Records de l’Institut d’Albaida

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Antoni Espí Cardona
18.08.2014 - 00:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Direm la llum d’aquella catedral
fosca, els badalls per on s’escolava,
els ulls que, de sobte il·luminaven
uns altres ulls, el nuc a la gola
de l’emoció continguda.
Recordarem els noms sagrats.

Amb motiu del 50é aniversari de l’IES José Segrellles d’Albaida, del qual vaig ser set anys alumne i tres anys professor, el meu amic Joan Olivares em va encomanar ja fa temps un escrit per a la revista de la celebració.  Li vaig dir que sí, que el faria; però aquesta vegada l’escrit m’ha costat molt de fer i no m’ha estat fàcil. No em vaig posar quan calia i, finalment, apressat perquè el termini s’acabava, se m’ha ocorregut buscar en la memòria els professors i les professores que més em van agradar, aquells dels quals encara conserve un bon record.

Cal dir, de bestreta, que no sóc gens imparcial, sinó més aïnes parcial i subjectiu; per diverses raons, la més important de les quals és que jo m’he dedicat també a l’ofici d’ensenyar –i, subsidiàriament, educar–. Per tant, sóc part i jutge.

Crec que les virtuts bàsiques que ha de tenir un bon ensenyant són saber l’ofici i tenir-li estima. Cal dir, també, que nosaltres, els estudiants de fa 40 anys –per dir una xifra redona– érem bona gent i bons estudiants, si més no quan arribàvem al segon batxillerat. Hui en dia, la majoria són també bona gent, però hi ha pocs estudiants de veritat.

Acabats els preàmbuls, toca dir els noms i les raons. Jo voldria que en foren més, de noms, però per més que escodrinye els racons de la memòria, no en trobe més:

Carmen Arribas ensenyava la Literatura Espanyola amb rigor i gràcia. Era exigent, però mai no demanava res que abans no haguera ensenyat. En una època en què no era habitual posar llibres de lectura, quan ja fèiem l’últim curs amb ella, li vam demanar que ens recomanara algun llibre. Ella va dubtar i, finalment, va dir tres o quatre títols, un dels quals, ‘Cien años de soledad’, amb una mica de recel, perquè, tal vegada, podia resultar un llibre una mica avançat per a nosaltres. Aquell estiu me’l vaig llegir i em va obrir tot un món…

Neus Campillo fou la llum: la primera que ens oferí alguna classe en valencià. La professora de Filosofia de COU! Quin llibre de text més ben triat i quins textos complementaris més interessants! Quanta raó i quanta passió ensems! Encara recorde quasi de memòria la ‘Carta a Meneceo’ d’Epicur.

Franc (de cognom) ens ensenyava Grec a la seua manera precisa i delicada. I una vegada que algú li havia preguntat per a què servia  allò del Grec,  va fer una abrandada lloança de les ‘virtuts implícites’: la gimnàstica mental, la possibilitat d’aprendre grec modern a partir del clàssic, la coneixença de l’origen del significat de tants i tants mots de les nostres llengües romàniques…

Ara que vorege la seixantena i porte quasi 33 anys de professor de ‘secundària’ i albire una retirada a temps en forma de jubilació anticipada, me’n recorde dels tres –dues i un–. Espere que, un dia, algun alumne o qualque alumna dels molts que he tingut, se’n recorden de mi  com jo ho faig d’aquest i aquestes que acabe d’elogiar!

Xàtiva, 28 d’abril de 2014

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any