26.08.2014 - 06:00
La guerra s’acaba i Joan Sales viu de prop la retirada dels combatents del bàndol republicà cap a terres del nord. En una carta commovedora, Sales explica a Màrius Torres la destrucció i les persecucions que les ‘unitats forasteres’ del propi bàndol executen contra la població civil catalana. És el moment de reflexionar sobre els errors comesos i denunciar les atrocitats sofertes pel fet de ser catalans.
«Tinc el pressentiment que aquesta serà la darrera carta que et puc escriure en llibertat i Déu vulgui que encara t’arribi; per això m’esbravaré dient-te el que fins ara callava i que ja no et podria dir després. Fins ara havia fet el cor fort; m’esforçava a creure en una victòria que ara ja només seria possible amb un miracle. Ja som molt prop del ‘finis Cataloniae’. El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure; les divisions catalanes, destrossades a l’Ebre, no podien fer més del que fan, retirar-se tot combatent.
[…]
Des del 19 de juliol de 1936 hem anat d’error en error, de confusió en confusió i de desvari en desvari; per això ara ens trobem amb la tragèdia més incoherent que deu haver viscut el nostre país en tota la seva història. Com si no fos prou haver acabat amb l’autonomia de l’Exèrcit de Catalunya i fins i tot amb el seu nom, que bé li haurien pogut deixar, almenys, com a designació geogràfica, poc abans que quedessin tallades les comunicacions entre el Principat i la resta de la zona republicana el govern madrileny es dedicà a enviar contingents de catalans a Extremadura tot substituint-los en el nostre front per contingents de forasters, en un anar-i-venir de tropes que era una estúpida pèrdua d’energies, de temps i de material i que només podia tenir una explicació en el desig de barrejar-les de tal manera que s’acabés de perdre el caràcter català del nostre front; es veu que les nul·litats que governen la República no comprenien que perdent-se aquest caràcter es perdia l’únic sentit que tenia als nostres ulls aquesta guerra.
[…]
I ara aquestes unitats forasteres, tot retirant-se en desordre de la manera més vergonyosa, es dediquen a saquejar pobles i a calar foc a tot allò que no poden endur-se’n; se’n duen davant seu les mules i les vaques després d’haver consumit o destruït tots els altres bestiars i queviures deixant la nostra gent en la desesperació. Hem presenciat escenes odioses i no se’n va de gaire que a la guerra que hem de sostenir contra l’enemic que avança no n’hi afegim una altra contra aquests facinerosos que oficialment són els nostres aliats i que demostren tenir-nos tant d’odi com ell: ‘Todos los catalanes son unos fascistas’ van dient; després els altres diran que som ‘todos unos rojos’ i continuaran l’obra de destrucció. La qüestió és destruir Catalunya; tots ens odien per un igual. Entre ells no tenim aliats; només hi tenim enemics. Aquests dies no veiem més que pobles i masies que cremen; fins als pallers calen foc sota pretext de no deixar res a l’enemic. Hi ha hagut dures escaramusses entre catalans i forasters ¿com podem mirar impassibles que sota un pretext tan miserable es passi a foc la nostra terra?
[…]
La guerra és una cosa tan cafre que només pot ser lícita quan reuneix dues condicions: una causa justa i una esperança fundada de guanyar-la. En aquestes altures temo que la nostra, la que encara estem sostenint a desgrat de tot, ja no té cap de les dues; la causa justa, que era la defensa de Catalunya, ¿es pot dir que subsisteix a hores d’ara després de la confusió inenarrable que ha sembrat el doctor Negrín? I pel que fa a esperances de guanyar-la… potser que riguem per no haver de plorar.
[…]
En aquests moments, quan ja no té remei, em pregunto si Catalunya no haurà comès des del principi un dels errors més grans de la seva història fent la seva causa consubstancial amb la de la República i en conseqüència prenent damunt seu quasi tot el pes d’aquesta guerra que no era la seva o almenys no ho era prou clarament; em pregunto si entre tots no l’haurem crucificada entre dos lladres. ¡Quin record espantós hauran deixat aquests anys en la memòria del nostre poble! Però ¿què hauríem pogut fer? Un encadenament infernal de fatalitats ens ha dut on som ara, al fons de l’abisme.
Només ens hauria pogut salvar un alçament unànime del nostre poble que des del mateix juliol de 1936 hagués posat a rotllo feixistes i anarquistes i donat a la guerra que començava l’únic sentit que podia legitimar-la, el de guerra nacional per les llibertats de la nostra terra; tots ‘espantosament units’, els catalans ens hauríem salvat com a tals fins i tot si perdíem la guerra, que no és mai del tot perduda una guerra quan es fa netament, per la pàtria.»
[Podeu llegir la carta sencera ací.]
Carta inclosa en el llibre ‘Cartes a Màrius Torres‘ (de l’editorial Club Editor)
