Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  25.07.2014  16:37

Autor/s: Joan Sanchis i Muñoz · Economista

Balances sense balanç

Men?ame
 

Aquesta setmana el Ministeri d’Hisenda ha fet públic els càlculs del seu estudi al voltant de la situació de les balances fiscals en l’exercici 2011. Segons les conclusions de l’economista Ángel de la Fuente, encarregat de l’estudi, el dèficit fiscal del País Valencià amb l’Estat Espanyol va ascendir a 2.018 milions d’euros, o el que és el mateix un 2,03% del PIB valencià. Només Madrid i Catalunya tenen xifres deficitàries superiors.

La publicació d’aquestes dades s’afegeix al clima de tensió i incertesa pel que fa a la situació financera de la Generalitat Valenciana, àmpliament perjudicada per les distorsionades assignacions del sistema de finançament autonòmic. Més encara quan els objectius de dèficit i la investigació de Brussel·les als comptes valencians posen en qüestió la viabilitat de les nostres institucions d’autogovern.

Les balances fiscals són un concepte econòmic que refereix tota una sèrie de càlculs per determinar la diferència entre la contribució fiscal d’un territori a l’estat i els beneficis que es deriven d’aquesta aportació. En aquest sentit, el superàvit o dèficit fiscal no depèn solament de les assignacions pel sistema de finançament autonòmic, sinó també d’altres factor com les inversions estatals o la capacitat de recaptació fiscal de cada territori. El càlcul d’aquest contrapès de beneficis i inversions és el més polèmic, en tant que segons els criteris utilitzats els resultats poden ser ben diferents.

La literatura econòmica i de la hisenda pública ha utilitzat tradicionalment dos criteris principals per realitzar els càlculs de les balances fiscals: el mètode del flux monetari i el mètode càrrega-benefici. En el primer es tenen en compte estrictament els fluxos financers entre estat i comunitats autònomes, és a dir, contribució fiscal menys recursos totals transferits. En el segon cas hi entren tota una sèrie de consideracions addicionals amb l’objectiu d’imputar possibles beneficis per despeses que es realitzen en altres parts de l’estat. Utilitzant un exemple paradigmàtic, el Museu del Prado o el Teatre Nacional computarien dins del segon criteri com a inversions que també afavoririen els valencians.

El criteri utilitzat en l'estudi del Ministeri d’Hisenda, poc estranyament, és el de càrrega-benefici, ometent totalment el càlcul per la via del flux monetari. Aquest darrer mètode va ser emprat el 2005 per l'Institut d’Estudis Fiscals obtenint un dèficit fiscal per al País Valencià d’un 6,40% del PIB. Per tant, com ja han explicat diferents experts, la xifra tant en el cas del País Valencià com de Catalunya, és susceptible de ser significativament superior si es prenen hipòtesis més realistes via anàlisi dels fluxos monetaris.

El fet d’obtenir una balança fiscal negativa és especialment greu si tenim en compte que el País Valencià és un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola. És a dir, si el sistema estiguera enfocat des de l’òptica de la solidaritat, el País Valencià hauria de tindre necessàriament una balança fiscal positiva.

Les dades, per tant, només fan que confirmar un espoli sistemàtic dels recursos valencians per part de l’estat. Tant per discriminació quant al repartiment del finançament (els recursos no són ni tan sols suficients per cobrir ensenyament i sanitat) com pel que fa a la gestió dels nostres impostos. La situació és cada dia més insostenible i accions ben contundents seran necessàries per poder capgirar aquesta situació.