01.04.2014 - 06:00
El desenvolupament del saber acadèmic modern mena a la diferenciació del context social en diversos sentits. En primer lloc, en l’organització social de la investigació científica que porta a la creació de centres de recerca i laboratoris, perfils professionals, societats científiques, revistes científiques, la implantació de la revisió per parells i un ‘ethos’ científic específic (Merton, 1957: 552-561). Una de les característiques d’aquest model de ciència és la insistència en l’autonomia epistèmica i a adreçar-se a iguals: se suposa que són els científics els qui han de decidir quan hi ha bona o mala ciència, no els usuaris dels resultats científics, ni les fonts de finançament, ni els qui controlen el poder. Igual com en altres professions, a les disciplines acadèmiques els neguiteja regular l’accés a la seua comunitat i demanen formació oficial i titulació als candidats. És més, miren de socialitzar els nous membres en la seua cultura professional alhora que mantenen els no membres fora de la ciència o a tot estirar els assignen funcions marginals, per exemple com a científics aficionats.
Un segon aspecte del distanciament de la ciència respecte del món quotidià dels llecs en ciència concerneix a la construcció del coneixement científic com un «coneixement especial», és a dir, coneixements que no pot dominar tothom. Això allibera els científics de l’exigència de comprensibilitat general perquè es limiten a comunicar-se d’igual a igual. A hores d’ara el coneixement científic sovint és tan esotèric que en bona mesura és incomprensible per als estranys, fins i tot en el cas de científics d’altres disciplines. Per als no científics, l’accés a aquest coneixement tan sols és possible de manera metafòrica i limitada.
L’aparició de la ciència moderna està, per tant, relacionada amb la construcció d’una frontera per destriar l’interior i l’exterior de la ciència. D’una banda, aquesta ratlla protegeix el procés de creació del coneixement de les influències externes «corruptores», per exemple, els diners, el poder polític o la correcció política. D’altra banda, la frontera barra el pas a la comunicació i la col·laboració amb l’altra banda, amb la societat. La ciència i els altres sectors de la societat, per tant, han de mantenir un delicat equilibri entre la defensa i l’acceptació d’una certa autonomia de la ciència i l’establiment de vies de comunicació i col·laboració a través de la frontera dels dominis de la ciència. L’existència d’aquesta frontera i el sorgiment d’una cultura científica específica són conseqüències de la diferenciació funcional de les societats modernes, en les quals certes funcions es deleguen a subsistemes específics que actuen d’acord amb les seues pròpies normes i regles.
La comunicació pública dels científics és un cas particular d’activitat transfronterera. Des del punt de vista dels científics, la comunicació amb el públic general es pot conceptualitzar de diferents maneres. Els científics la poden considerar com una mena de socialització dels no científics dins la ciència, és a dir, com una manera més lleugera d’ensenyar els alumnes. Aquesta concepció constitueix el cor del paradigma de la «popularització». En última instància, la meta d’aquest paradigma és transformar els llecs en quasicientífics en la mesura que siga possible. En la primera enquesta que Krüger (1985) va formular a 255 catedràtics de la Universitat de Mainz (Alemanya), trobà que dues terceres parts estava d’acord amb l’afirmació que «el periodisme científic és com fer una “conferència”, en un sentit més ampli». Òbviament, per a molts acadèmics la idea de comunicar-se a través dels mitjans de comunicació s’assembla a un concepte que els resulta tan familiar com el d’impartir classe als alumnes.
Una altra manera que tenen els investigadors de conceptualitzar la seua relació amb el públic llec és fer-ho en termes de model d’assessorament. Els científics que es dediquen a camps com ara la salut, l’avaluació de riscs i el medi ambient, per exemple, es poden sentir motivats per assessorar el públic no expert perquè adquiresca hàbits saludables, segurs i respectuosos amb el medi ambient o donar-los a conèixer diferents opcions de tractar les malalties. Els investigadors dedicats a les humanitats i les ciències socials que assessoren en matèria d’educació infantil, decisions polítiques o hàbits de consum, per exemple, també assumeixen el paper d’«expert públic». Recentment, en un estudi es va preguntar a 1.069 investigadors alemanys sobre el tema de la conversa més recent que hagueren mantingut amb un periodista. Gairebé la meitat (44 %) indicaren que la conversa no es va centrar en la investigació ni en les seues aplicacions, sinó en «coneixements generals sobre un tema, succés o problema determinat». El paper d’«expert» era més freqüent entre els especialistes en humanitats i ciències socials que no entre els científics i enginyers (Peters, 2013).
I, per últim, els científics poden pensar en la divulgació de la ciència des d’un punt de vista estratègic, com una manera de fer «relacions públiques per a la ciència i la tecnologia». Nelkin (1987) i Weingart (2001), per exemple, han posat de relleu la importància creixent dels mitjans de comunicació per a legitimar públicament la ciència i la tecnologia, amb la consegüent adaptació de científics i de les societats científiques a les regles dels mitjans de comunicació. L’acceptació de teories científiques qüestionades per alguns (com ara l’evolució humana o el canvi climàtic global), de pràctiques èticament controvertides (l’experimentació amb animals o la investigació amb cèl·lules mare d’embrions humans, per exemple) i les tecnologies científiques de risc (energia nuclear, aliments modificats genèticament, nanotecnologia), així com el finançament de la ciència i altres fórmules de suport social a la investigació més general, es considera –segurament encertadament– que depenen de la presència i de la imatge pública de la ciència. Els científics pensen, gairebé de manera unànime, que els problemes d’acceptació que pateix la ciència són conseqüència de la ignorància i que informar el públic en general sobre ciència i tecnologia incrementarà l’acceptació pública de la ciència. En una sèrie d’enquestes formulades a científics de Nord i Sud-amèrica, Europa i Àsia, els enquestats tendien a estar molt d’acord amb les idees: «Per a la ciència seria positiu que el públic sabera més sobre ciència» i «Un major coneixement entre el públic condueix a actituds més positives vers la ciència i la tecnologia».
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Hans Peter Peters. Investigador en comunicació del centre de recerca Forschungszentrum Jülich i professor de periodisme científic a la Universitat Lliure de Berlín (Alemanya).
Enllaços
Array
