Els Marges avisa: una literatura en crisi és un país sense cultura?

  • Fa un balanç agredolç parlant de la 'letal punxada de la bombolla editorial catalana' i de com el català és una llengua supeditada

VilaWeb
Redacció
26.09.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Amb motiu del quarantè aniversari, la revista Els Marges vol convocar la societat catalana a una nova reflexió en profunditat, publicant l’editorial ‘Una literatura en crisi, un país sense cultura’. S’hi parla del moment actual de la literatura i de com la seva degradació pot afectar tota la cultura. Els autors analitzen exhaustivament tots els aspectes que afecten el sistema literari català: del món editorial als creadors, als gèneres, a la llengua, a la influència de la tecnologia. Ho fan d’una manera exhaustiva amb voluntat de balanç i crítica i amb ànim constructiu, en el sentit de posar el dit a la nafra dels aspectes que necessiten una atenció urgent.

Recorren a una frase de Joan Fuster: ‘Ara per ara, poder escriure un editorial com el present no deixa de ser una constatació feliç: només es pot criticar allò que existeix. I la ingent feinada intel·lectual i material esmerçada pels catalans, contra els vents de la història, per crear una literatura nacional, és el que ens ha permès d’arribar fins aquí i tenir una situació viva en el temps i criticable en les seves potencialitats. Però, si tot plegat no volem que esdevingui un castell de cartes que s’ensorra, fóra bo de recordar les paraules que Joan Fuster va escriure el 1956 al seu Diari: “Mal senyal per a una literatura, si la societat que hauria de mantenir-la se’n desentén. I pitjor encara per a la societat si, desidiosa o versàtil, incorre en aquest descuit. La literatura, potser, arribarà a sobreviure, precària, a costa de petits sacrificis insignes; però la societat que l’abandona, la societat que renuncia a una literatura pròpia, individualitzada i individualitzadora, és ja una societat dimitida.”‘ L’editorial es va publicar el mes de maig i ara la xarxa l’ha fet seu i ha inaugurat el debat.

Un balanç agredolç

L’editorial comença dient que el balanç d’aquests quaranta anys és agredolç, ambivalent si més no: ‘D’una banda, la llengua i la literatura catalanes –el seu estudi i difusió, objectiu primordial de la revista– no han assolit en aquests anys, ni de molt, l’estatus de consolidació que les faria plenament homologables, quant a ús, funcions, disponibilitats i exigències, amb les de qualsevol país establert. Però, d’una altra banda, no és menys evident el fet que ni els últims espeternecs de la dictadura, ni les claudicacions vergonyants de la transició, ni la piconadora uniformant de la mundialització, ni els embats de la més recent crisi del capitalisme, no han relegat a la condició de residuals la llengua i la literatura mil·lenàries de la nació.’

La letal punxada de la bombolla editorial catalana

Entra a fons en el món editorial mostrant-ne les febleses: ‘Els gegants han xuclat el que quedava de la bombolla editorial catalana dels anys 1980 i primeria de 1990. Aquests grans grups, una petita part del negoci dels quals és el llibre en català –del qual una part encara més petita és el llibre literari–, que es publica sota l’ensenya de cases desaparegudes de facto; aquests gegants, dèiem, i un cert munt de petites editorials literàries que només tenen en comú això, que són petites –amb tot el que pot comportar de reducció de despeses–, creen un paisatge amb moltes novetats –però menys que fa uns quants anys– i amb molta traducció –de narradors contemporanis sobretot. Però on realment la punxada de la bombolla editorial catalana ha resultat letal ha estat en l’àmbit de l’ensenyament de la literatura, que ha deixat d’interessar comercialment fins el punt que ni tan sols es reedita en condicions mínimes molt del que s’havia publicat en edicions soltes i assequibles els anys 1980 i 1990. Aquesta retracció va començar abans del 2008. La crisi econòmica ha estat només el cop de gràcia que faltava. O la coartada, aneu a saber.’

