Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  24.05.2014  16:50

Autor/s: Josep Albinyana

Obrint Pas, malgrat la Transició

Men?ame
 

Les campanyes electorals són èpoques propícies per al lluïment personal de molts personatges que tenen posada l'ambició particular en el manteniment del càrrec polític, finalitat última dels seus esforços en favor del partit en què militen. D'entre els grans exemples en destaca la figura d'Esteban González Pons, amb una extrapordinària capacitat per a girabaldar* la ralitat i acusar els contrincants de les pròpies misèries, com va fer l'altre dia en qualificar Compromís de partit intolerant.

Desconec el grau d'intolerància que la coalició puga arribar a desplegar quan en tindrà l'oportunitat. En tot cas, sí que sé (i ell encara millor que jo) l'obsessió malaltissa amb què el seu partit s'ha aplicat a ofegar qualsevol mostra de normalitat valenciana dissident amb el vassallatge mesetari. Entre la intolerància i la persecució, la política del PP valencià té una filosofia antiga: 'en la casa donde hay piano, no se habla valenciano', que traduït vol dir que això de l'idioma autòcton és només per als indígenes no convertits a la religió castellana i vertadera.

La valenciania subalterna que proclamen (lícita potser, però enganyosa) s'ha dedicat amb tots els mitjans que els han facilitat l'estat i l'estatut a intentar proscriure i invisibilitzar l'altra, la que no es considera regional sinó normal. No podia, doncs, permetre exemples de normalitat com el que la renovada cançó ofereix al joves. Tolerància zero. Ni un contracte, ni molt menys fer-los aparéixer als mitjans de comunicació controlats fèrriament. Deixem-los morir d'inanició.

Però va i resulta que no es van morir. Que es van multiplicar i n'hi ha a cabassos i per a tots els gustos. Per això l'adéu dels Obrint Pas té un regust un pèl menys amarg, perquè se'n van sense deixar un desert musical, sinó un hort ben regat i treballat. L'èxit inqüestionable de la banda que ara s'acomiada deixa en herència molt bona música, i el seu adéu als escenaris també una fita simbòlica: la recuperació d'espais públics al centre del cap i casal de què els gestors de la cosa pública han fet lladrocini.

Obrint Pas simbolitza moltes coses: l'actitud desacomplexada, l'orgull natural per la pròpia terra, el valor de l'esforç... i la capacitat de tota una societat de resisitir i de tornar a plantar cara. Aquests músics en són una prova, per ells com a grup, i per la manera com han ajudat a canalitzar i també a despertar anhels en una societat víctima d'una desorientació i desconnexió planificada.

Aquests músics han ajudat a fer això. I no puc deixar de pensar què hauria passat, on seríem ara, si aquells músics que teníem en els anys de l'anomenada Transició no hagueren estat marginats i ocultats deliberadament pels primers governs socialistes del nostre estarlux d'autonomia.




*Permeteu-me usar el terme encara que no l'haja trobat als diccionaris. Girabaldar: deformar, estrafer.