Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  19.06.2014  21:56

Autor/s: Vicent Terol i Reig

Memòria d'una infàmia: el 19 de juny de 1707, la crema i destrucció de Xàtiva

Men?ame
 

El president Franklin D. Roosevelt va pronunciar un famós discurs (el Discurs de la Infàmia) el 8 de desembre de 1941 en resposta a l’agressió japonesa de Pearl Harbour. Amb brevetat i contundència aconseguia encoratjar els ànims i picar l’orgull dels EUA per encarar la II Guerra Mundial. El discurs es va fer famós, però pocs saben que gran part l’èxit del discurs va ser el canvi que ell mateix va fer en el discurs que ell havia dictat: la data de l’atac japonés no restaria en la 'història', seria un dia 'd’infàmia'.

Parlarem del record d’una infàmia, i això hauria de picar l’orgull de tota persona que siga i se senta valenciana, hauria de fer-li obrir els ulls i prendre consciència de què és i/o hauria d’aspirar a ser, o almenys de què no és. I per això convé fer memòria i combatre l’oblit.

El 19 de juny de 1707 és una datà d’infàmia: l’inici de la destrucció de Xàtiva. I el 29 de juny del mateix any també ho és, potser més encara: la fi del Regne de València i la seua desaparició com a entitat política amb la promulgació del decret de Nova Planta. No són un referent tan notori i conegut com la data del 25 d’abril, per descomptat. Però són igualment transcendentals, per significatives i per simbòliques.
 
Sobre la crema i destrucció de Xàtiva hi ha algunes certeses, tot i que no taxatives. La decisió estava presa i la data d’execució també. Es va preveure per al 17, però es va haver d’ajornar fins al 19. Les cròniques ja ho feien i ara alguns documents que hem localitzat recentment corroboren la data. D’Asfeld executava l’ordre directa i personal de Felip V, qüestió a hores d’ara inqüestionable: no va ser una decisió del general borbònic, va ser el rei.

Xàtiva, ben malferida després dels efectes dels intensíssims combats lliurats carrer per carrer i casa per casa per la ciutat durant el setge, que duraria des del 8 de maig, quan està documentada la presència de D’Asfeld, fins al 24 de maig, quan es produeix la presa de la ciutat després de l’assalt de les tropes borbòniques, a sang i foc. Un mínim de dèsset dies (altres fonts diuen que en van ser vint-i-un) i encara quedava la ciutadella i el formidable castell que havia estat presó d’Estat de la Corona d'Aragó. Hi resistien les milícies de la ciutat i poblacions veïnes, incloses les d’Oliva, la Marina i les del Penjadet, que no volien rendir-se, a diferència de la guarnició anglesa que sí que hi estava disposta, atés que no hi havia esperança de socors. Al remat, el 12 de juny (data més fiable) es va retre el castell, després que els borbònics hagueren ocupat ja la ciutadella (la zona del Bellveret al castell) on s’havia refugiat bona part de la població civil, gràcies a una capitulació que després no seria respectada. El saqueig de la ciutat va durar tot aquell temps, i les tropes franceses i castellanes (amb algunes milícies de viles i ciutats castellanes també) es van aplicar a fons: les baixes que van sofrir foren molt grans i la resistència al castell també en va provocar algunes més.

Costa de fer comprensibles les claus explicatives d’uns esdeveniments històrics tan luctuosos. Per una banda la inusitada i inesperadament acèrrima resistència dels xativins i xativines davant una bona part de les tropes que dos mesos abans, als camps d’Almansa, havien salvat del desastre quasi total la causa de Felipe de Borbó. El primer dels Borbó, eufòric després del triomf inapel·lable a Almansa, va albirar per primera vegada en molt de temps de pessimisme una possibilitat de victòria davant l’altre candidat, l’Arxiduc Carles d’Àustria, reconegut rei pels països de la Corona d’Aragó i jurat rei pels valencians com a Carles III d’Àustria.
 
Ara calia explotar la contundent victòria sobre l’exèrcit austriacista derrotat i destruït en bona part (però de cap manera totalment) a Almansa. Però el que no esperaven és que la resistència dels valencians fóra tan aferrissada. Un país al qual en poques setmanes i quasi sense disparar un tret, unes poques tropes, milícies la major part comandades pels generals Basset i Dàvila, havia reconegut el candidat de la casa d’Àustria. Xàtiva seria la primera, però no l’última, a plantar cara a les tropes borbòniques francoespanyoles. I com que va ser la primera i va fer honor al seu passat heroic amb una resistència aferrissada, el càstig havia d’estar a l’altura, caliar donar un bon escarment als qui encara estaven decidits a no doblegar-se al Borbó. Si havia de ser rei i havia de ser a sang i foc no dubtaria ni li tremolaria el pols a l’hora de castigar els qui ell considerava uns vassalls 'deslleials i traïdors'.