El 30% de lectors: una història d’èxit o de fracàs

L’editorial remarca que el fet que hi hagi el 30% de lectors que consumeixen llibres en català és fruit del voluntarisme i que amb aquesta situació ningú no garanteix que aquest percentatge pugui créixer ni tampoc mantenir-se: ‘Avui, la narrativa catalana –el llibre en català– té un mercat suficient, però reduït. No ultrapassa el 30% de lectors habituals. Aquests lectors s’han mantingut perquè la literatura catalana ha evolucionat en el sentit de les literatures coetànies. No és cap mèrit si tenim en compte que la literatura no es pot escriure de manera diferent de com es fa en cada moment històric; sí que ho és si assumim que es tracta d’una dura conquesta de la lluita per la consolidació literària, que ha tingut prou força per permetre seguir el camí de l’actualitat a la literatura catalana. És, doncs, una història d’èxit, però també de fracàs. No tindrem més lectors si fem novel·les més bones perquè, des dels paràmetres actuals, ja les fem. No tindrem més lectors si aprofundim en el bilingüisme literari –cada vegada més hi ha obres que es complauen a posar-hi personatges que parlen en castellà– ni en l’hibridisme lingüístic –una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot. Només tindrem més lectors si s’eixampla el nombre potencial de lectors en català, i la qüestió aquí és purament política: si les lleis van en contra de la llengua del país, si les que hi van a favor no es compleixen, si els joves i els grans consumim la cultura no literària majoritària en castellà –cinema, jocs d’ordinador, sèries de televisió–, si la llengua que autènticament funciona no és la catalana –prospectes de medicaments, contractes, hipoteques, judicis, etiquetes comercials–, aquest 30% és un miracle del voluntarisme que no es podrà aguantar gaire enllà.’ 

Un ensenyament precari

La publicació no oblida el paper de l’ensenyament: ‘Les deficiències en l’ensenyament són decisives si es pren en consideració el temps que es dedica, a l’escola, a l’ensenyament de la llengua i de la literatura, es pot comprovar que és mínim en relació amb unes altres disciplines. Amb aquest tractament en l’àmbit educatiu, amb les dificultats d’una política lingüística insuficient, amb el desprestigi social de les humanitats en general, amb la desvalorització del que es considera inútil pel fet de ser improductiu a curt termini, amb els signes dels temps que donen més importància al que és visual i tècnic que no als estudis literaris, no ens ha de sorprendre que hi hagi les deficiències aquí detectades; potser perquè la llengua catalana, i de retop la seva literatura, continua en una situació endèmicament crítica. I aquesta constatació, malauradament, no implica una resolució del problema.’

Una llengua supeditada

L’editorial també tracta de com la literatura catalana queda supeditada sovint a l’espanyola i fa una clara al·lusió crítica al canvi impulsat pel conseller Ferran Mascarell en els Premis Nacionals de la Generalitat, per premiar com a nacional literatura castellana, com es va fer amb Mendoza: ‘Una llengua “imbècil” (en el sentit primigeni del terme, és a dir, menesterós de bastó per poder moure’s), supeditada, doncs, molt més sovint que no caldria a l’acompanyament de l'”altra” llengua, és digne correlat (i a l’inrevés) d’una literatura que, per inconsciència o per deliberació, acostuma a dubtar de quins són els seus límits conceptuals constitutius, tot avenint-se, per tant, a deixar-s’hi incorporar literatura altra que l’escrita en la pròpia llengua. Això no ja sols per obra de l’assimilisme colonial –ara democràticament instaurat, és clar–, sinó també per obra d’algunes institucions que no vacil·len a guardonar catalans que, com a escriptors, pertanyen en exclusiva a la literatura espanyola o castellana –la imperial, o la de todos, o la de somos quinientos millones, etc.’

