El titella tradicional català

  • A la secció 'Expedient C' Amadeu Carbó parla de la modalitat autòctona de titelles: el putxinel·li de guant

VilaWeb
Redacció
24.05.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els espectacles de titelles son representacions que en els seus orígens hem de cercar-los a les primeres civilitzacions. És un art universal que, al llarg de la història, ha modificat i perfeccionat la posada en escena.

Sovint el teatre de titelles es considera un espectacle exclusivament per a infants però no és així. Pel que fa a les tècniques de manipulació titellaire, cada cultura ha creat les seves. Avui podem classificar la manipulació de titelles en múltiples tècniques que van des de les conegudes i complexes marionetes de fils, les de tija, de dit o de guant, a les titelles portades entre d’altres.

El titella tradicional català és un titella de guant; és a dir: animat per la mà del manipulador. Però cal distingir entre el guinyol de tradició francesa i el putxinel·li català. En el guinyol el dit índex del manipulador acciona el cap i el polze fa anar el braç esquerre. Amb els altres dits el manipulador belluga el braç dret del titella i, quan cal, mou el vestit.

El titella català es manipula amb els cinc dits de la mà: tres per al cap i dos per a les mans. És singular perquè té espatlles i això li dóna una presència molt més realista i humana que el guinyol però al mateix temps el fa més pesat de manipular.

La pervivència de la tradició no està renyida amb l’evolució: originalment el titella era de fusta, normalment de til·ler. A finals del segle XIX s’hi van introduir els ulls de vidre i els cabells naturals i ara s’ha fet un pas més amb l’ús de la fibra de vidre.

Els personatges son arquetips i representatius amb noms diferents segons el titellaire però d’aparença i personalitat típiques. Hi ha en Perico, un camperol valent i llest, el seu amic curt de gambals Tòfol, la seva enamorada Cristeta, el Dimoni Banyeta, l’amo, el representant de l’autoritat…

Les històries son de trama senzilla i sovint acaben a garrotades. Un altre dels element clàssics és ‘El ball del Tururut’, una peça de l’obra ‘El titella pròdig’ que Santiago Rusiñol va escriure per a actors i que molts titellaires van incorporar en els seus repertoris.

Al teatre de titelles, titellaires i públic comparteixen un gran joc. Juguen a fer veure que els objectes es personifiquen. En paraules del filòsof mexicà Víctor Molina, titelles, marionetes, ombres, objectes, autòmats i robots continuen parlant des d’allò que no té parla i sobre allò de què no es pot parlar.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any