Costus: reis de la ‘moguda madrilenya’

  • Entrevista

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
José · 1r ESO
07.07.2014 - 00:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El nostre col·laborador José ha mogut cel i terra per a aconseguir contactar amb un familiar directe d’uns dels seus ídols. A continuació presentem la interessant entrevista que ens recorda una época molt interessant.

Costus foren una parella artística i sentimental de pintors; formada per Enrique Naya i Juan Carrero. La seua història se situa en el que va ser la ‘moguda madrilenya’. Sempre han tingut gran importància; sense nomenar-los, no es por descriure clarament què va ser aquella etapa de transgressió.

Autors de centenars d’obres entre dibuixos, quadres, i fins i tot, llibre i escultures, van fer nombroses exposicions en el seu temps, per exemple ‘El Valle de los Caídos’. També se n’han realitzat  exposicions pòstumes.

A continuació, una entrevista concedida pel germà de Juan. Respon Ricardo Carrero.

En quin moment diu Juan: ‘vull ser pintor i dedicar-me a la pintura’? Per quina universitat van passar? Com els va anar?

Va decidir de ser pintor als quinze anys. Va començar a dibuixar, cada vegada més i més, i va assistir a l’acadèmia Santa Cecilia, del Puerto de Santa Maria. Després d’acabar el COU (Curs d’Orientació Universitària), va decidir d’entrar en els estudis d’Artes y Oficios a Cadis. Allà entrà directament en tercer, ja que eren estudis no universitaris. Va conèixer Enrique i va sorgir una forta història. Al viatge de final de curs anaren a Madrid, i pensaren que podien acabar d’especialitzar-se allí. Eren dos anys més; Enrique de dissenyador publicitari i Juan d’administrador de l’empresa Magefesa, i després, en una tenda de roba que es deia ‘Fortunata y Jacinta’.

Com en tota parella, hi ha un moment en què volen viure junts.  Conta’ns-en un poc la història i quina relació tenien

El ben cert és que en 1975 (ja morint Franco), en octubre més o menys, van a buscar un pis per Madrid. Mentre, Enrique s’instal·là a casa dels seus oncles i Juan en casa d’un oncle escultor nostre, Luis Sanguino, durant unes setmanes. Després, van llogar un pis al carrer de Pérez Galdós. Seguiren estudiant, però Juan començà a treballar a Magefesa, mentre que Enrique a la DGT fent dibuixos relacionats amb el trànsit… No sé si acabaren els estudis.

Al principi tot era il·lusió i estima entre ells; encara que van passar per alguna crisi, però tot es va arreglar. Dos anys després llogaren una casa al carrer de la Palma i la reformaren sencera.

Com era la manera de ser de cadascun d’ells?

Juan era molt més afectuós, tranquil i apreciable. Enrique era molt gadità (natural de Cadis); amb acudits divertits… (pelava a la gent).

Quan els agradava més fer el seu únic i meravellós art?

Solien treballar a partir de la vesprada, de nit i fins a la matinada. Moltes nits rebien amics com Alaska, Pedro Almodóvar, Tino Casal… i ells seguien pintant mentre  els amics conversaven o prenien una copa.

Principalment, en què s’inspiraven per a fer els dibuixos, quadres, escultures…?

Variava depenent de l’etapa artística. Al principi Juan feia ‘pintura naïf’, i la seua inspiració era Andalusia, el Puerto de Santa María, els toreros, la Fira…  Enrique era més ‘pop’ i s’inspirava en cantants i actors i actrius de la copla espanyola. Van fer una sèrie conjunta (pintada a mitges en cada quadre) dedicada a ‘Las Muñecas de Marín’, eixes nines flamenques que la gent posava damunt dels televisors antigament, les que els turistes s’enduien de record. Després començaren a pintar famosos: la duquessa d’Alba, Carmen Polo (la dona de Franco), la princesa Grace Kelly, el Xa de Pèrsia i la seua dona (Fara Dhiba). Més endavant s’inspiraren en ‘El Valle de los Caídos’ i feren la seua sèrie més famosa (ara quasi completa al museu ECCO de Cadis). Ací, els models de les marededéus, els crists, els àngels, etc… eren els seus amics o ells mateixos: sobretot Juan, qui era el model preferit d’Enrique. L’última sèrie en què estaven treballant abans de morir es deia ‘’Serie Andaluza’’ i feren obres inspirades en Sanlúcar de Barrameda, en la platja de los Caños de Meca, en el palau conegut com Casa de Pilatos (Sevilla), i anaren afegint també temàtica egípcia. Hi va haver una etapa mexicana, en què feren molts retrats.

Com van viure la seua primera exposició, ‘El chochonismo ilusrado’ i l’èxit que suposà?

