Pervivències del paisatge de la seda

  • De l'hort de moreres al de tarongers

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Adrià Besó Ros
08.07.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El paisatge d’Alzira, Carcaixent, la Pobla Llarga i altres poblacions limítrofs de la Ribera es troba a hores d’ara quasi exclusivament plantat d’horts de tarongers. Però en molts d’ells encara podem trobar pervivències del cultiu de la morera que el va precedir, les fulles de la qual servien d’aliment als cucs de seda que es criaven a les andanes de les cases. Tot i que la morera es plantava a les hortes, la necessitat de guanyar terres de conreu va fer que a partir del segle XVIII es cultivaren formant horts. Tant l’hort de tarongers com l’hort de moreres parteixen del model de l’hort jardí valencià i tenen el seu origen en el context de la Il·lustració i del pensament fisiocràtic. Però en un primer moment, en el procés d’expansió del regadiu, la morera va ocupar bona part de la superfície guanyada al secà. En traspassar la meitat del segle xix el taronger va començar a expandir-se sobre les noves terres transformades, substituint la morera als horts i donant lloc al paisatge que ens ha arribat a l’actualitat.

L’hort valencià

Un hort està format per unes quantes hectàrees de terra que habitualment es reunien mitjançant la compra de les parcel·les adjacents. Per construir-lo s’anivellava la superfície per poder regar-la a manta i es tancava de paret tot el perímetre. Es perforaven diversos pous, el nombre dels quals depenia de l’extensió de l’explotació. Amb un pou es podia regar fins una hectàrea més o menys. Per elevar l’aigua s’instal·lava una sènia de fusta, que la vessava a una bassa de regulació. Des d’allí, per diverses canalitzacions de maçoneria, el cabal es distribuïa per tota la superfície de cultiu. I en l’hort es construïa una o diverses cases, en relació amb el règim d’explotació que es donara a la terra: en arrendament, mitgeria o explotació directa. Tot i que no disposem de referències escrites, l’alçada de les palmeres de molts horts que adornen els caminals interiors ens indica que aquest element vegetal ja formava part dels horts de moreres.

Per això l’expansió del cultiu de la morera es va dur a terme partint de la base del model d’hort valencià. En la tradició cultural valenciana els conceptes d’hort i jardí ornamental estan íntimament relacionats. El model ideal respon a una superfície ortogonal, tancada de paret, amb una casa alineada amb la tanca situada a la vora del camí d’accés, que estava travessat per dos eixos que es creuen al centre. Aquests eixos dividien la superfície en quatre quadrants. A partir d’allí es plantejaven diverses subdivisions en quadres. Cadascun d’ells es plantava amb diversos arbres fruiters, hortalisses i verdures, que eren apreciats per les seues qualitats estètiques, alhora que els fruits s’aprofitaven per a l’autoconsum o per a la comercialització a petita escala. Entre els arbres més apreciats hi havia les palmeres, les moreres, els magraners, els tarongers… Se situaven a les hortes i es regaven amb l’aigua de les seues sèquies. Per això amenitzaven els paisatges de la perifèria de pobles i ciutats i eren llocs d’esbarjo per a les elits aristocràtiques.

Mossén Cavanilles, quan recorre el camí que uneix Carcaixent amb Alzira a finals del segle XVIII, ens dóna la notícia de la plantació del primer hort de tarongers per part del rector Monzó. Fa referència a un hort tancat de paret, plantat de tarongers, magraners i altres fruiters, que estava regat per diverses sènies que elevaven l’aigua del subsòl captada mitjançant l’excavació de pous. Aquesta descripció coincideix prou amb les característiques de l’hort de moreres, tot i que ací el cultiu predominant és el taronger, tal i com es desprèn de la quantitat d’ingressos que aporten. A més, explica que la qualitat arenosa d’aquestes terres, no massa apropiada per als cultius hortícoles, resulta excel·lent per al taronger, que hi adquireix un extraordinari desenvolupament vegetatiu, molt superior al que es pro­duïa en les terres de regadiu més argiloses i compactes. Els historiadors han pres aquesta referència com a inici del cultiu comercial de la taronja. Aquesta experiència pionera, que cal emmarcar dins el context de la ­Il·lustració i la seua relació amb les idees fisiocràtiques, es va difondre entre les elits il·lustrades locals i tot seguit van plantar horts de tarongers l’apotecari Bodí i el notari Maseres, i el cultiu es va propagar. 

Però, tot i les previsions optimistes de Cavanilles, el taronger no es va difondre tan ràpidament com es podia esperar, ja que una sèrie de factors en limitaven el desenvolupament. Per això, com ha estudiat Francesc Torres a Carcaixent i en altres poblacions limítrofes, durant el segle XVIII i la primera meitat del xix les transformacions de secà a regadiu es realitzen fonamentalment per a ampliar el cultiu de la morera i no tant per a plantar tarongers. Ocupades les terres més baixes, terratinents de Carcaixent comencen a comprar terres a la Pobla Llarga i en altres poblacions properes amb la finalitat de plantar-hi horts de moreres.

El declivi de la morera

A partir de 1850 van començar a confluir una sèrie de factors que possibilitaren l’embranzida del taronger. L’epizoòtia de la pebrina de 1854 va ser una de les causes, en confluència amb d’altres de caràcter socioeconòmic, que va propiciar la caiguda de la rendibilitat de la criança del cuc de seda i que aquesta activitat desapareguera quasi per complet en tan sols unes dècades, per la qual cosa es talaren les moreres que li servien d’aliment. Així, en 1875 Sanz de Bremón constatava aquesta circumstància, indicant que «desgraciadamente se han talado muchas moreras, desde que la enfermedad del gusano de seda comenzó a ejercer sus estragos, pero sin embargo, aún abundan bastante», sobretot en les hortes.

La construcció de la xarxa de ferrocarrils a partir de 1852, juntament amb la generalització de la navegació a vapor, van crear les condicions per a respondre als estímuls llunyans de demanda de fruita fresca per part dels països europeus més desenvolupats. La introducció de sènies de ferro colat i de les bombes a vapor a partir de 1880 va possibilitar la superació dels límits que oferien les velles sènies de fusta amb l’obtenció d’un cabal quasi il·limitat per al reg. D’aquesta manera, la gran demanda i els bons preus que assolia la taronja van estimular l’expansió del cultiu, que en un primer moment parteix de la substitució de les moreres que es trobaven plantades als horts i continua amb la transformació dels secans. 

Per això, en les terres dels voltants de les poblacions d’Alzira i Carcaixent podem trobar nombroses pervivències d’aquest paisatge de la seda, com ara les tanques de paret, els caminals adornats amb palmeres i les cases dels horts, moltes de les quals van estar reformades o construïdes de nou en recollir els primers beneficis de la taronja.

Llig l’articlle sencer a la web de Mètode.

Adrià Besó Ros. Professor del departament d’Història de l’Art. Universitat de València.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any