‘El més important és la motivació’

Encara que nacionalitzat britànic, va ser en la seua Sud-àfrica natal (Germinston, 1927) on el científic Sydney Brenner, atret per la pigmentació de les plantes, va veure despertar el seu interès pel món natural i per l’experimentació. Una curiositat creixent i una capacitat intel·lectual sorprenent van portar el jove a ser admès a l’escola pública dos cursos per davant. Amb tan sols quinze anys es va matricular en medicina influït pel somni paternal d’una família humil. els estudis d’anatomia i fisiologia li van acostar a les cèl·lules i a les seues funcions. Pioner d’una ciència llavors inexistent, la biologia molecular, la visualització de l’estructura del DNA el 1953 va marcar un fita en la seua carrera i l’impuls cap al desxiframent del codi genètic, el seu gran descobriment. El premi Nobel de fisiologia i medicina de l’any 2002, compartit amb John Sulston i H. Robert Horntz, pels seus descobriments sobre la regulació genètica del desenvolupament dels òrgans i la mort cel·lular programada (apoptosi), el va reconèixer de forma tardana com una figura excepcional en la biologia i la genètica. Actualment professor de l’Institut Salk en La Jolla (EUA), Brenner ha rebut diversos premis, com el Louis Jeantet de Medicine a Suïssa, i honors, entre els quals destaquen el de la Societat Max Planck i el de l’Academie des Sciences. A pesar dels títols, prefereix que els seus treballs parlen per ells mateixos.

En el seu llibre, es defineix com una persona autodidacta, que s’ha anat formant a través de la lectura. En aquest sentit, quin paper representa la divulgació científica per als investigadors?
Jo crec que la lectura i el ser autodidacta és una característica pròpia de la meua generació. És a dir, aprendre per tu mateix i tractar d’experimentar amb el que t’ensenyen els llibres. No obstant això, els estudiants americans d’ara són més còmodes i per a aprendre es limiten a fer un curs acadèmic especialitzat en alguna matèria, o bé, ho tenen ja tot preparat a l’ordinador. És una de les conseqüències de la industrialització de la ciència! Tot t’ho donen fet.
Però el vertader científic ha de treballar al laboratori. En Cambridge i Oxford la gent comença a treballar immediatament al laboratori, mentre que a Amèrica els joves han de passar per dos o més cursos de qualitat, en què els professors es limiten a impartir les classes, abans de poder començar a experimentar. Tot i això, als estudiants que vénen a les meues classes sempre els dic: “És necessari que comenceu treballant al laboratori.” És fàcil aprendre una nova matèria per un mateix, a pesar que la gent pense que cal fer un curs i estudiar-la.
De fet, pense que l’interès dels joves per la ciència desapareix quan els professors els diuen: “aquest és el temari, aquí teniu les preguntes”. Al principi, molts xiquets estan interessats en el món natural, però en acabar l’escola perden aquesta curiositat perquè els ho han donat tot fet i no els han ficat en un laboratori a treballar.
Una de les diferències que trobe amb la meua generació és que la gent jove ha deixat de treballar de valent al laboratori, quan en realitat és allí on a poc a poc adquireixes una experiència amb els instruments, gràcies a la teua pròpia iniciativa, de la qual també aprens i traus profit.

Són l’escepticisme, la curiositat i la motivació les claus per a portar endavant la investigació científica?
El més important per a mi és la motivació. Si algú ve al laboratori i no té curiositat per investigar, provar i experimentar, no m’interessa. Vaig tenir una vegada un alumne en el meu laboratori, d’origen argentí, que no estava qualificat en la matèria, però sempre estava preguntant-me què podia fer i molt atent al que passava a les classes. Ell és avui un excel·lent científic. No obstant això, no donem treball fàcilment al fem americà simplement perquè hagen cursat els cinc anys de carrera. L’important és que estiguen motivats, i jo tinc un olfacte especial per a detectar qui té interès i vol fer-ho bé.

És potser aquest interès per experimentar i resoldre problemes el que el va portar a definir la hipòtesi “no et preocupes” (Brenner, 2001)?
La hipòtesi “no et preocupes” és una cosa interessant, perquè t’impulsa a seguir endavant sense impacientar-te pels mecanismes. El meu exemple clàssic va ocórrer quan, en veure l’estructura del DNA, de sobte vaig pensar que les dues cadenes de l’àcid es desplegarien per copiar l’estructura a través d’enzims. Molta gent, però, va dir que el que jo deia era un complet error, perquè era impossible que les dues cadenes es despleguen.
No obstant això, jo em vaig dir: “no et preocupes”, ja cercaré la manera de demostrar que estic en la veritat sense utilitzar el mètode clàssic de la química.
I de fet, vaig trobar els enzims, anomenats DNA helicases. I és que quan formule les meues hipòtesis, no pense mai si parlen de coses irreals o impossibles, espere que la naturalesa m’ho confirme.

Vostè diu: “Em sembla que és la gent que ve de fora, que no ha estat instruïda en una determinada manera d’estudi, la que pot veure les coses de manera diferent i pot fer un pas innovador” (Brenner, 2001). És aquest el seu cas en la biologia molecular?
En la majoria dels casos, venir de fora, com va ser el meu cas amb els bioquímics –que per a mi no són científics professionals–, et permet treballar millor, ja que pots oblidar-te de les regles i situacions establertes. Jo ara m’adone que els estudiants immigrants, no formats en el sistema americà, com són els joves provinents de Singapur i Shangai, experts en enginyeria i ciència dels ordinadors, són realment bons perquè tenen molta pràctica amb les màquines i saben traure’ls profit aplicant-los al camp que desconeixen, la biologia. De fet, aposte que són la futura generació que treballarà en aquest camp científic. No parteixen d’opinions ni d’idees preconcebudes i aprenen molt ràpidament. Si tinguera vint anys menys, aquesta seria l’actitud que mantindria. Preguntar és el millor.

Quin és el millor incentiu per a treballar en ciència?
Una vegada un home em va voler portar al seu programa de televisió, que gaudia de gran audiència, perquè explicara per què feia ciència, i jo li vaig contestar, “deixa’m dir-te, no és pels diners, és per les xiques!” [Riu complaent.] “Ho diu seriosament?”, em va respondre sorprès. “Per descomptat!”, vaig dir, “Qui no s’estimarà un home de mires tan altes que treballa per la humanitat?”
Seriosament, m’agrada resoldre problemes i la ciència és una bona manera de fer-ho. Em motiva augmentar i fer gran el coneixement. Cada persona té diferents motius. Altres desitgen l’èxit en la ciència, però crec que el més interessant en la vida és treballar en una cosa que t’agrade. A un 95 per cent dels científics no els atrau la ciència i el que els satisfà són els diners que guanyen, i que després gasten en arribar el cap de setmana en allò que realment els interessa.

Llig l’entrevista sencer a la web de Mètode.

María Iranzo. Periodista.

Enllaços
Array