Jo vaig fer batxiller a Albaida

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Francesc Mompó i Valls
22.09.2014 - 00:05

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

⎯ Han fet ban dient que eixirà un autobús del poble per anar a estudiar a l’institut d’Albaida. Vols que la mare et matricule? Et queden dos anys encara d’anar a escola, i segurament ho allargassaran un parell més. Si vols et matricule; i si vas traient-ho bé, continues. I si no, t’apuntes a la fàbrica de vidre.

No vaig tardar gens a contestar-li. Eren edats de respostes ràpides i gens reflexionades; o si es vol, molt influenciables per qualsevol raig de màgia infantil.

⎯No, mare, jo no vull estudiar. Quan tinga els dotze o els catorze anys ja aniré al forn. Què hi ha per a berenar?

⎯Té, t’he fet pa amb oli, sal i pebre roig. Abans de fer-se de ni et vull a casa.

Pocs dies després, un amiguet em digué que sa mare l’havia apuntat a estudiar a Albaida. No va fer falta res més. Les vies de la decisió es van obrir pas immediatament pels senderols de la voluntat, i la certesa es va implantar al bell mig del cor.

⎯Mare, vosté no em va dir l’altre dia si volia anar a estudiar a Albaida? Sí que vull anar. Al meu amic Alberto també l’hi han matriculat.

Així va ser com al final de l’estiu d’aquell llunyaníssim 1967 ens encarrilàrem carreteres amunt, carrer amunt, fins arribar a la part alta d’Albaida on estava el flamant institut dedicat al pintor local Josep Segrelles. Se’m va matricular en 1r de batxiller. I com ressonava d’espectacular aquella paraula batxiller dins del meu imaginari. Batxiller era allò que apareixia en alguna de les pel·lícules en blanc i negre on actuava l’Alberto Closas. Sí, batxiller. Ja estava atrapat dins d’aquell univers que contenia la paraula; univers que ja mai més m’ha deixat en tots aquests anys: ‘Jo vaig fer batxiller a Albaida’. I l’oració sempre ha arrossegat fils de memòria.

A partir d’aquest moment ja tot és una allau de sensacions, imatges, anècdotes i retalls de converses i vivències que em plouen de manera cubista per conquerir un espai en un temps que ja no els pertoca. Van i vénen sense que cap lògica temporal les guie. Potser hi haja una força amagada, màgica, que faça que siguen eixes i no unes altres. Força que evidentment jo desconec a hores d’ara… amb una sessió d’hipnosi regressiva tal vegada.

Portava el pèl llarg, caient-me sobre els muscles. Era el delegat de 4t o de 5é i no havia vingut el professor. A l’aula hi havia un poc de xivarri i entrà el professor de l’aula del costat a bonegar-nos (professor d’història que preferesc callar el nom). ‘¿Quién es el delegado?’, preguntà. Em vaig alçar del lloc i em vaig presentar. Ell es quedà mirant-me uns segons i amb un cert deix de menypreu afegí: ‘Ni usted a tanto ni la classe a tan poco’. Sí, un déu de la pedagogia aquell home que ens parlava d’’El glorioso alzamiento nacional’. Confesse que em tingué uns quants dies tocat i més d’un renec malsonant se’m féu fregall a la boca. Però la carn que creix no pot estar queta i la ferida encarnà prompte.

També malda per eixir dels soterranis dels conscient aquella iseta que li férem a un company d’Agres que era molt tímid. L’ensenyament era ben franquista i les classes encara eren de xics les unes i de xiques les altres. Doncs tot fatxendes nosaltres, entre tres o quatre agafàrem el company –perdona An…- i a la força l’entràrem a l’aula de xiques i tancàrem la porta. No era conscient encara que una broma l’és quan riuen tots; quan hi ha un que pateix, la broma deixa de ser broma per a convertir-se en una putada.

El futbol, sí, sí, el futbol. No ho feia malament del tot. Estava en l’equip de l’institut i marcava gols. Una vegada jugant a Ontinyent contra l’equip dels frares, no vaig tocar més que dos balons. Un va ser quan vaig xutar una falta amb molta potència, però de manera molt previsible i la va parar el porter. Una altra va ser en un córner on jo no entrava a rematar de cap perquè era més aïnes baixet i m’estava fora de l’àrea. El baló vingué rebotat, el vaig enganxar amb l’empenya i a la gàbia: 0-1 i convertit en un semiheroi sense haver tocat quasi el baló.

També hi hagué el partit dels professors al Romeral on el company Soriano de Fontanars li agarrà el pantaló al professor Miralles quan el regatejava. Se’l quedà en la mà i el va deixar en calçotets. Ens guanyaren. Hi havia tres o quatre professors molt bons.

En una altra ocasió, ja en 6é de batxiller, jugant contra no recorde quin equip, vaig saltar a per un baló de cap i en caure em vaig doblegar el genoll. Artritis posttraumàtica. Un genoll com un sis-cents, operació no sé de què, enguixament, rehabilitacions mal fetes per part meva… Es va acabar el futbol per a mi.

