08.04.2014 - 06:00
El canvi climàtic és un dels reptes científics més importants de la nostra societat en l’actualitat, i un dels que més pàgines i portades de diari ha ocupat. L’impacte social i econòmic d’aquest fenomen en la nostra vida quotidiana, però també les polèmiques que ha anat suscitant, com l’anomenat Climategate o les relacionades amb les posicions escèptiques o negacionistes, en fan un tema molt atractiu per als mitjans de comunicació. Com a conseqüència, aquesta ha estat una de les àrees de recerca dins de l’àmbit d’estudi de la comunicació científica que més ha proliferat. Articles sobre la recepció, la cobertura mediàtica o els discursos públics sobre el canvi climàtic són ja habituals en revistes científiques com ‘Public Understanding of Science’ o ‘Science Communication’, així com en d’altres de centrades en la comunicació en general. El professor Maxwell Boykoff és un dels investigadors més reconeguts en aquest àmbit. Actualment és professor del Centre d’Investigació en Política Científica i Tecnològica de la Universitat de Colorado-Boulder, als EUA. Autor de nombrosos estudis sobre la percepció i comunicació del canvi climàtic, el 2011 va publicar el llibre ‘Who Speaks for the Climate? Making Sense of Media Reporting on Climate Change’, on recull més de deu anys de treball.
Per què pensa que el canvi climàtic és un dels temes ambientals més tractats als mitjans de comunicació?
Realment, en les dues últimes dècades el canvi climàtic ha estat una qüestió cada vegada més reconeguda per l’opinió pública. Ho podem atribuir al fet que el canvi climàtic, i la presa de decisions polítiques que s’hi relacionen, afecta directament la nostra forma de vida. Així doncs, podem dir que els reptes quotidians i els reptes climàtics estan directament relacionats. Des dels anys vuitanta, en què va començar a haver-hi una cobertura mediàtica consistent sobre el canvi climàtic, aquesta percepció ha anat creixent, i sembla haver-se convertit en un tema essencial que els mitjans han sabut relacionar amb altres temes. Però hi ha molts aspectes que converteixen el canvi climàtic en una qüestió difícil de cobrir per als mitjans de comunicació, i el fet que es tracte de manera independent no es pot considerar com un èxit per crear consciència sobre el problema ambiental que constitueix. És un tema molt complex amb multitud de dimensions diferents i quan un periodista o mitjà decideix informar-ne això és només el principi d’un repte comunicatiu.
Així doncs, que el canvi climàtic estiga molt present en els mitjans no significa necessàriament que hi tinguen un interès creixent en el medi ambient.
Pense que alguns sí que poden estar conduïts per una preocupació ambiental, però hi ha molts més elements en joc. Un és la percepció dels directors dels mitjans, que depèn en gran mesura dels interessos de l’audiència. Aquesta podria ser una de les qüestions més importants i urgents del nostre temps. Un altre punt podria ser la forma com el canvi climàtic i els reptes que planteja interactuen amb la política, l’economia i la societat, que conformen històries irresistibles per als mitjans.
Podríem dir que hi ha cert sensacionalisme en el tractament del canvi climàtic?
Pot haver-hi sensacionalisme, certament. Les meues investigacions mostren que en l’última dècada alguns mitjans n’han fet un tractament correcte i responsable, tot i que en altres casos podem trobar un cert sensacionalisme. Però ara s’està donant l’efecte contrari, i trobem molts més mitjans on es parla del canvi climàtic de manera sensacionalista en funció de l’aspecte que s’està abordant o les modes que estan sorgint. Precisament, el que jo analitze són els patrons i tendències que emergeixen si estudiem la cobertura de llargs períodes de temps. I això pot ser útil perquè si analitzes una peça de manera independent pot resultar sensacionalista, però si te la mires en el context pot ser una mera anècdota.
Considera que hi ha diferències importants en la cobertura del canvi climàtic a Europa i als EUA?
De nou ens trobem amb diferents maneres d’entendre el canvi climàtic. Prenguem, per exemple, la cobertura sobre les causes humanes del fenomen. Als EUA hi ha certs espais on es qüestiona el paper de l’ésser humà, i s’ha donat cabuda al negacionisme climàtic en les pàgines d’opinió del ‘Wall Street Journal’ o en canals de televisió com Fox News. I, per contra, al Regne Unit veiem en general una imatge molt diferent, amb una gran quantitat d’informació precisa i rigorosa basada en l’acord de la comunitat científica.
I a què són degudes aquestes diferències?
Podem destacar-ne diversos aspectes. Un és que els principals agents econòmics involucrats en el canvi climàtic es troben molt arrelats en la societat nord-americana, en particular la indústria basada en el carbó. En la política nord-americana els ‘lobbies’ fan un gran esforç per influir en la presa de decisions polítiques. Però a més, trobem un segon element més enllà de la política econòmica, i és el cultural. Hi ha una percepció col·lectiva als EUA que provoca certa resistència a les regulacions econòmiques i polítiques. A l’empara d’aquesta percepció cultural s’han desenvolupat totes les posicions antiregulatòries i pro privatitzadores, moviments que han enarborat posicions antiambientalistes. Així doncs, trobem una combinació d’elements culturals, polítics i econòmics que produeixen aquesta barreja un tant tòxica, amplificada pels mitjans de comunicació.
Llig l’entrevista sencer a la web de Mètode.
Anna Mateu. Cap de redacció de la revista Mètode.
Enllaços
Array
