Jaume Arnella: ‘Xesco Boix es va inventar l’animació infantil’

Trenta anys després de la mort de Xesco Boix, l’amic del cantant i company al Grup de Folk Jaume Arnella recorda el pioner de l’animació infantil a Catalunya com un geni que tenia la capacitat de connectar amb la gent. ‘Tenia magnetisme amb el públic’, explica, i afegeix que a través de les cançons Boix lluitava d’una manera diferent per un món millor.

Com era l’animació infantil abans de Xesco Boix?

—A mi em sembla que en Xesco Boix es va inventar l’animació infantil. Em sembla que aquí no n’hi havia. I, de fet, fins i tot encara ara a Espanya no existeix. Abans no es feia això de portar els nanos a participar amb les cançons i les danses. Crec que s’ho van inventar ell i en Jordi Roura. Amb en Jordi van estar junts tant al Grup de Folk com després al l’Ara va de bo. En Xesco tenia més genialitat i en Jordi era un arquitecte de la música. El tàndem Jordi Roura – Xesco Boix va ser important.

—Què explicava amb les seves cançons?

—Les ganes de viure, les ganes de gaudir, les ganes de fer les coses ben fetes i divertides. També lluitava contra allò que feia mal i explicava com relacionar-nos i conviure. Feia servir cançons i contes, com ara el conte de ‘La sopa de pedres‘, que encara és vigent: no n’aprenem mai, de les guerres, i ha de ser un pobre desgraciat qui ens faci veure que convé aparcar els odis.

—Com era Xesco Boix?

—En Xesco Boix feia coses bé i coses malament, però sempre les volia fer bé i sempre volia aprendre més. Volia fer més d’allò que la gent esperava d’ell. Fins i tot hi va haver un moment que va voler tornar a fer cançons per a joves i adults, però es va trobar que l’havien etiquetat com a músic per a infants i no va poder sortir de les caselles on era. Això li va saber greu. En Xesco tenia rampells de geni i la capacitat de connectar amb la gent.

—Després de trenta anys, què en queda de la seva feina?

—Ell va encetar una via i ara aquesta carretera continua. Va construir el quilòmetre zero i ara es van fent quilòmetres. Per exemple, Els Cinc Dits d’una Mà han continuat actuant i anomenant en Xesco als seus concerts. Això és fer història, perquè hi ha pares que porten els fills a les actuacions on es canten unes cançons que ells també havien cantat. I això uneix. I, a part Els Cinc Dits d’una Mà, hi ha molts altres animadors infantils que han partit d’en Xesco i han anat explorant nous camins.

—Quin paper hi tenia Xesco Boix, en el Grup de Folk?

—Hi aportava molt bon humor i també la lluita. Era una lluita diferent de les altres, que eren més intel·lectuals. La seva era més visceral. Ell havia traduït cançons d’en Pete Seeger, unes cançons que fins i tot van servir per a tallar la Diagonal. Va ser en Xesco qui va portar aquí cançons com ‘No serem moguts’. 

—Quines cançons li agradaven més de les que tocava per a infants?

—No ho sé. Era la persona més imprevisible del món. Un cop vam anar a fer algunes actuacions a Alacant amb una furgoneta que tenia, atrotinada i, abans d’un concert per a nens i nenes, vam planificar que no tocaríem ‘Guantanamera’, perquè no crèiem que fos una cançó infantil, però al cap de cinc minuts de concert va començar a tocar-la. I per molt que els infants no l’entenguessin, els agradava igual, perquè tenia magnetisme amb el públic. Algunes cançons que sovint interpretava eren ‘El gripau blau’, ‘Cinc ampolles dalt de la paret’ o ‘Les pometes’.