Novel·les de ciència

Pot haver-hi vida intel·ligent a la superfície d’una estrella de neutrons? Podem arribar a estrelles que són a diversos anys llum del nostre sistema solar? Existeix el monopol magnètic? És possible enviar un missatge al passat modulant un feix de taquions? Podem desenvolupar una intel·ligència artificial amb la personalitat de Sigmund Freud o d’Albert Einstein?

Pel que sabem avui, totes aquestes preguntes tenen la mateixa resposta: un no categòric. Però el fet que la ciència ens negui aquestes possibilitats o d’altres de semblants no impedeix que sigui factible especular-hi. Aquesta és una de les funcions principals i un dels atractius més grans de la ciència-ficció, que té l’objecte, entre d’altres, d’especular amb amenitat sobre «la resposta humana als canvis en el nivell de la ciència i de la tecnologia», segons opinava Isaac Asimov, conegut divulgador científic i famós autor de ciència-ficció (Asimov, 1977).

La ciència-ficció va començar a esdevenir popular durant els anys quaranta i cinquanta del segle xx, precisament amb autors, avui ja clàssics, que disposaven de bons coneixements científics: Isaac Asimov era doctor en química i va ser professor universitari; Arthur C. Clarke ha estat un dels pioners en els estudis d’astronàutica i va ser el primer a proposar l’ús de satèl·lits geoestacionaris com a nusos de comunicacions; Robert A. Heinlein va ser enginyer naval, etc. La llista podria ser molt més llarga i incloure noms que ajunten en una sola persona les capacitats del científic, el divulgador i el novel·lista de ciència-ficció, com passa amb Asimov i Clarke, ja esmentats, o bé amb Carl Sagan, Gregory Benford i un llarg etcètera.

En realitat, molts autors de ciència-ficció parteixen de sòlids coneixements científics que utilitzen àmpliament en les seves narracions. Es tracta d’especialistes com ara Gregory Benford, David Brin, Robert L. Forward, Vernor Vinge, Charles Sheffield i tants d’altres que justifiquen amb el seu saber la seriositat del caràcter especulatiu d’aquesta variant (anomenada habitualment ‘hard’) de la ciència-ficció centrada en la ciència i la tecnologia. L’amenitat en les seves aventures i la intel·ligència en les seves especulacions garanteixen l’interès de la ciència-ficció com el gènere narratiu més característic del segle xx i el que més ha fet per acostar-nos a alguns dels possibles futurs que ens esperen (Nicholls, 1983).

El gènere de la ciència-ficció

Diferent de la divulgació científica o popularització de la ciència, ha de resultar evident que la ciència-ficció és, bàsicament, un gènere o, més ben dit, una temàtica que troba els seus millors resultats en vehicles com ara la literatura, el cinema, la televisió, el còmic o les diverses arts narratives. Abans que res, la ciència-ficció literària (l’origen de tota la ciència-ficció) és art, i, com a tal, sembla que pertany a un món diferent del que considerem propi de la ciència.

Com a temàtica narrativa, però, la ciència-ficció gaudeix de dues característiques pròpies que la fan molt especial i que convé recordar.

D’una banda, la ciència-ficció és una narrativa que ens presenta especulacions arriscades i, molt sovint, francament intencionades que ens fan meditar sobre el nostre món i la nostra organització social o sobre els efectes i conseqüències de la ciència i la tecnologia en les societats que les fan servir. Es tracta aquí del vessant reflexiu de la ciència-ficció, que sovint ha servit per a caracteritzar la ciència-ficció escrita com una veritable literatura d’idees. Es fa servir per a això l’anomenat «condicional contrafàctic», que consisteix a preguntar-se: «Què passaria si…?» sobre hipòtesis que es consideren extraordinàries o encara massa prematures perquè es puguin presentar en el món real i quotidià.

D’altra banda, però, la ciència-ficció ofereix unes possibilitats de meravella i admiració gairebé inexhauribles. Els nous mons i éssers, les noves cultures i civilitzacions, els nous resultats obtinguts per la ciència i la tecnologia, ens obren els ulls de la ment a un univers desconegut que contemplem amb sorpresa, endin­sant-nos en noves perspectives insospitades. Això és el que permet que els especialistes parlin d’un important «sentit de la meravella» com un dels elements més característics i atractius de la ciència-ficció (un element, convé dir-ho, que comparteix amb altres variants de la narrativa que avui també tenen èxit: la novel·la històrica, els llibres de viatges, etc.) (Barceló, 1990).

La ciència-ficció per a l’aprenentatge del futur

Al començament dels anys setanta es va publicar un llibre que va tenir un cert ressò popular i mediàtic i que ens alertava sobre «l’arribada prematura del futur». Es tracta de ‘Future Shock’, de l’assagista nord-americà Alvin Toffler, qui reflexionava sobre la velocitat de canvi en una cultura com la nostra, dominada pels efectes de la ciència i la tecnologia, i sotmesa a la seva excepcional capacitat transformadora.

La idea central del llibre de Toffler es pot exposar de manera gairebé intuïtiva i familiar amb un exemple senzill: fa només 200 o 300 anys, els nostres avantpassats naixien i aprenien a viure en un món que, a grans trets, continuava sent el mateix món on acabarien els seus dies. En la vida d’un ésser humà eren perceptibles ben pocs canvis. Però nosaltres ja no gaudim d’aquesta comoditat: el futur ens cau al damunt a marxes forçades, i bona part de la responsabilitat d’aquesta elevada taxa de canvi està en les perspectives de novetat que ofereix la moderna tecnociència (Toffler, 1970).

Endinsats ja en el nou mil·lenni, el ritme de canvi s’ha accelerat tant que avui ja sabem que el món en el qual aprenem a viure i a relacionar-nos no serà el mateix on viurem bona part de les nostres vides. El canvi presideix la nostra civilització d’una manera obsessiva, com no havia afectat abans els nostres avantpassats. Estem obligats a conviure amb el futur i amb els canvis que ens aporta.

Però del futur en sabem poc. Tan sols que serà diferent del passat i fins i tot del present que ara mateix vivim. Cal entrenar-nos a viure en un futur que ha de ser, per efecte de la ciència i la tecnologia, simplement «diferent». 

I en aquest punt la ciència-ficció ens pot ajudar. Ens fa afrontar, encara que sigui tan sols intel·lectualment, diversos futurs possibles i ens mostra la relativitat del present i les moltes variacions que poden alterar la vida i l’organització social dels éssers humans. La ciència-ficció pot ser una molt bona eina per a fer l’aprenentatge per a viure en aquest futur del qual tan poc sabem. També per imaginar alternatives a la nostra manera de viure i organitzar la societat. No és poca cosa.

Llig l’article complet a la web de Mètode.

Miquel Barceló. Catedràtic d’Enginyeria de Serveis i Sistemes d’Informació de la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona.

Enllaços
Array