La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A Mollerussa hi ha un pub amb nom i pretensions literàries. És una bombonera de parets emmoquetades, confortables canapès entapissats amb tela florejada i fusta lacada negra a discreció. Només entrar-hi, s’hi nota aquell característic toc d’elegància una mica ampul·losa i mimètica, tan pròpia fa uns anys d’una pròspera capital de comarca.

L’ambient d’aquest pub és tranquil i intimista, integrat per parelles formals —si més no en aparença— i colletes d’amics sense excessiva pruïja, que durant les llargues tardes del diumenge s’esforcen a no deixar extingir la flama desmaiada d’una conversa banal que discorre mandrosa com un riu vell: una clariana de pau enmig de la selva de mortificadora opressió —acústica i psíquica— dels bars musicals d’avui en voga. Jo en guardo algun bon record, dels seus sofàs.

La justificació del nom d’aquest local radica en una dotzena de lleixes relluents plenes de llibres diversos, generalment il·lustrats a tot color. Les primeres setmanes en què van obrir el bar —ara deu fer set o vuit anys— els parroquians aixecaven el braç des del seient encoixinat i prenien dels prestatges algun d’aquells volums per fullejar-lo desmenjadament, fingint una curiositat intel·lectual que creien que els feia interessants. A mi, la idea em semblava magnífica: si la iniciativa es generalitzava, aquella seria una bona manera d’aprofitar les incomptables hores perdudes entre copa i copa. Amb el temps, però, l’únic que volien llegir els clients era el desig en els ulls dels seus acompanyants.

Conseqüentment amb el leimotiv d’aquest singular empelt de bar i biblioteca, les especialitats que proposa la carta de begudes van ser batejades amb noms d’escriptors il·lustres, d’alguns dels quals no consta que acostumessin precisament a aixecar el colze: el daiquirí és anomenat Antonio Machado, el manhattan Lope de Vega, el gin fizz és conegut com a Quevedo, el còctel de xampany és un Cervantes, l’alexander un Rosalía de Castro, l’orange blossom —valga’m Déu un Sèneca, qui begui pinya colada s’empassarà un Azorín, i si algú té el caprici d’un ananas cobbler —no seré pas jo, quin torbament!—, haurà de demanar un… José María Pemán.

Un té la temptació de pensar que la persona que va redactar la carta no sabia que hi ha una altra literatura que no sigui l’espanyola. Sens dubte —és un suggeriment— quedaria més cosmopolita denominar alguns dels beuratges amb noms de literats universals caracteritzats per les seves afeccions etíliques, com ara Hammett, Pessoa, Edgar Allan Poe, Henry Miller, Rimbaud, Malcom Lowry, Hemingway (podria ser el daiquirí), Chandler (el gimlet?) o Bukowsky. Això sense tenir en compte que en la història de les lletres catalanes —Mollerussa encara és Catalunya, oi?— trobaríem un bon estol de buidaampolles, des d’Ausiàs March fins a Joan Fuster, passant per Pla, Ferrater o Vinyoli.

És clar que si, posats a fer-ho bé —una forma més de promoure la cultura de les nostres comarques— es pretenia titular els còctels com alguns dels joves escriptors de Ponent amics del mam, llavors ho tindrien fàcil: només haurien d’anar un dijous a la Sala Europa i començar a demanar noms per una punta de barra.

Vidal Vidal, Geografia impúdica, Barcelona, Empúries, 1990, p. 67-68.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any