01.07.2014 - 06:00
L’arribada d’immigrants nord-europeus, promoguda per les autoritats públiques i per les grans empreses de la construcció, ha produït una superurbanització del litoral de les comarques de la Marina i del Baix Segura al País Valencià. Dels més de 5 milions d’immigrants que van arribar a l’Estat espanyol durant les darreres dues dècades, al voltant del 20 % procedia de països amb un PIB per capita més gran que l’espanyol. Almenys la meitat d’aquests immigrants «rics» eren jubilats, i el 95% d’aquests es van instal·lar a les zones més càlides i assolellades del territori estatal: el litoral mediterrani, les illes Canàries i l’Andalusia atlàntica.
A l’Estat espanyol aquest tipus de migració és descrita com «turisme residencial». Els antecedents d’aquesta migració de jubilats els trobem en l’auge turístic iniciat en la dècada de 1960. El notable creixement de la riquesa i l’esperança de vida que va tenir lloc al nord d’Europa a partir d’aquella dècada va permetre un augment del nombre de nord-europeus que, al final de la vida laboral, podien passar les vacances a l’estranger, i un bon nombre d’aquests van triar de fer-ho a la vora de l’assolellada i suposadament idíl·lica mar Mediterrània. Durant la dècada de 1980, alguns d’aquests turistes ja no es conformen a passar-hi les vacances, i decideixen establir la seua residència habitual a la Mediterrània. Però fou durant l’expansió econòmica mundial de finals del segle XX i començament del XXI que aquests nord-europeus jubilats van traslladar-se massivament al litoral mediterrani: van passar de 60.000 l’any 1991 a gairebé 450.000 el 2012 a l’Estat espanyol. Aquesta acceleració en el nombre de nouvinguts fou provocada per una combinació de causes, entre les quals podem esmentar l’aparició de les línies aèries de baix cost, els preus relativament baixos de l’habitatge i del cost de la vida als territoris mediterranis, i la millora tecnològica global.
Aquests immigrants jubilats nord-europeus han triat el Mediterrani per viure-hi per diverses raons, entre les quals hi ha el cost de l’habitatge i de la vida, el clima i la proximitat a la mar, però també l’anomenat «estil de vida mediterrani», que implica una major qualitat de vida i una vida més saludable, tot gràcies a un ritme vital més assossegat i a les activitats a l’aire lliure. També cal tenir en compte el paper de les autoritats polítiques estatals quant al suport que donen al turisme de masses, i el dels promotors immobiliaris en l’atracció de potencials compradors a l’estranger per als habitatges costaners.
Els promotors són responsables també de la concentració d’immigrants de la mateixa nacionalitat en certes àrees. Per tal d’aconseguir l’optimització de recursos i costos, els promotors van tractar de vendre cada urbanització en un sol país, i generalment ho van aconseguir. Es van crear així colònies de persones d’una mateixa nacionalitat, els habitatges de les quals eren buscats particularment per la gent més gran, que es trobava més segura si podia viure entre veïns del seu mateix país.
Aquesta arribada massiva de jubilats nord-europeus ha creat una considerable riquesa a curt termini a la Costa Blanca; ha generat ingressos per als governs (locals, autonòmics, estatals) a través dels impostos, com també per als promotors privats i per a la gent local que proporciona serveis als nouvinguts. No obstant això, la falta d’una planificació urbana adequada, que hauria fet possible el control dels excessos dels promotors, ha menat a la construcció incontrolada d’extenses àrees suburbanes, la qual cosa al seu torn ha infligit un dany irreversible al medi ambient i al paisatge, que ha perdut camps, muntanyes i boscos.
Ateses les creixents deficiències de la superpoblada i superurbanitzada Costa Blanca, els immigrants jubilats nord-europeus que ara hi viuen, quan envellesquen i muiren o bé tornen als seus països d’origen, podrien no tenir reemplaçament. Si els polítics locals volen evitar això, haurien de començar a treballar d’una manera més racional i sostenible. Per exemple, haurien de connectar les urbanitzacions perifèriques amb els centres urbans a través del transport públic, passejos de vianants i carrils bici. A més, haurien de dotar aquestes urbanitzacions de zones verdes i serveis públics. Aquestes mesures podrien millorar la cohesió territorial i social entre els immigrants jubilats nord-europeus, que així estarien més motivats per a superar les barreres de l’idioma i la cultura, i la gent local, que potser deixaria de considerar els immigrants nord-europeus com a mers consumidors de productes i serveis.
Llig l’article sencer en la web de Mètode.
Joan Carles Membrado. Professor del departament de Geografia. Universitat de València.
Enllaços
Array
