23.07.2014 - 10:00
Mariona Carulla, amb la seva figura fràgil i l’aire etern de viure en un món protegit, va saber passar de puntetes pel precipici que havia deixat al Palau l’esvoranc causat pel robatori sense escrúpols de Millet. El pes feixuc d’un Millet sense penes judicials hauria d’haver estat com plom a les sabates per a tots els qui havien actuat al seu costat i s’havien limitat a tapar-se el nas en vista dels excessos dels corruptes. Però no va ser així. Després del daltabaix, Mariona Carulla va fer el procés de transició i es va presentar a les primeres eleccions de l’era post-Millet, deixant de banda un Joan Llinares potser massa incòmode.
En va sortir guanyadora. Amb 579 vots en va tenir prou. L’oposició, encapçalada per Enric Enrech, però ja llavors amb Pau Duran al darrere, en va obtenir 289. Parlem del 2010, ara llunyà en tantes coses. Llavors malgrat haver guanyat, era poc creïble que Carulla i la seva junta poguessin fer reeixir un procés de renovació. Semblava més una operació de replegament, de tapar les vergonyes, que res més. Però, com ha apuntat lúcidament Xavier Bru de Sala en un article publicat a El Periódico, en aquell moment es demanava honestedat, dir prou al robatori sistemàtic. No s’ha reivindicat la renovació de model, sinó únicament una gestió millor. I d’això, Carulla se n’ha sortit bé.
Carulla mostra els seus punts forts: l’Orfeó, l’Escola Coral i Joan Ollé
Ara, al cap de quatre anys, hi torna a haver eleccions. Significativament les candidatures no han variat. Allò que la premsa ha anomenat ‘l’ombra de Millet’ no desapareix del Palau. Tots dos candidats havien estat vinculats a l’antiga junta i no hi ha cap llista amb aires nous. Mariona Carulla encapçala la candidatura continuista i apuntala el programa en dues crosses sòlides, els seus principals actius: potenciar l’Orfeó i l’Escola Coral –com més va més potent– i la direcció de Joan Ollé. Ha incorporat representants dels cors joves de la casa triats directament pels cantaires. És un gest nou i es mostra en perfecta sintonia amb els directors. Aquestes són les seves cartes per a encarar les eleccions de demà, 24 de juliol. Les reforça contestant a Pau Duran amb fets concrets a la web ‘Falsedats i promeses impossibles de Pablo Durán’ .
Duran, una campanya cos a cos
Pau Duran, antic tresorer de Millet sense càrrecs, ha decidit de posar-se a primera línia de foc. I si el 2010 es presentava amb Enric Enrech ara encapçala la llista ell mateix. Alt i corpulent, aquestes darreres setmanes s’ha fet trobadís a la sortida dels concerts del Palau, on ha repartit fulletons, sense estar-se de dir que no li deixaven fer campanya dins. Els escarafalls estridents, enfrontant-se als seus detractors i cercant el cos a cos, de segur que no han passat desapercebuts. Les bones formes no han estat pas el seu fort i ha gastat un estil desinhibit poc usual. Defensa un model empresarial per al Palau i l’ampliació de nombre de socis al mateix temps que en qüestiona la gestió econòmica. Proposa de convertir el Palau de la Música en un club de cultura amb descomptes i d’explotar el patrimoni de l’edifici.
Els perills d’un debat de sostre baix
El debat és pobre, sobretot perquè ho és el discurs de l’oposició i perquè els sectors culturals més actius en resten al marge. En un moment tan viu políticament, sobta que el debat cultural profund sigui escàs o nul, fins i tot en institucions culturals com aquesta, on la catalanitat i la participació són eixos fundacionals. Aquestes eleccions en són una mostra més i palesen que aquesta pobresa pot acabar tenint conseqüències greus en el resultat. Carulla ho diu obertament: el model de l’Associació Orfeó Català perilla si no es consolida el model actual. Per això aquests dies la candidatura de Carulla ha passat d’una campanya més suau a una crida més activa a la mobilització, alertant que un vot és decisiu. Duran, en canvi, intenta guanyar terreny amb acusacions a la fiscalia. Carulla no fa demagògia. Si guanya caldrà que faci un pas endavant i estimuli un debat més de fons amb la renovació com a horitzó. Altrament, la institució se n’acabaria ressentint.