La seua primera exposició important i conjunta (El chochonismo ilustrado) va ser un grandíssim èxit. La galeria era de Fernando Vijande i era un aparcament soterrani d’un edifici enorme. Posaren moltíssimes obres de Costus, però també de Miguel Ordoñez, de Tesa, de Carlos Berlanga, d’Alaska, de Fabio McNamara (Fanny)… Es va omplir i va ser un ‘exitàs’. Jo hi vaig anar (no el dia de la inauguració, sinó una setmana després). Es van fer molt famosos. Enrique va canviar un poc, i decidiren rebre menys gent a casa, sols íntims.

La seua gossa, Lala, era com una filla per a ells. Como portaren la seua mort? Va influir en la seua vida artística?

Lala era una gossa molt especial. Era guapíssima i ella ho sabia. Era un escàndol veure’ls passejar per Cadis o per la platja; els llargs cabells al vent i la gossa també; tota cabelleres, molt  neta i raspallada. Era un llebrer afganès. Quan es posà malalta, d’un tumor, l’operaren. Es va recuperar un poc, però al final van haver de sacrificar-la. Ho feren al Puerto de Santa María, i jo els hi vaig acompanyar. Anàrem a la consulta d’un amic veterinari i li posaren la injecció. Era Setmana Santa i en el moment de la mort, estaven sonant marxes de processó bellíssimes. Després la portàrem a un camp que tenien els meus pares i l’enterràrem amb la seua manteta, corretja… Damunt plantàrem un arbre fruiter. Ells passaren uns dies molt tristos. Més tard, arribà Tula i després adoptaren Zorba, que era un bòxer.

Quin va ser el moment de major esplendor per a ells?

El moment de major esplendor… mai no se sap. Potser que fóra la inauguració del ‘Chochonismo’. Però també pot ser quan s’inaugurà l’exposició d’El Valle de los Caídos’, que va tindre molt d’èxit. En veritat; jo crec que va ser després de morts. Ells moriren el 1989, i en 1992, tres anys després s’organitzà l’exposició ‘Clausura’’ a Cadis; amb la col·laboració d’aquest ajuntament, la Junta d’Andalusia i la Comunitat de Madrid. A Cadis la visitaren unes 35.000 persones (tota una barbaritat!). Després la van traslladar a Madrid, i allí ja no sé quanta gent… però molta. Es va exposar al Palau de Linares, també conegut com a Casa d’Amèrica. Potser que el seu major èxit estiga encara per arribar, ja que ara hi ha un llibre en alemany, un altre en francès, i el de Julio Pérez Manzanares, en col·laboració amb Mario Vaquerizo, en espanyol. Desitge que l’ECCO es convertisca en un museu tan famós com el de Sorolla (Madrid).

Quina és l’obra més famosa? La que més polèmica va causar? La que més els agradava personalment a ells?

El més famós és el retrat de Carmen Polo, viuda de Franco. El comprà l’ICO (Institut de Crèdit Oficial de Madrid) per a la seua col·lecció. Ha eixit de viatge moltes vegades a l’estranger per a participar en diverses exposicions. La més polèmica crec que es la ‘Virgen del Carmen’, ja que la model va ser Bibí Andersen, una transsexual molt famosa (ara, Bibiana Fernández).
La seua preferida?… no ho sé segur. Crec que ‘El Despertar de Quetzalcoalt’, on es junten Juan i Lala en un preciosíssim quadre.

De quina manera impactaren en la societat, en esta particular etapa espanyola?

Ells pareixien marcians… ningú no portava els cabells llargs, ni crestes de colors, ni caçadores de cuir… Tot això ho posaren de moda ells i el seu grup. No existia abans, ningú no s’atrevia a anar vestit així. Ens van portar desimboltura i llibertat!

Com va viure Juan la mort d’Enrique? Després d’aquest trist fet, continuà pintant?

Sí, va continuar pintant, però molt poc. Juan tingué cura d’Enrique durant els dos anys que tardà a morir. Va ser horrorós. En aquella època la SIDA no tenia tractament; era una sentència de mort inapel·lable. El va veure aprimar-se més i més, patir, témer, plorar… Quan va morir, no ho va poder superar. Jo vaig anar a visitar-lo als pocs dies, i vaig passar una setmana amb ell a Sitges. Anava molt deprimit i es venia veure el que va passar. Eixa setmana va ser l’última volta que el vaig veure amb vida. Al mes de morir Enrique, el meu germà es va penjar al pati d’aquesta casa, a Sitges.

Com els hauria agradat ser reconeguts en un cert futur?

Enrique sempre deia que la seua obra es veuria als museus, o estaria a palaus: ‘¡Quien no tenga un palacio, que no se compre un Costus!’. Crec que una part dels seus somnis l’he poguda fer realitat amb el museu ECCO. Ara falta que els amos d’algun palau em compren quadres que tinc a la venda….

Moltes gràcies a Ricardo,una de les persones que està lluitant perquè Costus, no desaparega mai del tot, i per haver fet possible aquesta meravellosa i entranyable entrevista sobre uns personatges històrics de la cultura espanyola.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any