23.07.2014 - 11:36
Confutatio errorum quorundam magistrorum (1327) és un testimoni crític destacat d’un dels debats més candents de l’època: el conflicte entre l’Imperi i l’Església El text fins ara inèdit del bisbe de Mallorca Guiu Terrena (1270-1342), la Confutatio errorum quorundam magistrorum (Refutació dels errors de certs mestres) (1327) és una crítica curosament argumentada de l’obra més destacada del pensament polític medieval, el Defensor pacis, de Marsili de Pàdua. Escrita a instàncies del papa Joan XXII, aquesta refutació és una peça clau per a entendre una de les qüestions més debatudes per la filosofia política medieval i la que més influència va tenir en segles posteriors: el poder en litigi entre l’Església i l’Imperi.
Aquesta és la tercera obra publicada per la Bibliotheca Philosophorum Medii Aevi Cataloniae, fundada l’any 2010 per l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Rovira i Virgili i l’editorial Obrador Edèndum, que ha publicat anteriorment edicions crítiques en llatí i hebreu, acompanyades de traduccions al català i a l’anglès, d’obres de Vicent Ferrer i Pere Tomàs.
Guiu Terrena va néixer al voltant de l’any 1270 a Perpinyà i va ingressar de jove al convent del Carme a la capital rossellonesa. A principi del segle xiv va estudiar a la Universitat de París amb Godofred de Fontaines, i en aquesta mateixa universitat va aconseguir el títol de mestre en teologia. Un dels fruits d’aquest ensenyament són les seves Qüestions, la més famosa de les quals és la que dedica a la infal·libilitat del Papa. Pensador independent, es va expressar de manera directa contra allò que l’Església del seu temps considerava una heretgia.
Va ser súbdit del rei de Mallorca i per aquest motiu va ser estudiat en el volum 36 de la Histoire Littéraire de la France (1927). El 1932, gràcies a la Institució Patxot, dins la sèrie monogràfica dels Estudis Universitaris Catalans, es va publicar «Guiu Terrena», l’estudi més complet que hi ha fins avui sobre el carmelita, a cura de Bartomeu F. M. Xiberta, que entre el 1923 i el 1931 havia escrit nou treballs sobre Terrena. L’obra publicada el 1932 n’era una síntesi i alhora aportava dades bibliogràfiques que a Catalunya ningú no havia recollit abans i editava set textos inèdits. Cinc d’aquests treballs de Xiberta havien estat estudiats per Ramon d’Alòs Moner en el volum VII de l’Anuari de l’IEC (1931).
Ja fa uns quants anys, l’IEC va prosseguir amb les recerques sobre Guiu Terrena amb l’edició crítica d’una Quaestio disputata, a cura de Josep Perarnau, en què Terrena es dedica a refutar la pretensió d’Arnau de Vilanova de fixar una data per a la vinguda de l’Anticrist (ATCA VII/VIII,1988-1989).
Fora de Catalunya Guiu Terrena també ha cridat l’atenció dels estudiosos. L’any 1978 Thomas Thurley va publicar «Guido Terreni and the Decretum», dins el Bulletin of Medieval Canon Law d’aquell any. El 1979 Pier Giorgio Marcuzzi s’interessava per la solució teologicojurídica que Guiu Terrena havia donat al problema de la usura en un Quodlibet inèdit dedicat a aquell tema. I el 2010, Martin Ossikovski va publicar «Guido Terreni, marsilius of Padua and William Ockham on Institutional Infallibility», dins Researches de Théologie et Philosophie Médiévales.
L’any 2013 es va celebrar un congrés internacional sobre Guiu Terrena a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan se’n publiquin les actes s’haurà iniciat una nova etapa en el coneixement d’aquest autor català medieval, l’obra del qual recentment torna a suscitar l’interès dels estudiosos i dels editors de textos.
