Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  31.05.2014  00:37

Autor/s: Antonio Esquinas · Sec. d’Acció Electoral del PSPV-PSOE de la Vall d'Albaida

Eren les primàries, estúpids!

Men?ame
 

Poc abans de les eleccions de 1992, Bush pare era considerat imbatible per la majoria dels analistes polítics, fonamentalment a causa dels seus èxits en política exterior, com la fi de la Guerra Freda i la Guerra del Golf Pèrsic; la seua popularitat llavors havia arribat al 90% d'acceptació, un rècord històric. En aquestes circumstàncies, els assessors electorals de Bill Clinton van assenyalar que calia enfocar sobre qüestions més relacionades amb la vida quotidiana dels ciutadans i les seues necessitats més immediates. Per tal de mantenir la campanya enfocada en un missatge, es va enganxar un cartell a les oficines centrals amb tres punts escrits:
-Canvi vs més del mateix
-És l'economia, estúpid
-No oblidar el sistema de salut

Tot i que el cartell era només un recordatori intern, la frase es va convertir en una mena de lema no oficial de la campanya de Clinton, que va resultar decisiu per a modificar la relació de forces i derrotar Bush, cosa impensable poc abans.

El fracàs en les eleccions europees sols ha fet mes palés del que ja ho era la pèrdua de confiança i de credibilitat que pateix el partit des d'aquell fatídic 12 de maig de 2010 quan Zapatero es va plegar als interessos europeus. No hem d'enganyar-nos ni enrocar-nos amb excuses bizantines que ningú no entendria. Aquell va ser el punt d’inflexió, però han sigut els hereus més que l’herència els qui han permés i són responsables de l'estat actual del socialisme espanyol.

Si és important el diagnòstic, ho es més analitzar les causes. El conjunt de forces progressistes supera de manera ampla les de dreta i/o centre dreta;  lideratges nous i joves sorgeixen amb força, no sols el cas de Podemos amb el seu messiànic líder, sinó Susana Diaz que, dins el socialisme i amb la mateixa 'herència' que abans comentava, arrasa a Andalusia; finalment hi ha un càstig als partits clàssics, no sols al PSOE i al PP sinó també a IU al qual Podemos 'planta cara'.

Una vegada fetes les anàlisis pertinents, allò que és realment vital és saber com afrontar aquest resultat. Què hem de fer els socialistes per a recuperar la confiança i la credibilitat de la societat? Per a mi sols hi ha un camí que ens torne a convertir en el referent social dels progressistes d’aquest país. Aquest camí té tres elements principals:

El canvi de lideratge. Alfredo Perez Rubalcaba no podia continuar seguir sent ni un segon més el cap visible que representara el socialisme espanyol. La societat i el moment històric demanen noves respostes a nous problemes i diferents maneres de relació entre governant i ciutadà que Rubalcaba no podia representar. Ell també ho va entendre així i el dilluns va tancar la seua etapa.

Un altre element és tindre un posicionament nítidament d’esquerres. La coherència i el compromís ideològic és el que diferencia un líder d’un gestor: el primer té una visió d’una societat la qual vol arribar, el segon sols té una série d’elements (patrimoni, recursos, etc.) que, en el millor dels casos, ha de cuidar. Aquest compromís i coherència s’han de mantenir per damunt de costos tant personals com electorals, perquè aquells que confien en nosaltres a través del seu vot podran entendre més o menys una equivocació, però el que mai no acceptaran és una 'traïció'. La llibertat, la igualtat i la justícia social són les nostres arrels, la nostra identitat i la nostra meta tot en un, i no hi ha d'haver cap circumstància on açò no siga prioritari o on es puga oblidar, tant en públic com en privat. Els militants socialistes volen una república federal laica com a model d’estat i els òrgans de direcció no deuen ni amagar-ho ni anestesiar aquesta pulsió, ben al contrari, cal reivindicar-la i defendre-la sempre que es puga. La recerca del mític 'centre polític' ens durà a un forat negre en què sols podem desaparèixer.

Finalment, com a últim element, les primàries obertes. Eixa és la clau de la fórmula. El rearmament ideològic o el canvi de lideratge adés esmentats són possibles dins els paràmetres de qualsevol partit clàssic. El secretari general ha plantejat la seua dimissió i el congrés extraordinari pertinent d’on pot eixir una nova línia d’actuació i un nou referent del socialisme possiblement jove i, a priori, atractiu electoralment. Però això sols no canviaria res. El ciudatà interpretaria, erròniament o no, que els aparells politics, una vegada més, no compten amb ell per a triar els seus representants ni el projecte que representen. Per a ell seria 'més del mateix' amb un nou embolcall. És per això que les primàries han de ser immediates i tan obertes com siga possible. Congrés sí, però desprès de les primàries. La ciutadania no pot esperar ni un minut més que el PSOE dirimesca els seus pleits interns; els militants i simpatitzants no podem perdre més temps en 'batalles de saló' mentre veiem que el partit dels nostres avis, dels nostres pares, es desfà de tant mirar-se el melic.

Posteriorment a canviar de lideratge, donem a la gent les ferramentes, no per a ajudar-nos a refer un nou projecte, sinó per tal que el dirigesquen directament i nosaltres sols siguem l'instrument que el faça possible.
Tenim una oportunitat per a transformar, novament, el nostre país. Que el representant d’un dels partits majoritaris siga escollit per tota la societat i no per una oligarquia marcaria un abans i un desprès en la història de la nostra jove democràcia.

No deixem que el nostre partit es convertesca en irrellevant, i en preguntar-nos on hem errat algú ens responga: 'Eren les primàries, estúpids!'.