‘Déu ha nascut a l’exili’, de Vintila Horia

‘Un romà podia viure lluny d’Itàlia, i fora mateix de l’Imperi, renegant August i els déus de Roma, i se sentia fins i tot millor que abans, feliç enmig d’aquella misèria sana i primitiva, el Déu de la qual era superior a Júpiter i a tota la seua família divina’.
 
De vegades hi ha llibres que et troben a tu, et persegueixen i t’acompanyen tota la vida. Són llibres molt especials, minoritaris (no són best-sellers), més aïnes intimistes, reflexius, profunds i curts (lluny de les sis-centes o set-centes pàgines que solen publicar-se en l’actualitat).  En cada etapa de la vida que el tornes a llegir hi descobreixes altres matisos, t’aporten idees diferents, li trobes nous significats. I eixa és la història d’aquest llibre de Vintilă Horia: ‘Déu ha nascut a l’exili. Diari d’Ovidi a Tomis’. És aquest una edició de Vergara, feta a Barcelona en 1963, amb un pròleg de Daniel-Rops de l’Acadèmia francesa i la traducció del francés de Rossend Llates.

Va caure a les meues mans en plena adolescència. Va ser un regal de mon pare, amb dues pretensions: fer-me llegir en la nostra llengua i ajudar-me a pensar per mi mateixa i a discernir dins de les meues idees.

I així va ser com vaig entrar en el món d’Ovidi, el poeta llatí. Però no eren les seues obres les que havia de recórrer, sinó la seua transformació al llarg del seu exili a Tomis. Acusat per l’emperador August de corrompre amb la seua poesia la joventut romana, és desterrat al país dels dacis, actual Romania. Allí, enmig d’un poble senzill, el getes, Ovidi inicia un viatge interior en què cada vegada es mostra més evident el buit sobre el qual ha construït la seua vida, així l’autor diu: ‘August ens ha donat un imperi, però ens ha llevat l’ànima’.

La ràbia, la nostàlgia, el sofriment per haver hagut de deixar Roma i tot el que envoltava aquella vida, va transformant-se mitjançant el contacte diari amb una dona geta, Dòkia. Així van desfilant tot un seguit de personatges: el centurió Honori, la cortesana Artemis, el taverner Herimó, el metge Teodor, el sacerdot de Zamolxis (el Déu únic front al politeisme romà), Lídia, Mucaporus, Dionisodor… Tots d’una gran densitat i immersos en situacions absurdes per a no deixar que l’escenari de desolació que els envoltat s’apodere d’ells.

I una barreja de pobles: romans, grecs, dacis, getes,… cadascú amb les seues creences, els seus rituals, els seus déus i els seus esforços per sobreviure en un món canviant, en guerra contínua.

Al llarg del llibre, escrit majoritàriament en primera persona, es mostra la recerca de sentit a tot el que ens envolta. Per això en compte de perdre actualitat, aquesta novel·la té un gran paral·lelisme amb la situació actual. L’exili es converteix així en la frontera de la terra lliure, on és possible conèixer altres formes d’afrontar l’existència molt diferents a les de Roma. I allí, en el trànsit de l’Imperi d’August a Tiberi, alguna cosa  ha passat en un xicotet poble de Palestina. Unes antigues profecies jueves i la creença dels getes en Zamolxis, el Déu únic, assenyalen un camí on l’amor entre els homes serà possible. Lentament, l’autor de les Metamorfosis, al capdavall del seu angoixós recorregut, descobreix la necessitat del nou Déu ‘que tornarà a donar al gènere humà la frescor d’un començament’.

Però, qui és Vintilă Horia? Fins ara el nom de l’autor no tenia cap significat per a mi. Estava massa endinsada en la història i en el protagonista com per a prestar atenció a l’autor.  Per a aquesta recomanació he hagut de fer una recerca per tal de saber qui era, i he descobert un autor romanès, de qui tots els crítics en destaquen la utilització del francès com a llengua literària. Fill d’un enginyer agrònom, es va graduar en dret a la Universitat de Bucarest. Fou diplomàtic i agregat de premsa i cultura a Roma i Viena, realitzà estudis de Filosofia i Lletres a les universitats de Perúgia i Viena.

En 1944, quan Romania es va unir als aliats, Horia va ser arrestat pels nazis a Viena i traslladat als camps de concentració, primer al de Krummhübel i desprès al Maria Pfarr. Alliberat per l’exercit britànic, va ser traslladat a Bolonya, junt a la seua muller Olga. No va voler tornar a Romania, sota el domini de la Unió Soviètica, i va viure a Itàlia, on va fer amistat amb Giovanni Papini. Després d’impartir classes a la Universitat de Buenos Aires, a l’Argentina, s’estableix a Madrid. Va ser professor a la facultat de Ciències de la Informació a la universitat Complutense i més tard catedràtic de filosofia de la Universitat d’Alcalà de Henares.

Entre les seues obres hi ha poesia i novel·la, a més d’articles periodístics. En 1960 va rebre el premi Goncourt, però una campanya de desprestigi, per part de l’esquerra cultural, el van fer renunciar-hi. En 1981 va obtindre a Florència el premi Dante Alighieri. A causa d’un tumor cerebral va morir en 1992, i està soterrat al cementeri de l’Almudena de Madrid.

De formació humanista, tenia idees tradicionals, com la majoria de la joventut de la seu època al seu país. Culturalment catòlic, sembla que mai no va abandonar la confessió ortodoxa. Acusa les influències de René Guénon i estudia la producció literària del seu segle des de Musil, Broch, Kafka, Rilke, Thomas Mann, fins als utòpics, els de la generació perduda nord-americana, fins i tot Nietzsche i Dostoievski. De tots ells extrauré el fet que volien expressar l’angoixa inherent al buit cultural i existencial que pressentien.

‘Ara sento que visc sense por, per primera vegada d’ençà que existeixo’.