«Revistes com ‘Nature’, ‘Science’ o ‘Cell’ s’aprofiten de la vanitat de la gent»

  • Randy Schekman, premi Nobel de Medicina 2013

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Lucía Sapiña i Manuel Gil
16.09.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Després de rebre el Nobel, Schekman va acaparar l’atenció dels mitjans de comunicació per criticar obertament el funcionament de revistes científiques com Science, Nature o Cell. Aquestes publicacions, segons l’investigador, promouen agressivament les seues marques, més orientades a vendre subscripcions que no a estimular la investigació. El seu rebuig s’estén igualment cap a una manera d’avaluar la investigació que privilegia el factor d’impacte, el nombre de vegades que un article ha estat citat després que el publique una revista científica. De fet, Randy Schekman va ser un dels primers signants de la Declaració de San Francisco d’Avaluació de la Investigació (DORA – Declaration on Research Assessment), una iniciativa impulsada el 2012 per la Societat Americana de Biologia Cel·lular que demana un canvi en l’avaluació de la investigació.

Vostè defensa que les publicacions científiques com Nature, Cell o Science distorsionen la realitat de la investigació científica, però aquestes revistes continuen essent les més respectades per la comunitat científica.
Tenen un pla de negoci molt eficaç, diria jo. S’aprofiten de la vanitat de la gent. A la gent li agrada ser part d’un club exclusiu i és el que fomenten aquestes revistes que són tan selectives amb els articles que trien revisar. Busquen coses que es pensen que seran molt comentades, ja sap, un èxit de vendes. I fins i tot després d’accedir a revisar un article, imposen exigències a l’autor perquè canvie coses a fi de fer-lo encara més perfecte. Li pregunten a molta gent, tornen a repassar-lo una vegada i una altra –a vegades durant molt més d’un any– i, en acabat hi ha vegades que decideixen rebutjar l’article igualment. Això ocasiona un enorme esforç i una despesa afegida abans que es publique l’article, i crec que representa una altra influència tòxica: produeix un retard en la publicació científica.

Fa uns mesos va anunciar que no publicarà en aquestes revistes, però vostè té un gran prestigi…
Sí, bé… Fa molt de temps que ho vaig dient. De fet, no he publicat la meua pròpia investigació bàsica en aquestes revistes des de fa uns quants anys. I ja deia aquestes coses sobre el factor d’impacte durant els cinc anys que vaig ser editor de PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences), i la premsa mai em va entrevistar per això. Però vaig guanyar un premi Nobel i ara la meua veu té un major eco. I tinc la intenció d’usar aquesta veu per a expressar la meua opinió.

Però és igual de fàcil renunciar a publicar en aquestes revistes per a un investigador que està començant?
Sí, només ha de tenir el coratge de seguir les seues conviccions. Hi ha investigadors joves que eviten per complet de publicar-hi. A Berkeley tenim un jove acadèmic, Michael Eisen, que és expert en anàlisi genòmica, i va ser un dels editors originals de les revistes PLOS (Public Library of Science). Ell s’ha posicionat en contra del que considera «revistes glamuroses», i no hi apareix mai. I no obstant això, ha tingut una carrera molt reeixida, s’ha convertit en investigador de l’Institut Mèdic Howard Hughes. És molt intel·ligent, té un gran èxit i s’ha adonat que un no necessita entrar en el joc d’aquestes revistes per a poder publicar un treball important.

Fa uns mesos, John Bohannon, periodista de la revista Science, va enviar un article fals, ple d’errors, a més de 300 revistes open-access i 157 el van acceptar.
Totes les revistes eren open-access, sí… Podria haver-lo enviat també a totes les revistes comercials…

Són les revistes open-access menys rigoroses?

La qüestió no és si són open-access o no. Aquesta és una distinció falsa. Hi ha altres revistes que són comercials o propietat de societats científiques que també tenen estàndards baixos. I no trobe que pel mer fet de ser open-access, s’haja de sospitar més d’una revista. És cert que hi ha negocis per ací que busquen d’explotar el moviment open-access per fer diners i el comprador n’ha de ser conscient. Per això, si vols publicar en una d’aquestes revistes, observa la composició del consell editorial i mira qui esmerça el seu temps a convertir-lo en una empresa pròspera. Aquest hauria de ser el factor decisiu.

És sostenible tenir tantes publicacions científiques? No troba que és una bombolla que podria esclatar en qualsevol moment?
Abans del moviment open-access ja hi havia milers de títols, moltes revistes. Ara bé, és difícil sobreviure perquè les biblioteques pateixen retallades i han de vigilar molt a què se subscriuen o quines llicències compren. I pot ser que moltes publicacions desapareguen, però potser això serà bo.

Quin és el paper d’Internet en l’increment de revistes?
Ah, és crucial! Vull dir, és un canvi complet en la manera com llegim. La majoria dels acadèmics joves ja ni tan sols lligen una revista científica: una còpia impresa d’una revista és un dinosaure. I l’única raó per la qual Nature i Science continuen florint és perquè la gent vol la revista per llegir la primera part, ja que en aquestes revistes les investigacions estan sovint en les últimes pàgines. La gent llig l’actualitat científica, no tant els articles. De fet, llegir un article en Nature o en Science és una experiència molt poc agradable.

Vostè creu?
Sí, perquè és un petit anunci de l’article. Actualment, en la majoria dels articles en Science, el cos principal de l’article queda relegat al suplement, que no s’imprimeix i només està disponible en línia. Quan un envia un document a Nature o Science, és sovint un treball complet. I si es lluita i s’aconsegueix que l’accepten, generalment li diuen que retalle la majoria de les coses i tot això ho posen en el suplement. I repetesc, això és perquè el seu model es basa en la versió d’impremta i intenten estalviar diners en la impressió. Per a mi, és un producte artificial en el segle XXI. No haurien de fer-ho. Els articles haurien d’estar tots en la xarxa en la seua forma completa perquè la gent poguera llegir-los.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.
Manuel Gil. Redacció de Mètode.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any