24.04.2014 - 06:00
La veu de Whitman és exaltada, aspra i riallera. Canta a la terra, a la vida, a l’espera i ho fa de manera nítida i a través de preguntes, defensant els dubtes de l’home i la dona demòcrates. S’abraça a la llibertat, ressegueix les carenes de la muntanya i abraça la terra forta, brutal, salvatge i demolidora. S’autodenomina poeta del Cos i poeta de l’Ànima: “Els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu,/ Els primers me’ls implanto per fer créixer el meu jo, els segons els/ tradueixo a una nova llengua”. La llengua poètica.
Acarona amb igual deler la passió per l’Amor que la devastadora Natura: “Jo sóc aquell que es passeja amb la nit dolça i fecunda,/ Jo crido la terra i la mar mig posseïdes per la nit.// Estreny-me més fort, nit de mamelles despullades –estreny-me més i més fort, nit magnètica i nodridora!/ Oh nit dels vents del sud –nit d’immenses i poques estrelles!/ Oh tranquil·la nit capcinejant- folla i nua nit d’estiu!// Somriu, voluptuosa terra d’alè fresc!/ Terra de somnolents i líquids arbres!/ Terra òrfena de ponent-terra de muntanyes coronades de boira!/ Terra del doll vitri i cristal·lí del pleniluni acabat de tenyir de blau!/ Terra de brillantors i obscuritats que taquen les aigües del riu!/Terra de netíssims núvols grisos que es fan més lluminosos i més clars en honor meu!// Terra d’amples abraçades –riquíssima terra de pomerars exaltats!/ Somriu, que el teu amant ja arriba!”.
Desafia l’espai-temps i invoca els poetes del futur. Llança versos al vol de la Revolta: “Les meves paraules no rememoren les coses ja dites i sabudes,/ sinó les coses que honoren la vida no dita, i la llibertat i l’aclariment,/ I fan poc cas dels castrats i dels eunucs, i ajuden els homes i les dones d’una peça,/ I fan sonar el gong de la revolta, i fan costat als fugitius i a aquells/ que organitzen complots i conspiren.”
Llegiu l’article complet, aquí.
