13.08.2014 - 23:58
Hauran de passar uns anys per a tenir una perspectiva històrica del procés sobiranista català. Potser, vista la intensitat emocional que l’envolta, hauran de ser molts per a què se’n pugui fer una anàlisi el més objectiu possible, que se’n pugui fer el relat i explicar què va passar, per què va passar, com va passar, quins factors hi varen ser importants i quins varen ser determinants i quins personatges hi varen jugar un paper clau.
En aquest sentit, a relativament poc temps que en sapiguem quin serà final del procés, aquest no es podrà explicar del tot sense l’inestimable tasca realitzada per José María Aznar.
Ja és reconeguda la seva gran contribució a l’important creixement electoral d’Esquerra Republicana d’ençà del seu segon mandat, al començament dels 2000, aquell en el qual es va desfer de complexos i màscares per mostrar al món la seva imatge de governant autoritari i prepotent; la seva cara d’home sempre emprenyat; i, per suposat, la seva dèria espanyolista i -quines coses!- anticatalanista.
Després ha seguit donant impagables serveis a la causa de l’independentisme. Fa uns mesos, la FAES, fundació que presideix, va publicar un document duríssim en contra del procés.
Ahir llegíem a la premsa que el Govern espanyol -no el català- creu que Aznar està darrera la creació d’aquest grup de pressió, els “Libres e iguales” (lliures i iguals !), que sosté, en relació al procés sobiranista, la intransigència i la mà dura, el garrot per tota resposta. I clar, ja només per aquests trets esmentats, tan característics del tarannà del personatge, ja en podríem tenir, més enllà de veure que una bona part dels seus membres són directament de la FAES o del seu redol, una pista sòlida de la seva efectiva, encara que latent, presència en tot plegat.
Ara, però, n’esperam més d’ell. N’esperam una pujada de rancúnia que li faci detonar aquella paraula, aquell gest, l’exabrupte definitiu, aquell que doni, ara que alguns dubten del seu èxit, l’empenta final per a què la manifestació de l’11-S esdevengui un èxit clamorós. Seria, potser, la seva darrera gran contribució a l’alliberament del poble que tant ha odiat.
