21.09.2014 - 09:31
Alex Salmond va perdre dijous l’aposta més alta de la seva carrera política i ha decidit plegar. Però això no suposa, d’entrada, que l’independentisme escocès, d’ample registre, hagi estat escombrat de l’escena política del país. Per estendre’n el certificat de defunció caldrà esperar encara un prudencial període. Cinc anys. Temps suficient per comprovar si els nous poders que a corre-cuita Londres ha promès a la societat escocesa satisfan, si hi arriben, les seves expectatives. Si no, el proper cop, el Yes Scotland tindrà, molt probablement, més possibilitats de sortir-se’n.
En teoria no és desitjable un nou referèndum abans, com a mínim, de l’any 2025 o 2030, sempre i quan hi hagi una demanda social que el justifiqui i que el partit o els partits que ho vulguin tirar endavant disposin de les majories suficients per fer-lo. És segur que l’SNP no renunciarà al seu ideari independentista. Però també que no inclourà la convocatòria d’una nova consulta en el programa electoral de les eleccions de maig del 2016. Fer-ho més endavant dependrà de l’esmentada voluntat social, en bona part, potser, sota l’impuls dels moviments de base que han operat durant la campanya en paral·lel a la promoguda per l’SNP, Yes Scotland.
Moltes raons explicarien la derrota del sí. Parlar, només, de l’èxit de la “campanya de la por” seria patir d’un excés de miopia, per bé que ha tingut un efecte poderós. Una anàlisi del vot regional demostra que la fidelitat que es podia esperar de l’SNP en bona part del territori on té forta implantació no ha respost al que s’hauria pogut esperar. Que només quatre circumscripcions sobre 32 s’hagin inclinat per la independència és simptomàtic. Ho és que a Aberdeenshire, on hi ha la circumscripció de Salmond, el sí hagi tingut pobres resultats (39,64%); que a Angus no hagi superat el 44%; que a Edimburg el marcador hagi estat més pobre del previst (38,90%) o que a Clackmannanshire tan sols 46.20 dels vots fossin pel sí. ¿Tot plegat indica falta d’afecció per la idea independentista? Entre un grup social, el més benestant, i de més edat, sí. El factor econòmic sembla haver estat clau en el resultat.
Perquè de la mateixa anàlisi regional es desprèn que contra més rica la circumscripció, menys suport al del sí. Per contra, contra més marginació i dificultats econòmiques, més alt ha puntuat l’independentisme, com ho demostra el cas de Glasgow, per bé que no en la proporció necessària per fer capgirar la tendència a romandre dins de la Unió.
A l’Escòcia rural es va imposar el no. A les illes Orkney (67,2) i les Shetland (63,7), de manera abassegadora, com també a la zona més frontera amb Anglaterra, Dumfries i Galloway (65,7). Encara que no de forma tan determinant, a les Highlands (52,9), Eilean Siar (53,4) i Argyll i Bute (58,5) el no va ser molt sòlid.
L’edat és un altre factor determinant. I l’anàlisi de les dades en funció de la piràmide de població permet apuntar, com ahir va dir Salmond en anunciar la renúncia, que “el somni [de la independència] mai no morirà”. Si més no, que la decisió presa dijous pot ser revisada en una generació, en especial segons com Westminster gestioni les seves promeses.
El segment de població per sobre dels 55 anys va votar majoritàriament pel no. En canvi, els joves de 16 i 17 anys van fer-ho pel sí en proporció 71/29; els de 18 a 24, 48/52; de 25 a 34, 59/41 i de 45 a 54, 52/48. Els més grans, doncs, han volgut mantenir l’estabilitat i els vincles amb una idea de la Gran Bretanya sorgida de la postguerra mundial, els anys 60 i 70. En canvi, les generacions actuals, no. En teoria, doncs, hi ha base per una fornada més ampla, de militants independentistes.
Si floreix o no dependrà de la resposta que doni Westminster a, i no cal oblidar-lo, l’1,6 milions de persones que consideren que la unió no els ofereix res de res.
D’altra banda, el calendari angoixa. I si Londres no s’apressa, la qüestió restarà oberta. Abans del 15 de gener cal que hi hagi un esborrany d’una nova Scotland Bill en els Comuns. Londres no s’ho pot manegar tot sol. Haurà de comptar amb el govern escocès, ja en noves mans. I encara hi pot haver més problemes.
En la compareixença de Cameron a Downing Street que va seguir a la proclamació dels resultats definitius, el premier va deixar clar que els canvis constitucionals de què gaudirà l’Escòcia post 18-S no tindran lloc fins a després de les eleccions generals de maig del 2015: “Hem escoltat la veu d’Escòcia. Ara hem d’escoltar la veu de milions d’anglesos.” I encara va remarcar que els futurs poders a retornar a Edimburg dependran no només del resultat de les eleccions sinó que s’estableixi un marc constitucional diferent per a tot l’Estat, incloent-hi un punt que acabi per excloure els parlamentaris escocesos de prendre part en les decisions que només afecten el territori anglès.
En aquest escenari, més de voluntat que de fets, es planteja un problema no pas menor. Perquè l’equació de retornar més poder a Escòcia, i fer-ho ràpidament, xoca amb el calendari electoral que viu el Regne Unit. Si el Parlament que sorgeixi de 2015 no lliura el que ha promès a Escòcia, per oposició dels diputats de segona fila i o per la manca d’acord entre els tres grans partits, les properes eleccions a Escòcia (2016) podrien veure una renovació del reclam sobiranista, amb independència o no que es concreti en la convocatòria d’un referèndum.No complir el que es promet és garantia de tenir damunt la taula una nova demanda de separació. Deu anys? Quinze? Potser vuit?
Les tensions entre els partits a l’hora de concretar com retornar més poder a Escòcia sense agreujar les altres homes nations, inclosa Anglaterra, i la manera de superar-les (o no), podrien ser el detonador d’un nou referèndum… S’albira una solució federal per al Regne Unit? Sí. Però presenta un problema insalvable. Al Regne Unit, on el 80% de la població el representa Anglaterra, no n’hi ha, de federalistes. Per contra, a Escòcia els independentistes no hi falten. Ara només s’han de reorganitzar.