Els dos últims anys estigueren regits per les concentracions a ca Meme i Lina, pastisseria que hi havia al fons de la plaça, a l’esquerra segons la veig ara des del record. Dinàvem, féiem un botellot avant la lettre, discutíem de filosofia –te’n recordes, Moïses? I tu, Fayos?- i alfarrassàvem la bellesa de les dues germanes Soler.

I aquella amistat al bar Rex amb Vicent Soler, i aquells amors més platònics que altra cosa amb Roses i Remeis. I el poc de temps que venia l’amic Boti, i… els vidres trencats s’amunteguen al seu aire com els ve de gust. Ho deixe de moment i continuaré un altre dia. Acudeixen tantes coses a tocar a la porta del present, tantes.

Tots els colors de la llengua, tots els colors del valencià de la Vall d’Albaida –el nostre català-, se sentien als curts carrers del voltant de l’institut quan esperàvem que l’obriren mentre jugàvem a pilota contra les façanes d’aquells edificis tardofranquistes. Accents i paraules de Fontanars -ara et recorde Pepe Fuentes-, la Font, Ontinyent, Bocairent, Agres, Cocentaina, Atzeneta, Albaida, l’Aljorf, el Palomar, l’Olleria –el meu poble-, Alfarrasí, Montaverner, els poblets del riu –aquells bessons eren de Bellús, crec; ai memòria-, Benigànim –eren els que més cantaven parlant (allò de les vocals llargues del llatí i tal)-, la Pobla, el Ràfol, Salem, Otos, Bèlgida i tots aquells altres que em matareu quan em vegeu, però ja he fet la llista massa llarga. Recorde una discussió, en la qual jo no tenia raó, en què la raó del debat era la vocal àtona de la paraula lleó. Jo defensava, com a bon ambaixador del meu poble, que es deia llaó front a una majoria que defensaven l’agudesa de la vocal àtona. Evidentment ells aportaven la veracitat etimològica i jo només l’estendard de la meva petitíssima pàtria. Però ja ens valia aquest polièdric enfocament per a agermanar-nos front als pocs que deien directament ‘león’ i ja està; coses de la primera emigració espanyola. I aquell llibre de 3r o 4t de Lengua Española que deia que el valenciano es un dialecto del catalán.

Entre professors també hi havia romanticisme i don Isidro, el de filosofia, i la professora d’història de l’art –no en recorde ara el nom- s’ennuviaren i es casaren. Jo estava en sisé i ens acomboiàrem per fer-los un regal. Una cosa de cert valor on ens escoltàrem tots i que no recorde i una caixeta de condons. A més a més, jo vaig quedar encarregat de fer-hi un sonet commemoratiu. Quan els el vaig llegir, don Isidro em va investir amb la corona de llorer -doncs sí, he continuat per la senda de les lletres i també he publicat poemaris-. I aquell professor de Formación del Espíritu Nacional que ens contava sense cap pudor ni decència com s’allistà voluntari a la División Azul para combatir a los rojos.

Un dia, entrenant al camp de futbol de l’institut, aquell que si et queia la pilota al barranc et costava baixar diversos bancals escalonat fins a trobar-la i després pujar-los, vaig xutar molt fort amb tan mala fortuna que li vaig pegar una balonada en tota la cara a la professora Blanquer que venia per darrere d’una porteria i va caure redona a terra. No sé si em vaig poder disculpar oportunament, però ho torne a fer ara: ho sent molt, ha estat sense voler.

I aquella companya de Bocairent? Ah, aquella companya de Bocairent que ens tenia a mitja classe embadalits mentre regnava en el nostre còctel hormonal! Maria Jesús li deien: un bé de déu. També em ve al cap la magnífica ironia que tenia el company Fayos de la Pobla. Parlant de la Pobla m’apareixen els dos Gomars, el que era company de pupitre i fill de viticultors i l’altre, Morant Gomar, que era un dels que treien millors notes de classe. I posats a entrar en cognoms, Garcia Garcia de Terrateig.

També professores amb idiosincràsia especial: donya Elena amb el seu: ‘bata, bata ya’, permanent i mussitat a mitja veu i a mode de mantra; de vegades quan ja estàvem en silenci i tot. I una especial per a mi, que va fer que m’enamorara de la literatura: Mari Carmen Arribas.

En fi, un reguitzell d’anècdotes que he de deixar ací per exigències del guió perquè les unes criden a les altres i no acabaria. Ja té aquestes coses l’àlbum perdut de la memòria.
I jo vaig acabar i després vaig anar al Cap i Casal perquè m’acabaren de polir amb alguna que altra carrera. I sempre he portat la meva Vall d’Albaida al cor i a la boca. I en un raconet especial, l’institut d’Albaida.

Jo és que vaig fer batxiller a Albaida.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any