Cal recordar

VilaWeb
VilaWeb
Joan Josep Torró
01.04.2014 - 00:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La història escrita pels vencedors establia que la Guerra Civil Espanyola va finalitzar el dia 1 d’abril de 1939, hui fa 75 anys. La veritat siga dita, la Guerra Civil no es va acabar fins que el dictador es va morir el 20 de novembre de 1975. La guerra va durar trenta-sis anys. El setembre del mateix any en què es va morir Franco encara es varen produir afusellaments i en 1976 encara es va celebrar ‘El desfile de la Victoria’. La guerra va acabar per als vencedors, però els vençuts durant tots aquests anys varen sofrir els efectes de la guerra, patint la mort, la persecució, la presó, l’assassinat, la depuració, l’exili….

Durant els quasi quaranta anys de dictadura es varen desplegar tot un seguit de mesures polítiques, socials, educatives i religioses per a legitimar i justificar l’alçament militar. Deslegitimant el projecte republicà, s’aconseguia legitimar el règim polític que pretenia, fins i tot a l’àmbit de la quotidianitat, arribar al màxim control de la societat.

Després, en la transició hi va jugar un paper important l’oblit per tal d’aconseguir i consolidar justament aquella democràcia contra la qual va lluitar el general Franco. Són moments, com apunta Alberto Reig Tapia, en què la funcionalitat política de l’oblit permet canviar el discurs al voltant de la guerra civil per a consolidar la democràcia. Amb arguments com ‘no ha de tornar a passar’ o ‘tant de mal va fer un bàndol com l’altre’, es va pretendre oblidar la història, els orígens de la guerra civil, els fets propis de la guerra i les seues conseqüències.

Es tracta ara de fer memòria i recordar, sols recordar, allò que es va impedir de desenvolupar ara fa setanta-cinc anys. Cal recordar que al finalitzar la guerra civil es va eliminar la democràcia, i amb ella els principis constitucionals que la sustentaven. Un era la protecció a la infància. Justament la constitució de 1931 feia seu allò que establia la convenció de 1924 de la Societat de Nacions en què es va adoptar la Declaració de Ginebra, un text històric on es reconeix i afirma per primera vegada l’existència de drets dels xiquets i xiquetes, però també la responsabilitat dels adults envers ells. Alguns diran que són coses de la casualitat, però cal recordar que la Constitució de 1978 també dedica un article a la protecció de la família i infància, amb la diferència que l’actual està signada per un rei i pertany a una democràcia monàrquica i no republicana.

Cal recordar que durant la guerra, conscients de la vulnerabilitat dels xiquets i xiquetes, el govern de la II República va encetar una mesura de protecció per a aquells que vivien en zones on el conflicte bèl·lic podia posar en perill les seues vides. Va fer efectiu aquell principi constitucional que abans s’ha mencionat. En aquells moments, Ontinyent va ser una de tantes ciutats i pobles del Mediterrani on es varen fer realitat aquestes mesures de protecció a la infància.

S’ha de dir que en aquells moments, homes i dones d’altres països, donaren suport a la política de protecció de la infància durant la guerra. Igual que ara molts de nosaltres participem en companyes solidàries envers els infants que pateixen els efectes de la guerra. Per tal d’evitar aquestes conseqüències tan desastroses i conscienciar tothom dels efectes de la guerra sobre les vides dels infants, aquests homes i dones recolliren els dibuixos d’aquells xiquets i xiquetes evacuats a les diferents colònies, on expressaven de forma gràfica, innocent i sincera, quina era la seua visió de la guerra. En 1938 es va publicar un llibre amb pròleg d’Aldous Huxley, famós per escriure aquell llibre anomenat ‘Un món feliç’.

Cal recordar també quin va ser el tracte i el propòsit del dictador envers dels fills i filles d’aquells que defensaren la legalitat democràtica. Amb l’intent de legitimar el règim totalitari de la mà d’Antonio Vallejo Najera, Cap del Servei Psiquiàtric de Franco, es volia demostrar que els desafectes al règim i partidaris de la igualtat social i política patien inferioritat mental, alhora que el règim democràtic estava pervertit, promovia el fracàs social i les polítiques públiques afavorien el ressentiment. [1]

El propi Vallejo Nájera va defensar i justificar la pèrdua dels cognoms d’aquells que foren fills dels ‘traïdors a la Pàtria’, una bona justificació per a les adopcions il·legals tan conegudes i posades en pràctica durant la fosca i llarga nit del franquisme: ‘Otros perderán la libertad, germinaran durante años en prisiones, purgando sus delitos, en trabajos forzados, para ganarse el pan y legaran a sus hijos un nombre infame; los que traicionaron a la Patria no pueden legar a la descendencia apellidos honrados’. [2]

El fills dels empresonats foren internats en diferents centres amb la conseqüent pèrdua de tutela, emparats per l’església i l’Auxilio Social. I no parlem dels desapareguts, dels desterrats, dels mestres i funcionaris depurats, dels empresonaments, dels treballs forçats, de tantes i tantes calamitats que cada any per l’1 d’abril es celebrava sota l’empara de l’exercit, l’església i una societat adoctrinada, que des de l’àmbit educatiu es pretenia socialitzar amb valors excloents.

Cal recordar que amb la fi de la Guerra Civil no tots els xiquets i xiquetes tingueren l’oportunitat d’accedir a tots els graus de l’ensenyament. La constitució de 1931 establia que la manca de recursos econòmics no havia de ser un impediment a l’ensenyament, sinó les capacitats de cadascú. A més a més, l’educació deixava de ser laica, però també deixava de tenir el treball com a eix de la seua activitat metodològica i deixant d’inspirar-se en els models de solidaritat humana per a recuperar, l’autoritarisme del mestre, allò de ‘la letra con sangre entra’ i la socialització política de tots els alumnes d’acord amb els principis del ‘Movimento’.

Tot açò s’ha de recordar sense cap altra intenció que accedir al coneixement com a font de progrés i maduresa, fent front a la cultura del silenci i la desmemòria. Fer memòria contra l’oblit sobre fets i esdeveniments suposa fer valoracions. Per contra, si no actuàrem així, estaríem fent una simple cronologia dels fets, dels successos. Es tracta d’analitzar, interpretar i valorar els esdeveniments que s’han volgut manipular emparats per un consens polític per a garantir la restauració de la democràcia. Sempre que recordem, mai no hi haurà oblit i esdevindrà en memòria que caldrà explicar.

Jo no he vist les morts de ràbia, de fam, ni al front ni a les presons. No ho he vist, però m’ho han contat, amb por, diu Raimon.

1 Bosch Fio El, . Ferrer Pérez, V .A. i Navarro Guzmán,C.: “La psicología de las mujeres republicanes según el Dr. Antonio Vallejo Nájera. Universitat de les Illes Balears en REVISTA DE HISTORIA DE LA PSICOLOGÍA Publicacions de la Universitat de València 2008, vol. 29, núm. 3/4 (octubre) 35-40
2 VINYES. R, ARMEGONU,M. I BELIS, R.: Los ninos perdidos del franquismo. Plaza y Janes. Madrid 2002. També es pot visonar el documental que du per nom “Els nens perduts del franquisme” de TV3”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any