Una universitat desproveïda que no pot respondre a la seva funció

La universitat, que hauria de tenir un paper molt important en la vitalitat de la literatura i la cultura, sembla mancar de les condicions per a fer-ho, segons que apunten els autors de l’editorial: ‘Aquesta aspirava així a exercir dues de les seves funcions més genuïnes: aportar nous coneixements i fer-los repercutir en el conjunt social. Com a mínim, fins que no vam entrar al canvi de segle i topàrem de ple amb el desprestigi total de les humanitats. Aquest ha crescut de la mà d’una disminució del nombre d’universitaris que s’hi interessen, de retallades institucionals i d’una miop magnificació de l’aplicabilitat, l’emprenedoria i més mistificacions presumptament pragmàtiques. A més, la modificació contínua de disposicions oficials que condicionen tant la docència com la recerca (nous plans d’estudis, mitjans i criteris d’avaluació de la qualitat, decrets, etc.) complica ad infinitum les exigències d’una gestió cada vegada més burocratitzada, sovint en nom de la implementació d’unes noves tecnologies que, si bé ofereixen uns avantatges inqüestionables, també generen servituds. La universitat en general viu un procés de transformació que l’ha desproveïda, ja, dels seus aspectes constitutius d’origen. I les conseqüències d’aquest procés afecten i afectaran directament, és clar, la formació literària i els coneixements de literatura del col·lectiu social al qual cada vegada pot respondre menys.’

Donar resposta al nínxol de mercat: la motivació predominant?

Com condiciona el mercat a la creativitat és un dels aspectes més aprofundits de l’editorial: ‘L’existència d’una narrativa difosa socialment té al darrere una sèrie de condicions –alfabetització, indústria cultural, mercat, referents socialment compartits, etc.– que només es poden trobar en una literatura consolidada. És per això que, des del moment que es proposà ser una literatura moderna, la catalana ha tingut fam de novel·les, i d’una manera molt declarada en els moments en què s’albirava una estabilització possible, com als anys 1920-1930 i als anys 1980. Dues forces han actuat aleshores: d’una banda, la petició d’excel·lència; d’una altra, la petició d’una literatura de consum. De l’equilibri entre aquestes dues variables depèn l’èxit d’una narrativa consolidada, però en el nostre cas és molt fàcil que una variable es mengi l’altra. O, com hem anat veient, que la variable del consum sigui la que acabi atorgant l’excel·lència. Aquest és el moment en què ens trobem: són les llistes de llibres més venuts, les que marquen l’autèntic valor d’una obra literària. És la indústria editorial, la que imposa aquest camí. Què s’hi pot objectar? És el recorregut que han fet totes les literatures que viuen en els temps postindustrials, postmoderns o hipermoderns. La difusió de la literatura i de la crítica en blocs i missatges del món virtual no fa sinó accentuar aquesta tendència. Avui, la massa de lectors té a la seva disposició una veu pública com no l’havia tinguda mai, i no és gens estrany el cas d’obres que es publiquen comercialment gràcies a la difusió prèvia que hi han tingut. Assistim, doncs, a una popularització crítica que és, en definitiva, l’imperi de la immediatesa i de les aspiracions i dels interessos personals, esdevinguts de grup quan hi ha prou gent capaç de clicar el “m’agrada”. En realitat, la narrativa es mou per nínxols de mercat, en els quals els grups més nombrosos, o amb interessos més compartits, imposen els èxits comercials que les editorials busquen. Fet i fet, els gèneres minoritaris, com la mateixa poesia, no són realment, actualment, un nínxol de mercat? El resultat és una literatura en el fons solipsista, que no té una autèntica visió ètica, moral, metafísica, explicativa, sobre el món i la societat, sinó que es limita a reproduir en forma diversos que han anat caient, l’un rere l’altre, en aquesta situació. És un fet alarmant? En realitat, no: és la situació del nostre temps. Cada època té la seva literatura i la funció que atorga a la seva literatura, i només –des de les seves pròpies funcions– rescaten o judiquen els que han vingut abans en l’intent de construir un cànon. Sí que cal, però, esforçar-se per no confondre coses, i no voler fer passar bou per bèstia grossa.’

Podeu consultar l’editorial sencer, de vint-i-quatre pàgines, ací.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any