22.04.2014 - 06:00
El mite de Perseu i Medusa
Perseu era un heroi, fill del déu Zeus i de la mortal Dànae, i vivia a l’illa grega de Serifos. Un dia el rei Polidectes li va encomanar una missió pràcticament impossible: havia de portar el cap d’una Gorgona com a regal amb el qual el rei pretenia impressionar la dona estimada. Les Gorgones o Parques eren tres germanes monstruoses, dotades d’ales i amb serps al cap en lloc de cabells. De les tres, Medusa era l’única mortal i tenia el poder de petrificar qualsevol ésser que la mirés directament als ulls.
Com tots els herois, Perseu gaudia del favor dels déus i va rebre ajuda del seu propi pare, Zeus, però també d’Hermes, Atenea i de les nimfes Estígies. Hi ha diferents versions del mite sobre què li va prestar cadascú, però totes coincideixen a dir que va rebre el casc d’Hades per ser invisible, les sandàlies alades per volar, un escut polit per protegir-se i alhora per mirar el reflex de Medusa sense perill, una espasa irrompible i un sarró màgic on guardar el cap de Medusa i evitar-ne la mirada petrificant.
Perseu va volar fins al país dels Hiperboris i va localitzar la cova on vivien les tres Gorgones. Quan hi va entrar se les va trobar dormint entre restes d’homes i bèsties petrificats. Mirant el reflex de l’escut va identificar quina de les tres era Medusa, s’hi va acostar sigil·losament i li va tallar el cap. De la ferida van néixer el cavall alat Pegàs i el gegant Crisaor. Les altres dues Gorgones es van despertar sobresaltades i van perseguir Perseu per matar-lo, però l’heroi va poder fugir fent ús del casc de la invisibilitat.
En el camí de tornada, Perseu es va aturar al regne d’Etiòpia, situat a les costes d’Israel o del Líban. Aquell regne era governat pel rei Cefeu i la seva bonica i vanitosa esposa Cassiopea. Per castigar la vanitat de la reina, Posidó havia enviat una gran inundació i un monstre marí anomenat Cetus que assotava el litoral. Un oracle havia anunciat que no hi hauria alleujament fins que Andròmeda, la filla del rei, no fos lliurada a Cetus. Perseu va trobar la princesa encadenada a una roca de la costa just quan Cetus emergia del mar per devorar-la. Aleshores va matar el monstre clavant-li l’espasa a l’esquena o petrificant-lo amb el cap de Medusa, segons les versions.
De tornada a Serifos, Perseu va descobrir que Polidectes li havia encomanat la missió per allunyar-lo de la seva mare, i així poder-s’hi casar per la força. Després de véncer-lo, Perseu va tornar els préstecs màgics i va lliurar el cap de Medusa a Atenea, que des d’aleshores en llueix la imatge a l’escut. Es va casar amb la princesa Andròmeda i va engendrar set fills i dues filles. El primogènit, Perses, es va quedar a Etiòpia i va esdevenir l’antecessor dels perses.
La llegenda de Sant Jordi i el drac
Precisament d’una zona del gran Imperi persa, no molt lluny d’allà, era originari sant Jordi. La tradició el fa néixer al voltant de l’any 280 a Lydda (Diòspolis per als romans; actualment Lod, a Israel), fill de Geronci, un oficial romà, i de Policrònia, una jove local. En arribar a la majoria d’edat, Georgios (en grec significa “treballador de la terra”, en català és Jordi) s’allistà a l’exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú, i s’incorporà a la guàrdia personal de l’emperador romà Dioclecià. L’any 303, l’emperador ordenà una persecució contra els cristians, però el tribú Jordi es negà a actuar i confessà que ell també era cristià. Dioclecià, que el tenia en gran estima, va provar de convéncer-lo per tots els mitjans perquè abandonés el cristianisme i adoptés les divinitats romanes, però Jordi s’hi va negar rotundament. Llavors, l’emperador no va tenir més remei que condemnar-lo a ser torturat i finalment decapitat el dia 23 d’abril. Un cop mort, van retornar el seu cos a Lydda perquè fos enterrat.
Aquesta història sembla més llegendària que certa i és el resultat d’un cúmul de tradicions paganes. De totes maneres, això no va impedir que s’assimilés al cristianisme, una religió aleshores emergent, que necessitava personatges heroics per facilitar el procés evangelitzador. El culte i la devoció a sant Jordi s’inicià aviat entre les comunitats cristianes primitives de l’Imperi romà oriental, amb l’edificació de desenes d’esglésies i temples i el pelegrinatge a la seva tomba. En començar el segle V la seva popularitat va arribar a la part occidental de l’imperi i l’any 494 va ser canonitzat pel papa Gelasi I. Al segle VI ja es venerava al regne franc, però no va ser fins l’Alta Edat Mitjana, amb les croades, que s’estengué el culte per la resta d’Europa.
Al segle XI apareix la història de sant Jordi a cavall com a vencedor d’un drac. Els detalls del relat varien segons les diferents tradicions d’Europa, Àsia Menor i fins i tot del Japó. La llegenda occidental medieval relata que un drac ferotge va fer niu en la font que proveïa d’aigua la ciutat de Silene, a Líbia. Els ciutadans havien d’apartar diàriament el drac de la font per aconseguir l’aigua. Així doncs, diàriament li oferien una ovella en sacrifici. Però quan es van acabar les ovelles van començar a oferir-li noies verges triades per sorteig entre la població. Un dia va resultar seleccionada la princesa Cleodolinda (o Trebisonda), filla del rei. Quan estava a punt de ser devorada pel drac, va aparèixer sant Jordi cavalcant damunt d’un formós cavall blanc, li clavà la llança i el va matar. La versió catalana de la llegenda afegeix que de la sang que brollava va néixer un roser ple de roses i que sant Jordi en va regalar una a la princesa. A partir d’aquell moment els agraïts ciutadans abandonaren el paganisme i abraçaren la religió cristiana.
Com a soldat de Crist, sant Jordi es va convertir en patró dels cavallers i soldats, i en protector d’alguns ordes religiosos militars, com els teutònics o els templers. Al final de l’Edat Mitjana va esdevenir també patró de ciutats, burgs i cases nobles d’arreu d’Europa. El rei Pere I d’Aragó el va nomenar no només patró de la cavalleria, sinó també de la noblesa del Regne d’Aragó per haver afavorit la victòria l’any 1096 a la batalla de l’Alcoraz (Osca), contra els musulmans. Aquest patronat es va estendre més tard a la Corona d’Aragó i el 1456 les Corts catalanes van oficialitzar també el patronatge en declarar el dia 23 d’abril com a dia festiu.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Pere Renom. Reporter del programa ‘Quèquicom’ de TV3.
Enllaços
Array
