Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  25.09.2014  00:01

Autor/s: Pere Moll i Torres

Mites esdevinguts ninots de falla

Men?ame
 

Afirmava el quasi sempre escèptic Josep Ramoneda, en un article a la premsa, que els mites nacionals són fabulacions que una societat acaba fent seues a partir de la reiteració d'uns missatges que queden al marge del judici. El problema esdevé quan el grotesc sainet-silogisme del mite és pastat i cuit pel teu veí. Posem el cas dels catalans i seu dret de decidir.  L'independentisme ha estat un moviment polític al marge dels governs de la Generalitat, excepte la part proporcional d'ERC en temps dels governs Maragall i Montilla. Durant els manaments d'En Pujol l’independentisme, més aviat, era blasmat des del Palau de la plaça de Sant Jaume. I ara ve el cas: Espanya té una ingent llista de patriotes i cabdills de mig calbot inservibles per a defensar de forma bilateral i raonada una altra concepció de l'estat que no siga l'absolutista i unitària, i aleshores ressuscita el mite del Cid, que guanya les batalles després de mort, però a casa de l'altre. Pujol, 'l'Español del Año 84' (concessió de l'ABC), és el més adient per a fer de Don Rodrigo a casa seua, no és mort però ja no mana (?) ni regna. El ressusciten com un ninot de falla amb els seus draps bruts i amb les seues misèries i a continuació li boten foc, dient-los als catalans: el vostre mite és un corrupte, us l'hem cremat com a ninot de falla, la independència és una utopia feta cendra, 'consumatum est'. El problema per a l'estat raurà en el fet que el ninot que han ressuscitat per a tornar-lo a cremar no ha estat mai ni mite ni icona del catalanisme independentista. Això mai no tocava a la seua agenda política.

Plantar una falla a Catalunya, construïda a la Meseta, amb ninots de suposades icones del catalanisme, fent el Cesid i la premsa capitalina d'artistes fallers, pot ser divertit i plausible per al consum intern (telediaris estatals) però no rendible políticament a Catalunya. Si pensa el govern del PP que amb aquesta jugada ja pot afirmar el 's'ha acabat', possiblement patisca durant molt de temps el càstig de les Danaides, estar contínuament omplint d'aigua recipients sense fons, perquè el sentiment català, antiestatal, independentista, secessionista o separador (el que més els agrada citar) i d'altres qualificatius del llibret de la seua falla, no han estat fecundats ni en conselleries ni en batlies. Diguem-li el seu nom: un escalfament global del poble.