La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Bellvís ens rep amb una espectacular avinguda, flanquejada de plataners altíssims i somniadors. De fet, els arbres, a Bellvís, ja siguin xops o plàtans d’ombra, els trobeu a cada cantonada. No és estrany que l’advocat i publicista Tomàs Caballé la considerés «una de les més florides poblacions de la Plana d’Urgell». Arbres com els de la folgada plaça que hi ha darrere del casal de l’ajuntament, on s’aboca la terrassa d’estiu del bar Delícias —nom carregat de suggeriments—, o l’edifici del costat, de línies modernistes i aspecte encisador. O bé arbres com els que, afilerats en dos rengs, delimiten la plaça de l’església, rectangular i ben urbanitzada, amb dos veïns d’excepció: cal Borràs i cal Bufalà. […]

S’ha de tenir en compte que la de l’Urgell és de per si una terra magra, i que la manca de pluja, que en altres contrades, com la Segarra, on la terra és més frescal, no impedia l’existència de boscos i bones anyades dels conreus, provocava aquí la desesperació de qualsevol forma superior de vida vegetal. Valeri Serra explicava com havia sentit comparar a un botànic, que disposava de fotografies de l’Urgell d’abans del canal, la similitud d’aquell paisatge amb el del desert del Sàhara. Fins a tal punt era crònica la falta d’arbres d’aquella plana que, a manca de llenya, les dones havien de recórrer els termes collint les mates de salats o timons, les úniques plantes que podien sobreviure en la sequera d’aquells terrenys salitrosos, a fi d’aprofitar-les com a combustible. […]

Aquesta planícia exsangüe, turmentada per l’eixutesa i la inanició, aquesta terra de ningú, que s’havia mantingut pràcticament deserta durant els segles de guerra contra els moros, estava abocada irremeiablement a la despoblació i a l’abandó. Un viatger anònim, que a la meitat de la dissetena centúria retornava de Madrid a França travessant aquests rodals, indicava que «no queda ya nadie en dos o tres pueblos por donde se pasa». I el poble, que, segons diuen, mai no s’equivoca (ni tan sols quan vota), ho sentenciava amb contundència: «No hi ha Urgell sense flagell!» […]

Linyola, venint de la provisionalitat urbanística dels Arcs, fa la impressió d’una petita ciutat. Abans d’arribar ja us havia saludat la forma poderosa del campanar, fortificat amb garites de guàrdia als quatre vents i capçat per l’espectacular sistema de megafonia local. Per uns moments, us colpeix la sensació d’haver retornat a la civilització.

Linyola, l’antiga capital de tota aquesta regió, que, quan se la disputaven moros i cristians, era coneguda amb el nom de Mascançà, és avui una vila pròspera (s’entén tan pròspera com pot ser una vila catalana, en el temps que corren). Però no sempre ha estat d’aquesta manera. Romà Sol comentava a la revista Vida Lleidatana que havia sentit als seus avis «parlar com d’una cosa esfereïdora del trist viure a Linyola». Quedi clar que es referia a l’època anterior al canal, quan les dones de Linyola sortien al camp a recollir barrelles, unes mates que un cop cremades feien una cendra molt bona per fabricar lleixiu i sabó de morques. A més de la cendra de barrella, es feia cendra de parrell, que és un guix en pols que es llança damunt del raïm, abans de piar-lo, per donar-li bon color. Aquesta cendra de parrell, a Linyola era el punt que la feien millor. I els linyolencs acudien als mercats, sobretot als de les contrades vinateres, oferint la seva cendra i també la prestigiosa camamilla local, d’acreditades propietats salutíferes. La camamilla de Linyola cura tota sola!

L’església parroquial de Santa Maria sorprèn pel volum de la seva construcció, gòtica, amb el que difícilment s’adiu la sobrietat de la senzilla portada principal, d’estil Renaixement. Per fer-se una idea concreta de l’espessor i l’alçària dels seus murs, i de la fermesa dels contraforts que els sustenten, cal donar la volta completa al temple. Es torna aleshores a la placeta porxada, a celebrar el conjunt que, amb els porxos i l’església, formen els sumptuosos casals del carrer Major. Aquests són de línies renaixentistes i estan porticats, destacant, d’entre ells, el que va ser construït el segle xvii com a palau dels barons de Linyola i que, en l’actualitat, alberga les dependències municipals. Formen un racó de bellesa reposada.

Vidal Vidal, Les rutes de Ponent. I. L’oració dels perduts, Lleida, Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, 1987, p. 19-38 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.  

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any