Salvador Brotons: ‘El poble català sempre reneix’

L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) celebra deu anys amb un concert ben especial aquest dilluns al Palau de la Música Catalana. Hi interpreta, amb el Cor Jove dels Països Catalans, el programa ‘1714-1914-2014. Música i país‘, amb obres d’autors dels diversos territoris de parla catalana i dirigit per Salvador Brotons. El concert clourà amb l’obra del mateix Brotons ‘Catalunya 1714’, que relata el setge, el renaixement de les cendres i l’anhel eufòric d’aquests últims anys a través de cançons de l’època. Director titular de l’OJIPC, mestre de l’ESMUC, director de la Banda Municipal de Barcelona i compositor, Brotons explica que l’obra, de mitja hora, va ser fruit de la seva vivència en la manifestació de la Diada del 2012. ‘El poble estava encès, i els independentistes havíem deixat de ser minoria’. 

—En què consisteix l’obra ‘Catalunya 1714’?
—És molt espectacular. L’obra comença amb el setge: amb la gent molt intranquil·la, patint per un desastre, i que es refugia en la religió. Després d’aquesta pre-guerra, es relata l’atac de l’Onze de Setembre i la invasió de l’exèrcit borbònic de la ciutat de Barcelona. En acabat hi ha una escena de dolor, amb tot de víctimes i la pèrdua de llibertats. I un plany basat en una antiga cançó catalana. Hauria hagut d’acabar aquí si l’hagués feta pensant en què va passar el 1714. Però com que ara vivim un moment molt encoratjador, no podia pas acabar l’obra d’aquesta manera. El poble català sempre reneix, malgrat les dificultats. De manera que hi fem una part de renaixença i acabem amb la situació pletòrica d’avui dia, amb crits d’independència. Té una primera part històrica i un final eufòric i estimulant, perquè el moment que vivim ara ho és i s’ho val. 

—Què us va empènyer a compondre-la?
—Que vaig sortir molt animat de la manifestació de l’11 de setembre del 2012. El poble estava molt encès, havia dit prou. Jo sempre he estat un independentista, però durant molts anys m’havia sentit una persona estranya. Aquell dia era una persona normal, perquè érem molts que volíem el mateix. Hi havia una gran eufòria. Els ciutadans havien obert els ulls i molts havien dit prou. Els independentistes ja no eren una minoria. L’endemà mateix em vaig posar a rumiar en l’obra.  

—I dos anys després som a punt de viure una altra Diada històrica. 
—Esperem que això tiri endavant i que puguem votar i demostrar al món qui som. Jo no defalleixo mai. 

—L’OJIPC va néixer ara fa deu anys per donar a conèixer el nostre patrimoni cultural amb músics joves de tot el país. S’han complert els objectius?
—Els hem complert en el sentit que hem consolidat el projecte i encara hi som. El nom ens agrada molt perquè es una manera d’unir. Ens entenem tots molt millor mitjançant la música, això a mi m’entusiasma. Estem contents per aquesta banda. Estem descontents perquè el projecte havia començat amb força suport i ara no en tenim. Només tenim suport en espècies. Ara fem un programa l’any i per amor a l’art, perquè ens agrada el projecte i hi creiem. Continuem endavant amb una sabata i una espardenya amb el concepte d’unir tots els territoris de parla catalana fent música. I volem unir-ne la gent jove, que això és molt interessant, perquè tenen ganes i energia i són el futur.

—Heu dirigit diverses orquestres, ara sou al capdavant de la Banda Municipal de Barcelona… Al país tenim una llarga tradició de bandes, es valora prou? 
—A Catalunya no tant com al País Valencià, que és el país de les bandes i cada poble en té una. A Catalunya, la banda amb més tradició és la Municipal de Barcelona, que fa més de 150 anys que existeix. És una de les coses que em va encisar a l’hora d’agafar-ne la direcció fa set anys. La seva sonoritat és impressionant, impacta molt. I l’audiència creix: hem passat a omplir la sala 1 de l’Auditori. Això és molt significatiu en temps de crisi. 

—Sou optimista respecte el seu futur? 
—Relativament. Si les coses es fan bé es pot tirar endavant, malgrat tot els impediments de recursos, perquè la gent té fam de música. I si dónes confiança a la gent i en surt satisfeta, torna i ho recomana. El poder de la música és molt gran i la banda té un potencial enorme. No sóc tan optimista respecte el pressupost que hi destina Cultura, però som el país que som. Hauríem de tenir-ne més cura, perquè això ens dóna identitat de país. Una de les tasques que hem de fer és escoltar la nostra música i sobretot estimar-la. 

—Sou deixeble del mestre Antoni Ros-Marbà i de Xavier Montsalvatge. Què us van transmetre? 
—De cada mestre aprenc moltes coses. Sempre he admirat molt els mestres, perquè és una tasca molt difícil i demana molta entrega. I el mínim que has de fer com a deixeble és reconèixer allò que t’han donat. Mira, el mestre Ros-Marbà va ser qui em va fer decidir a dedicar-me a la direcció d’orquestra, que ara és la meva principal activitat i la primera entrada econòmica –perquè la composició també és per morir-se de gana. Al mestre Montsalvatge també li dec molt. Era una persona oberta i molt amable que et deixava fer i li tinc molt de respecte i admiració. 

—I ara que vós també sou mestre, què mireu de transmetre als vostres alumnes? 
—Jo crec que el bon mestre és aquell que sap treure el màxim del deixeble que té, sigui com sigui. Pots tenir-ne amb molt de talent o amb menys, però el gran mestre sap treure el millor de cadascun. I els deixa fer, no els imposa. El mestre Montsalvatge deia que al deixeble no li pots ensenyar a compondre sinó ajudar-lo a trobar la seva identitat. Un bon mestre és qui deixa fer, dóna idees i obre camins, sense imposicions.