Montserrat Abelló, a tocar de les noves generacions

Aquest migdia, a les 13.00, el món literari diu adéu Montserrat Abelló, que es va morir aquest dimarts a l’edat de noranta-sis anys. Entre d’altres aspectes de la seva obra i de la seva figura, destaca la vinculació que va tenir fins al final amb els poetes joves. Hem demanat l’opinió de quatre poetes contemporànies que la van conèixer i hi van tenir amistat: Laia Noguera, Àngels Gregori, Teresa Colom i Meritxell Cucurella-Jorba. Cadascuna explica què ha representat Montserrat Abelló per ella i ha triat un dels seus poemes. 

LAIA NOGUERA

Per als poetes joves, Montserrat Abelló ha estat un referent literari i vital. Era una persona de ment oberta que estava molt interessada a conèixer els joves i a saber què escrivien i què pensaven. També era molt activa i li agradava anar a recitals i presentacions de llibres. Em sembla que ens coneixia més o menys a tots.

Diria que la seva poètica en general ha interessat molt els joves i uns quants ens hem vist influïts per la seva obra. És una poesia directa, oberta, compromesa, que pot reflectir molts sentirs i moltes mirades. A més, la seva tasca com a traductora ha obert portes realment atractives.

Tinc la sensació que tots li teníem un afecte especial i li estem agraïts per la seva aportació humana i literària.

M’agradaria compartir un poema que parla de la comprensió en el moment de la mort.

Potser serà només

en el darrer moment

quan tanquis els ulls

per sempre

que et serà donat conèixer

aquell únic secret

per força tan senzill

com quan al bat del sol

es desclou una flor.

(Montserrat Abelló)

ANGELS GREGORI

A part de ser un referent indiscutible de la poesia catalana, Montserrat Abelló va ser -tant per a mi com per a d’altres companyes meves de generació- una còmplice entusiasta. Més enllà de la pròpia obra poètica que ens deixa, més enllà de la seva importantíssima tasca en el terreny de la traducció i més enllà del seu compromís amb la literatura, amb el feminisme, amb la llengua i amb la paraula, Montserrat Abelló va tenir sempre una gran simpatia per les joves poetes que, any rere any, anaven sortint. S’entusiasmava, seguia i llegia les joves veus que s’anaven obrint camí en la nostra poesia, perquè sempre havia lluitat per continuar el traçat d’una genealogia femenina en la poesia catalana. 

L’últim cop que ens vam veure va ser aquest estiu, quan se li va retre un homenatge en un festival de les Terres de l’Ebre, un acte maratonià on Montserrat va aguantar incombustible, com sempre, més de vuit hores -que es diu aviat- de lectures poètiques dedicades a ella; un festival on es van desplaçar més de cinquanta poetes per acompanyar-la en aquesta festa. Aquell dia va ser l’últim cop que va la vaig veure. Aquell dia, a uns quants metres de distància, vaig veure una imatge d’ella tan genial que de seguida vaig treure el telèfon per capturar-la: ben acompanyada, asseguda entre la Laura Borràs i en Francesc Parcerisas, en un moment del festival, de sobte, va començar a ploure bastant. I allà estaven tots tres, asseguts sense moure’s, sota un paraigües, deixant que caigués la pluja i escoltant els versos que li dedicaven els seus amics poetes. Amb una actitud incombustible, com sempre. 

“A Virginia Woolf”

Cadascú ha de tenir

la seva cambra.

I un pati blau

on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol

viurà el desig

i la recança

de la primera paraula.

I el somriure

que s’ha perdut

i ja no es recupera.

Suau serà, però,

l’ombra de la tarda,

darrera els núvols,

allargada, com un lliri.

(Montserrat Abelló)

TERESA COLOM

Nit i dia

Tenia noranta-sis anys i, encara que sabem quina és l’esperança de vida d’una persona, quan dimarts passat vaig arribar a una de les lectures programades a la Setmana del Llibre en Català i li vaig preguntar a la Maria Antònia Massanet ―Com va?― Ella, sempre amb empenta, em va mirar afligida ―Així, així―. Montserrat Abelló havia mort feia unes hores. Jo no en sabia res. En aquell moment apareixia la Laia Noguera, enèrgica, venia corrents des del tren per por a fer tard. La Laia havia tingut molta relació amb la Montserrat. L’Àngels Gregori l’hi feia saber. Es tapava la cara. Mentre li baixaven llàgrimes, provava de retenir el plor. Estàvem a punt de començar la lectura. Se’ns unia Blanca Llum Vidal, la quarta poeta convocada. Tampoc no ho sabia. I, com a la resta de nosaltres, se li desencaixava l’expressió i se li amaraven els ulls. Havia mort la poeta, l’àvia, la mestra, amb qui havíem tingut l’honor de recitar i que ens coneixia, i ens valorava. Ella sempre va estar a tocar de les noves generacions. 

“No tenia ganes de dinar. Ha dit que estava cansada, que volia morir i s’ha mort”. L’Àngels Gregori em repetia afectada les paraules que li havien transmès. Quedaven dites com versos. 

Aquella nit, molts correus d’amigues expressant-se el condol.

Força, treball, talent, vitalitat i una rialla. Recordant-nos que, siguin quins siguin els nostres desassossecs, estem preparats per resistir i viure.          

“Nit i dia el plor, l’infant.

He caminat sense guia

per un camí desert, però ara

m’assec a la meva porta,

temerosa de perdre

l’invisible fil

que em lliga

a l’arbre i a la pedra.”

(‘Vida diària’, Montserrat Abelló, 1963)
 

MERITXELL CUCURELLA-JORBA

Montserrat era una poeta d’esperit jove que ni quan ha sigut gran ha deixat de ser jove. La Montserrat va començar a publicar, per l’exili i per les obligacions de la vida familiar, molt tard, i els anys a venir va fer unes curses maratonianes per recuperar aquella mena de temps perdut i per deixar-nos sempre sense alè amb uns poemes fets amb paraules senzilles i exempts de girs estrambòtics. La Montserrat entrava directa, com la bellesa d’una posta de sol, com la bellesa de la posta de sol del dia de setembre que la va veure morir. La Montserrat editada va ser una intuïció del malaurat i massa vegades menystingut Joaquim Horta, a qui també devem el mèrit d’haver descobert la vàlua de Gabriel Ferrater i haver-lo editat. Si us plau, país nostre, mirem de tenir bona memòria i recordar els homes i les dones que han lluitat, en l’àmbit que sigui, per nosaltres. Penso en el Joan. Penso en el Joaquim. Penso en la Montserrat. Gràcies per la vostra tasca, companys, amics, estimats. 

I aprenc a dir que No.

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No.

(Montserrat Abelló, ‘Dins l’esfera del temps’)