On la natura ens diu allò que no ens pot dir enlloc més

  • Les cales mallorquines a través de la pintura

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Guillem Frontera
15.07.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Visitants i mallorquins davant el paisatge

Sobre el protagonisme del paisatge a la pintura mallorquina en el tomb dels segles XIX al XX no s’han detectat dubtes significatius. Cert que reduir a aquest gènere la història d’aquell període esplendorós seria del tot inadmissible: tant com pretendre que el paisatgisme practicat amb posterioritat no mereix cap atenció especial –ens ho impugnarien les figures de Miquel Brunet, de Jaume Mercant, de Juli Ramis, etc., fins al mateix Miquel Barceló–. Sí que és cert, però, que, de la capacitat de la pintura de crear espais mítics en fórem especialment conscients a partir d’aquells artistes, majoritàriament externs –visitants de darreria del segle XIX i començament del XX– a la conquesta de la llum, que contribuirien a sintonitzar la pintura mallorquina amb els moviments predominants al continent: en una primera etapa, cal consignar el pes en aquesta modernització de figures com Santiago Rusiñol, Degouve de Nuncques o Joaquim Mir. 

La influència que vingué a agitar més endavant un panorama propens a la inèrcia és la d’Anglada Camarasa, que amb l’esclat de la Gran Guerra donà per pràcticament conclosa la seva etapa francesa i s’establí a l’illa acompanyat d’un estol de deixebles i apòstols. A través de l’art, Mallorca apareixerà amb traços més definits en la Mediterrània, un fet de cultura del qual encara avui som deutors, per més que la roïna propensió a oblidar els fruits socials de la cultura ho hagi ignorat sistemàticament. Val a dir que, a Mallorca, hom hi podia arribar seguint un camí propi: de manera que, al marge d’aquestes dues grans onades, els artistes que obraren a l’illa formen una nòmina atapeïda, des de Francisco Bernareggi, amb obres com ‘Cala Figuera’, fins a Berhard Gutmann i tants d’altres, molts dels quals encara han de ser estudiats en la seva relació amb el nostre país.

Però no és ben bé la influència que exerciren en els nostres pintors allò que ens interessa remarcar ara, sinó la seva contribució a la percepció del paisatge, és a dir, a la creació del paisatge per part dels mallorquins, els nostres avantpassats.

El paisatge percebut

El paisatge, la percepció de la realitat física del país, òbviament no neix entre nosaltres amb l’arribada dels artistes externs que hem mencionat, bàsicament catalans, i amb l’evolució pictòrica que acceleraren en el nostre entorn artístic. Alguns pintors illencs l’havien practicat amb encert, per més que una sensació de llunyania respecte de la modernitat els n’escatima el caràcter fundacional. A més, la Renaixença ja havia creat uns espais mítics literaris a partir de determinats paisatges i, singularment, d’alguns elements dotats d’especial capacitat simbòlica. ‘L’olivera’ de Pons i Gallarza; i, en una etapa posterior, ‘El pi de Formentor’ de mossèn Costa i Llobera; o l’arbre mutilat o la pageseta que baixa de la serra alcoveriana: havien afonat les bases d’una profunda relació literària amb una terra que l’art començava a mirar com a imatge i símbol d’un passat i d’un destí. Podríem dir que la geografia esdevé paisatge quan la persona s’hi comunica en cerca de preguntes o respostes, d’afirmacions o de negacions, que transcendeixen la naturalesa física del medi. «La llengua diu la pàtria», escriví el gran poeta eivissenc Marià Villangómez i Llobet, però el paisatge ens en conforma la imatge. El paisatge també ens diu la pàtria, i és així perquè la nostra mirada converteix la terra en un afer de l’esperit.

Ara, no convé oblidar com n’era, de reduït, el camp d’influència dels poetes de la Renaixença o dels de l’edat d’or de la poesia insular. El paisatge era una conquesta de la sensibilitat orientada per la cultura, però aquesta cultura tenia un radi d’acció ric per la seva recepció, però esquifit pel seu abast demogràfic. Aquest radi d’acció, amb els anys, no s’ha ampliat en sintonia amb la demografia ni amb el PIB, disfunció que ens menaria a la dramàtica realitat d’una riquesa que no ha creat progrés i que ens proposa les més ombrívoles reflexions, sobretot perquè res, en el panorama actual, indica voluntat d’encetar un nou rumb.

Aprendre a mirar el paradís

L’aprenentatge de la mirada és un fet fonamental en el curs d’una comunitat humana. Podríem dir que els illencs, gràcies a aquest aprenentatge i malgrat algunes adulteracions de la visió compartida, hem arribat a assolir una ‘imago mundi’ a partir dels elements geogràfics i humans amb els quals ens sentim íntimament vinculats. D’alguna manera podríem dir que la formació de la mirada ens ha permès albirar un paradís que ara ja només podem somiar sobre la base de la reversibilitat de les obres dels homes que n’impedeixen la simple prefiguració. Les cales són els espais en els quals aquest paradís se’ns manifesta. La pintura ens ha ensenyat a mirar el país d’una altra manera, ens ha mostrat com convertir alguns dels seus indrets en espais sagrats, sagrats perquè la Terra els ha elegit per dir-nos-hi alguna cosa que no diu en cap altre lloc.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Guillem Frontera. Escriptor i especialista en art, Mallorca.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any