Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  18.07.2014  09:10

Autor/s: 
Tino Pla · 
Llicenciat en Psicologia i Belles Arts. 
Regidor de Cultura de l'Ajuntament d'Otos

Reflexions sobre l'escultura d'Antoni Miró censurada a Gandia

Men?ame
 

L'altre dia vaig anar a Gandia a fer unes gestions, a fer una volteta pels indrets culturals més emblemàtics… i com no, la curiositat em va dur a veure com havia quedat l’escultura d’Antoni Miró 'Vint-i-cinc d'Abril de 1707' al seu nou emplaçament. Ràbia, indignació, impotència, pena... tot això vaig sentir en comprovar què n'han fet.


L'escultura ha perdut la vitalitat i majestuositat que ostentava quan s’exhibia al lloc per al qual fou dissenyada. Ara li falta perspectiva des d’on es puga percebre la globalitat de tot el conjunt escultòric. La trobem mig amagada entre herbes i matolls, mutilada, reduïda, degradada. No vull ser malpensat, però crec que també comdemnada a l’oblit.


Davant d’aquestes arbitrarietats no em queda més que fer algunes reflexions: 


1- Quan un artista concep una escultura urbana, a més de la temàtica, els materials, les dimensions, la composició, etc. també pensa en l'espai on s'ubicarà, en els angles i punts de vista d’on es mirarà, la perspectiva, així com l’alçada a què s'ha de col·locar… de manera que després d’instal·lada es converteix en una obra única per a un espai determinat. Passat el temps les edificacions i la urbanització de la zona quedaran configurades per aquella obra d’art i els habitants i vianants l’acceptaran com a part del seu ecosistema urbà. Mai no es pot perdre de vista que una escultura urbana es crea per a un espai concret, i que aquest a poc a poc s'hi incardina. Obra i espai urbà es complementen i acaben sent una mateixa cosa. No se'ns ocorreria pensar una ubicació diferent per a La Cibeles, ni per a la porta d’Alcalà, o la de Brademburg… Són espais urbans impregnats per l’obra en si, pel seu simbolisme, per la història viscuda… pels sentiments dels ciutadans, que en definitiva la fan seua.


2- El pas de diferents cultures per un mateix lloc ha fet desaparéixer moltes obres d’art al·legant motius religiosos, polítics, o de barbàrie i desgavell. No sé si estem davant d’algun d’eixos supòsits. El que no es pot consentir són les actuacions arbitràries per part dels representants democràtics del poble, que es carreguen allò que el seu predecessor ha fet. Un bon gestor polític ha d'evitar promoure croades sense trellat, que propicien enfrontaments sense cap fonament sòlid que el sostinga.

3- Si és greu que no es tinga en compte la voluntat de l’artista, o que una ideologia revengista es carregue obres d’art, encara ho és molt més que els artistes, de manera coroportiva, units com cal, no alcen la veu en contra d’aquests atemptats: el d'ara no és l’únic contra la llibertat, la cultura, l’art, la història, el poble… i molt més greu trobe que sempre hi haja un artista adventici que no tinga escrúpols d’usurpar un espai i d'implantar el desficaci que se li ocórrega al polític de torn. Demane un poc de seny i respecte al treball i la creació d’un company que mereix la nostra consideració i reconeixement en tots els sentits. 


Per acabar, cal que recordem el poema de Martin Niemüller:

'
Primer van agafar els comunistes,


i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,


i jo no vaig dir res perquè no era jueu.

Després, van venir a buscar els obrers;


no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,


i no vaig dir res perquè jo era protestant.

I quan, finalment, em van agafar a mi,


ja no quedava ningú per protestar'