Xàtiva seria l’exemple del que esperava als qui pensaven resistir. Ja no seria cosa de fer el que s’havia fet l’any abans: saquejar salvatgement Sant Joan, Relleu, Ontinyent, Oriola o Elx; tampoc saquejar i incendiar Vila-real, desterrant-ne els habitants que no havien mort, que en van ser la majoria. Tot això en 1706... No, ara amb el País Valencià franc calia una altra volta de torn, una mostra encara major de brutalitat d’eixa escenificació del terror, de tal magnitud que tallara la respiració i amprara els cors dels 'rebels', dels austriacistes. Ara, esperaven que en sentir contar la sort de Xàtiva, la moral de resistència en defensa d’una causa que consideraven justa, es ressentira i inclinara a la submissió.

Però serà just a l’inrevés, com en el cas de l’abolició dels Furs. Xàtiva esdevindrà un símbol i esperonarà els ànims. Junt a la presència de les tropes borbòniques ocupants i els seus excessos, serà un referent per a galvanitzar la resistència. L’ocupació del Regne de Valencià suposarà un rosari de setges per ocupar les places fortificades i els nuclis irredents amb presència de tropes i miquelets del regne: Bocairent, Alcoi, Planes i el comtat de Cocentaina; Dénia, la Vila Joiosa i les Marines; Alacant i finalment Morella. Però fins a 1711 una part considerable de les tropes borbòniques hauran de romandre al País Valencià per garantir el seu sotmetiment i per aconseguir que fracassaren els seriosos intents de sublevació de 1708 i 1710. Fins a 1712 encara corrien el territori colles de miquelets. En 1713 els valencians refugiats a Barcelona en un rosari d’exilis proclamaran la unió del Regne de València en la guerra a ultrança contra Felip V, per defensar els furs i fer costat a Catalunya. Defensaran Barcelona fins l’11 de setembre de 1714. Després d’un setge llarg i ferotge, només la resistència heroica i aferrissada dels defensors aconseguirà una capitulació que salvarà la capital catalana del destí que el rancuniós Felip V ja tenia decidit, molt semblant al de Xàtiva i a altres ciutats 'socarrades', com Manresa.

Tornant a Xàtiva i al 19 de juny, després d’una defensa tan 'obstinada' Felip V havia sentenciat la ciutat al 'foc purificador' i esborrar-ne la memòria. La decisió reial s’executaria fil per randa, excepte en alguns edificis de botiflers xativins (almenys 22 segons sembla) i els edificis religiosos que serien també respectats (encara que el foc descontrolat va fer quasi impossible que això es complira i també es van veure afectats). L’incendi i l’enderrocament s’allargaria durant d’una setmana. Un any després seria 'refundada' i la 'nova' població rebria, per a major oprobi, el nom de Colonia de San Felipe, en honor del seu destructor, fins que a principis del segle XIX recuperaria el seu nom històric, tot i que en espanyol. Com no ha d’estar i quedar cap per avall Felip V a la ciutat?

Podem visualitzar la crema de Xàtiva com una imatge i en els temps que corren, dominats per la imatge, la seua força es plasma en allò que Joan Francesc Mira ha qualificat encertadament de 'genocidi polític', i altres autors (com ara José Luis Cervera, autor de la gran biografia que ha permés 'recuperar' la figura carismàtica de Joan Baptista Basset) com 'la fi d’una nació'. Comptat i debatut, la fi de l’Estat dels valencians des que Jaume I el va crear: el Regne de València. Però la crema de Xàtiva va ser potser el moment àlgid d’aquest 'genocidi polític' per la intensitat de la repressió soferta, que anunciava la que estava per arribar…
 
Però passats ja poc més de tres segles ara convé commemorar uns fets d’una brutalitat tan gran que encara hui i durant molt de temps marcaran la mentalitat col·lectiva de nosaltres els valencians. Com passa amb 'el mal que ve d’Almansa', la gent sap que Xàtiva és 'socarrada'.
 
I ara, 307 anys després, ací estem (encara!! Sembla un miracle...) ben conscients de com van esclafar un país al qual tardaren dos anys i mig a controlar acceptablement. Les ferides són molt profundes: Xàtiva i Dénia no es recuperarien mai del trauma i de les terribles conseqüències de la guerra de Successió. Xàtiva no seria ja mai més la segona ciutat del regne i Dénia es veuria relegada a un paper secundari.

Compta i debatut, érem, som i serem, cabuts a no oblidar i fer que ningú oblide la manera brutal amb què naixia l’Espanya moderna, sobre les cendres de la identitat política dels estats de la Corona d’Aragó. Naixia encara en plural, perquè en realitat ho era i ho és. Però la premeditada voluntat unificadora i centralitzadora serà el leitmotif durant aquests tres segles. I ara, ves per on! un altre Felipe de Borbó es coronarà el mateix dia que es complia el designi del seu avantpassat de cremar Xàtiva. Hi haurà qui dirà que això és una coincidència insignificant. Però, clar i ras! és la prova de la consideració que els valencians podem esperar com a nació i com a poble per part del nou monarca i per part d’Espanya. De moment, pensem que la capital de la Costera serà sempre la ciutat màrtir, o com canta el seu fill Pep Gimeno 'Botifarra', 'el poble dels socarrats; allà on renaix de les cendres el meu País Valencia'.