comprades al fuster Gonzalo Eulalia, 275 pessetes.
Però si aquestes xifres són clarament prohibitives per exagerades per l’època, no són res comparades amb els emoluments que va fixar l’Església. Se li’n va anar la mà. Per l’acte del funeral, despeses en ciris [!!!], despeses del clero, soterrament i cementeri (recordem que és de l’Església), 736 pessetes, prop del 60% de la quantia total que, insistim, va estar xifrada en 1.274 pessetes.
Al seu escrit, Alfredo Bernabeu assegura que l’ofici religiós del funeral el va fer el cardenal Benlloch, qui es trobava al poble. Benlloch solia passar els estius en el balneari de La Salud. Desconeixem si octubre era encara estiu per al cardenal.
Aquesta xifra percebuda per l’Església contrasta –i de quina manera!– amb la minuta dels metges i practicants que van atendre el ferit durant els dos dies fins que es va morir. Els metges i practicants no van voler cobrar res i així consta a l’esborrany i a la factura posterior. Malgrat l’exercici d’honradesa dels facultatius, l’honorabilitat del poble com a col·lectiu social va quedar danyada, amb molts dubtes a causa, sobretot, del desaforat ànim recaptatori i lucratiu de l’Església.
Francisco Sanchis Domínguez, protagonista involuntari
A la cal Fondo, de la sisena partida de les Alqueries i fitant amb el terme d’Agullent, vivia el matrimoni format per Francisco Sanchis Domínguez (1882), llaurador i mitger de la finca, i Maria Borrell Sanz (1885). Tenien en 1920 tres fills barons: Francisco (1906), José (1912) i Ismael (1914). Amb posterioritat naixerien tres dones més: Ana (1921), Josefa (1924) i Rosa (1928).
De la suposada pretensió municipal de proposar a Francisco Sanchis per a rebre la Creu de la Beneficencia, mai més no se’n va saber res. No consta al llibre d’Actes dels plens municipals ni els descendents no en saben res. El que sí que és cert, és el reconeixement que li va fer el govern francés per mitjà del cònsol de València, li van lliurar un diploma, en nom del president de la República, el dia 12 de gener de 1921, que encara hui en dia presideix l’entrada de la casa d’una néta, il·lustració que obri aquest reportatge. I la família francesa del matromini mort en l’accident es va portar molt bé amb ell, fins al punt de voler contractar-lo amb insistència a ell, i pagar els estudis dels fills, però Francisco era un home arrelat a la terra i no va voler emigrar. Segons sembla, aquells família era molt adinerada.
No es pot saber si, al cap de cinc anys, van repatriar les restes mortals dels tres desafortunats aviadors. Cal tenir present que en febrer de 1939 va entrar en funcionament el nou cementeri municipal, abandonant-se l’antic i posteriorment desmantellant-lo.
Durant un temps, hi havia qui, quan veia passar un avió, suspirava amb l’esperança que caiguera el pardal de ferro.
Enllaços
Array
