02.06.2014 - 00:00
Això diuen que era una raboseta molt espavilada, més llesta que la fam, que s’havia proposat enganyar un rabosot noble, bonàs i una mica ignorant. El rabosot tenia el rebost ple de pots de mel i la raboseta, com que era molt llépola, no trobava la manera de menjar-se’ls sense que el rabosot se n’adonara.
Un dia, estant batent el blat en l’era del tio Plata, sonaren les campanes del campanar del poble i, de sobte, la raboseta digué:
-Ja estan cridant-me per anar a batejar un xiquet!
-Dona, si això és una obra de caritat! Vinga, vés-hi! -va dir el rabosot.
I en això que se’n va la raboseta, deixa la feina i, en lloc d’anar a missa, se n’anà a casa del rabosot. Amb moltes presses va obrir un pot de mel i se’n va menjar un bon pessic. Al cap d’una estona, la raboseta se’n va tornar a treballar i el rabosot li va preguntar:
-Ja has batejat el xiquet?
-Sí, home, sí! -li va contestar la raboseta.
-I com li han posat? -va tornar a preguntar el rabosot.
-Començadeta -va respondre ella.
Al cap d’un parell d’hores, mentre estaven batent el blat, amb tota la calor que feia, se sentiren revoltejar una altra vegada les campanes.
-Ja estan cridant-me per a batejar un altre xiquet? Ara sí que no hi vaig! -va dir la raboseta.
-Vés, dona vés-hi, que això és una obra de caritat! -li va contentar el rabosot.
-Doncs mira, et faré cas. Ara mateix hi torne.
Així que la raboseta se’n va anar, cames agafeu-me, a casa del rabosot, mamprengué el pot de mel i se’n menjà un bon toll. Al cap d’unes hores se’n tornà al treball i es trobà de nassos amb el beneit rabosot, que li tornà a fer la mateixa pregunta:
-I ara… quin nom li han posat al xiquet?
-Amitjanadeta -li contestà la raboseta, rient d’amagat.
-Xe! Quins noms més estranys posen ara als pobres xiquets! -digué, sorprés, el rabosot.
Al cap d’una estona, tornaren a sentir les campanes i la raboseta, un poc estranyada, preguntà al rabosot:
-Què vol dir tanta campana? Doncs ara ja no em ve de gust anar-hi!
-Vés, dona, vés-hi! -tornà a dir-li el rabosot.
I allà que tornà a anar la raboseta a casa del rabosot, es menjà quasi tota la mel que hi havia al pot i se’n tornà a treballar.
-I ara com li han posat? -digué el rabosot.
-Arrematadeta -va contestar la raboseta, guilopa.
-No dic jo! Quins noms més difícils i estranys! -tornà a dir el rabosot, un poc més que sorprés.
En fer-se de nit, la raboseta i el rabosot se’n tornaren a casa, tots dos plegats. El rabosot, va obrir la porta del rebost i, en veure que no estava el pot de mel, va cridar:
-Raboseta!!! Ja t’he pillat, mentidera!!!
-Jo? Si has sigut tu qui s’ha menjat tota la mel, aprofitant que jo estava batejant xiquets! -va replicar, acalorada, la raboseta.
Després d’una llarga discussió, la raboseta va dir:
-Molt bé, se m’acaba d’ocórrer una cosa per saber qui de nosaltres no diu la veritat: qui s’alce de la cadira amb el cul ple de mel, eixe és qui se l’ha menjada.
-Tracte fet! -va dir el rabosot.
I aquest, com que estava molt cansat, es va adormir de seguida. Aleshores, la raboseta no va tindre una altra idea que untar-li el cul de mel al rabosot.
De bon matí es van alçar i la raboseta digué:
-Veus com te l’has menjada tu?
-Jo me l’he menjada?! Però… no me l’he menjada…
I, dubtant, dubtant, s’acaba la història de la raboseta i la mel.
Enllaços
Array