Calanofòbia infinita

“En tanto que en Cataluña quedase un sólo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”.

A l’il·lustre escriptor li varen sortir admiradors a balquena. Vargas Llosa o Torrente Ballester, per esmentar-ne dos de destacats, han manifestat la seva aversió vers la cultura i la llengua catalana. Recordem que aquest darrer, en una manifestació en contra del retorn dels papers de Salamanca als seus legítims propietaris catalans, va etzibar que els papers no es podien moure de la capital castellana perquè eren un “botín de guerra”.

A l’àmbit periodístic la llista de periodistes i mitjans de comunicació de marcada petjada catalonòfoba seria inabastable. En els darrers anys s’han fet especialment presents. Esmentar a tall d’exemple la televisió pública TeleMadrid que va arribar a comparar -arran del procés sobiranista- a Artur Mas amb Hitler i Stalin. Fins i tot a les tertúlies televisives esportives on apareixen personatges bufons i patètics com el tal Roncero que no fan sinó estendre més i més la catalanofòbia. I què dir del món de la política espanyola (incloent, malauradament, la mallorquina, com se n’ha encarregat de mostrar el lamentable President de les Illes Balears), on s’ha conreat històricament l’anticatalanisme fins a esdevenir una de les seves senyes principals. Aquí també la llista d’adherits a la “causa” seria inacabable. A la societat espanyola en general són reiterades i persistents les mostres de desconfiança, de menyspreu i, també, d’odi cap a tot allò que tengui a veure amb Catalunya i el català en general. Perquè, per exemple, l’esmentada manifestació de Salamanca, s’hauria fet si els papers, en comptes de tornar a Catalunya, haurien d’haver tornat, posem per cas, a Andalusia? O, la recollida de firmes contra l’Estatut de fa pocs anys, per què no es va fer contra els estatus andalús i valencià, que es tramitaven paral·lelament i que contenien articles idèntics al català?  Darrerament, hem assistit a una explosió de catalanòfobia en estat pur arran de que Shakira cantàs el “Boig per tu” en català. En fi, no record qui va dir que bastava pujar a un taxi a Madrid per veure si hi ha o no hi ha anticatalanisme. És cert que hi ha espanyols (David Trueba, Iñaki Gabilondo, Vicente del Bosque, entre d’altres) que han mostrat una actitud totalment diferent a l’esmentada, però els seus clams resten -desgraciadament- apagats davant el tsunami anticatalà dominant. Independentment de les causes de tals sentiments, inclús acceptant la hipòtesi que la responsabilitat no és només d’Espanya, el cert, l’inqüestionable, és que Espanya existeix un profund sentiment d’hostilitat cap a Catalunya i el català. Aleshores, com és que no volen que faci el seu propi camí? Per què volen a ca seva a algú a qui no poden veure? Ho faria això un responsable d’una entitat, associació, empresa, etc, si tenguessin aquest sentiment vers un membre del seu grup? No s’estimarien més que se n’anàs? O només ho fan perquè els satisfà més veure els catalans oprimits?  Potser algun dia algun o alguna psico-sociòleg/a ens podrà donar una explicació a tot plegat.”