Reminiscències

Ha estat només un instant. El moment abans de fer girar la clau de contacte, abans de sentir el primer remoreig del motor: he vist els dits crispats sobre la funda de plàstic negre de la clau, la brillant corona de llautó que envolta el forat del pany i un lleu tremolor a les mans. I, en el record, he vist el meu bateig d’automòbil ara fa més de quinze anys, sota les mirades enfurismades d’un guàrdia urbà i un professor d’autoescola, i després l’estrena del carnet, amb un viatge fins a les Avellanes; i la primera vegada que vaig invitar a pujar la meva dona, en un fosc carreró de Mollerussa, a la sortida d’un recital de cançó; i la que precedí un accident prop de Linyola, en el qual només em vaig trencar un braç; i la del darrer viatge amb la Montse i els bessons a la Vall d’Aran… Ho he vist en un precís instant, en una bigarrada condensació de frecs i de colors, de sorolls i d’amor, de renecs i d’assentiments, tot just abans que em sorprengués el primer remoreig del motor i les cordes vocals de la Carme s’engeguessin per observar:

—Estàs encantat, avui.

La miro, també un instant llarguíssim, per fruir simultàniament dels seus llavis molsuts i dels seus pits exuberants, dels seus ulls verd-oliva i de la seva pell càlida, de les mans apassionades i de les mitges negres sobre les quals descansen.

—Recordo, només —li responc, mentre poso primera i dono un cop de volant a la dreta.

—És la teva afició preferida, però… vigila. No veus que ens fotrem de nassos contra aquell camió? I ara, compte amb el semàfor, no te’l saltis.

—Tranquil·la, ja ens en sortirem…

Però la sortida d’Andorra, un diumenge al matí, no és fàcil. Hi ha cues pertot arreu, i la vall és tan estreta que no hi valen dreceres. Per minvar l’inacabable tedi de la cua, li conto a la Carme les meves reflexions sobre la naturalesa del temps:

—Ara fa uns minuts he passat revista a gairebé tota la meva vida associant imatges de la clau de contacte, en un moment etern: l’eternitat no és sinó una síntesi de temps, la capacitat de reviure instants separats per setmanes o segles…

***

Recordo el primer cop que vaig arribar per prémer sol el timbre de casa i quan vaig travessar el pont per anar a veure un tren que encara treia fum per una xemeneia. Els estius anem a Linyola a collir peres i codonys. Un desmai vessa les seves branques sobre una superfície de cristall d’un estany rodó. Pertot arreu batega la vida. Els llagostos salten de matoll en matoll, per forats inversemblants s’escolen els llangardaixos, les papallones reflecteixen el sol en les seves ales multicolors, mentre descriuen rutes complexes i elegants, i el brogit de les abelles impregna el perfum de les flors. Vora la masia, l’avi encén una cigarreta mentre es dirigeix a una caseta de totxo i ens crida. Amb un filferro rovellat, obre la porteta i assenyala cap a baix: hi ha un pou llòbrec i profund, al fons del qual xapoteja l’aigua. Puja una olor antiga, fresca, embriagadora. L’avi agafa una galleda de ferro tota abonyegada i la despenja per una corda de cànem. I bec directament de la galleda una aigua més saborosa que qualsevol menja que hagi tastat mai més.

És una pel·lícula tan llarga que tendeix a confondre’s amb la vida sencera. Però no cal que segueixi l’ordre que van tenir els esdeveniments. Puc saltar sobre les partides de boles a la Banqueta o els partits de futbol al pati del col·legi; puc passar sobre les primeres noies i les primeres decepcions; puc passar sobre els meus viatges pel metro de Barcelona i l’olor de socarrim de les màquines de fotocopiar on em refeia els apunts; puc passar sobre els adustos sergents i les botes enllustrades de la mili, en un racó perdut de la costa africana, i també sobre la meva primera feina en un col·legi de capellans i també sobre el meravellós estiu en què vaig admirar la perfecta circularitat de la lluna romana i dels pits de les romanes, i de la publicació del meu llibre sobre filosofia, matemàtica i temps, i també sobre la nit que vaig conèixer la Montse a Mollerussa i sobre les llargues converses i els petits petons i els petits bessons.

Tot transcorre en un instant fugaç, l’enfollidora intensitat de trenta-cinc anys viscuts a tota velocitat. Ara sóc jo qui mana sobre el temps: puc estirar-lo o arronsar-lo segons el meu caprici, puc viure un record amb tanta intensitat com si fos present, puc fer-lo retornar i fruir-ne com d’un plat deliciós i inacabable.

I això, Carme, és el que em consola. El teu cos està aïllat del meu per un abisme, congelat com un maniquí. Però el teu record ja és meu per sempre, i per sempre retorno als nostres moments feliços…

Francesc Puigpelat, El moment abans, Barcelona, Columna, 1990, p. 11-12 i 56-58 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.