La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si més d’una vegada hem dit que els límits de les comarques del Principat són sovint dubtosos, en el cas de l’Urgell cal repetir-ho, i en repetir-ho anar molt amb compte. El problema de la identificació comarcal és aquí molt viu; no és un tema de discussió per a tècnics, geògrafs o erudits, sinó un fet apassionant que es mastega al carrer, per dir-ho gràficament.

L’Urgell té la forma aproximada de la meitat d’un cercle, una meitat vertical, com si fos un arc amb la punta de fletxa orientada cap a Lleida. On posaríem els dits de la mà dreta, per tensar aquest arc imaginari, hi ha Tàrrega.

La comarca limita al nord amb la Noguera i la segueixen voltant la Segarra, la Conca de Barberà, les Garrigues i el Segrià. Es pot dir que, llevat de la Conca de Barberà, totes les altres comarques presenten fronteres més o menys polèmiques amb l’Urgell. Al meu entendre, que aquestes polèmiques es perpetuïn obeeix a un fet claríssim: la que en podríem dir ordenació «oficial» de Catalunya per comarques, fruit de la divisió territorial de Catalunya feta per la Generalitat, no va tenir temps d’imposar-se. Es produí l’any 1933. Ben aviat, doncs, se n’aniria enlaire, i administrativament van tornar a dominar les províncies. L’esforç de classificació, doncs, ha topat posteriorment amb una manca de vigència legal i, d’altra banda, amb l’evolució experimentada per les terres catalanes —indústria, mercats, migracions, comunicacions, economia en general—, que en alguns casos pot donar arguments nous per a una classificació comarcal diferent.

Parlar de l’Urgell, en conseqüència, és molt perillós, perquè la susceptibilitat és molt viva; és una susceptibilitat nascuda, a vegades, de la tradició històrica —«sempre hem estat de l’Urgell», o «mai no n’hem estat» — i a vegades de les perspectives de futur: «volem ser independents de l’Urgell, tenim prou empenta per a ser-ne». Val a dir, però, que la gent de les zones discutides més aviat vol ser-ne, de l’Urgell, perquè el nom d’aquesta comarca s’ha convertit una mica en una «marca», una marca identificable amb riquesa i prosperitat.

Avui, la imatge de l’Urgell va lligada amb la imatge del Canal. De sempre s’havia cregut que aquesta terra era bona, però que calia proporcionar-li l’aigua necessària. Era allò que se’n diu «una aspiració de segles», i efectivament va caldre molt de temps i molt de treball per a dur-la a terme. El primer projecte, decisiu, fou encarregat pel marquès de la Ensenada l’any 1749 a l’enginyer Bernat Lana, i la Reial Junta de Comerç de Barcelona recolzà la iniciativa. Però havien de passar més de cent anys abans que no s’autoritzés la construcció del canal, mitjançant la Reial Ordre de 28 de desembre de 1853, a la Societat Canal d’Urgell. Les guerres i la política de la primera meitat del segle xix no havien afavorit, precisament, la solució d’aquest problema pendent.

Els beneficis del Canal no es van començar a notar, d’una manera convincent, fins al començament d’aquest segle. L’obra havia estat extraordinàriament complicada, des del punt de vista tècnic. Sèquies, ponts, aqüeductes, sifons, perforacions, desguassos… També es produïren els inevitables conflictes entre interessos contraposats. Però el procés era irreversible, i els beneficis evidents. El Canal és la causa del creixement demogràfic d’una part de l’Urgell, obtingut, en part, pel despoblament d’altres terres de la mateixa comarca, de manera que aquella «marca» Urgell equivalent a riquesa de què parlàvem no és del tot exacta. La superfície regada actualment és d’uns 700 km2, i presenta una densitat mitjana de 200 habitants per kilòmetre cuadrat; l’any 1857 la xifra era de 37 habitants.

Hi ha una població que ha crescut en una proporció molt més elevada que les altres: Mollerussa. I aquí s’ha produït una d’aquelles polèmiques que insinuàvem. D’entrada, Mollerussa no pertany a la comarca de l’Urgell, segons la classificació admesa, sinó al Segrià, o sigui a una comarca presidida per Lleida. Però la rega el subcanal, de manera que està definida —i vitalitzada— per l’aigua de l’Urgell, la famosa aigua de l’Urgell. Mollerussa, que té consciènca del seu progrés, no vol ser un «segon» comarcal de Lleida (Segrià) ni un «segon» comarcal de Tàrrega (capital de l’Urgell); vol ser cap d’alguna comarca o demarcació reconeguda. Aleshores hi ha —teòricament— un camí: independitzar-se del Segrià, juntament amb els pobles del voltant, i convertir aquestes terres en una mena d’Urgell de ponent. Però tot això, té algun sentit? Jo em penso que no, tenint en compte que la divisió comarcal feta per la Generalitat no té cap força política o administrativa. No té cap sentit pràctic, és evident, però respon a aquells desigs, aquelles tensions, aquelles afirmacions pròpies d’una entitat que vol alçar una bandera al costat de les que ja flamegen. Mollerussa pertany al partit judicial de Lleida, al bisbat de Solsona, a la comarca del Segrià…. i a l’aigua de l’Urgell. Les jurisdiccions provoquen a vegades aquests galimaties, que tenen molt poca importància quan les viles són pobres. Però quan una població capitaleja, tendeix a reclamar un territori propi. En les actuals circumstàncies, tot això no té remei… perquè oficialment la malaltia no existeix.

D’altra banda, no és cert que l’Urgell i el Canal siguin dues realitats equiparables. Una gran part de la comarca és terra de secà. I tampoc l’Urgell no és tan pla com el passavolant pot creure, endut una mica pel que veu de la carretera estant, i una altra mica per la literatura que parla del Pla d’Urgell (o la cançó que glossa «la plana d’Urgell»). El que passa és que, en efecte, a l’Urgell hi ha una plana considerable i un regadiu molt ben muntat, en comparació amb el que és corrent a Catalunya. I aquesta presència singular tendeix a convertir-se en un tòpic, en un clixé general, encara que de fet només és present en una part de la comarca. […]

Josep Maria Espinàs, «Urgell», dins Les comarques del Principat, amb gravats de Jaume Pla, Barcelona, Blume, 1978, p. 153-157 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.  

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any