Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  25.03.2014  14:58

Autor/s: Paula Garcia Gironés · Coordinadora EU Vall d'Albaida

22M: La victòria de la dignitat d'un poble

Men?ame
 

Dissabte passat, més d'un centenar de ciutadans i ciutadanes de la Vall d’Albaida viatjàrem a Madrid per a donar suport a les marxes per la dignitat que recorregueren el país i confluïren a Madrid per a exigir dignitat, justícia social, treball, pa i sostre. Vàrem estar acompanyats per lluitadors i lluitadores de tot arreu, moltes persones van abandonar les seues rutines vitals per a cridar ben fort per la dignitat i els drets d'un poble que ha decidit no doblegar-se, estar ben despert i no tornar a dormir.

Malgrat la indiferència mostrada pels mitjans de comunicació, i els nombrosos intents d'embrutar una marxa radicalment pacífica, milions de persones vam prendre Madrid amb la il·lusió que aquesta fita fora un inici, i mai un punt final.

Les victòries mai no arriben soles, i quan ho fan són fruit de l'esforç, de la lluita i de la resistència front a la repressió, dels atacs perpetuats contra el poble en mans dels representants del sistema i la manca de consciència de gran part de la societat que decideix per comoditat alienar-se de la realitat, d'una realitat que es concreta en lluita de classes, entre els opressors i els oprimits, els qui ho tenen tot contra aquells qui ho han perdut tot. Però una de les coses que vaig observar el 22M és que, a poc a poc, la por va canviant de bàndol.

A Madrid, el 22M hi vàrem ser totes, lluitadores, dignes, defensors de la justícia social, defensors d'una política amb majúscules, d'una democràcia de qualitat. Enfront però, s’hi trobaven aquells qui dia rere dia trepitgen els nostres drets, que imposen la por i l'opi dels mass media al poble, els indiferents als crits de dignitat d'un poble que es rebel·la i que està fart de patir misèries mentre altres acumulen indignitat en un afany voraç de destrucció on la pretensió és salvaguardar-se ells mateixos.

L'estratègia del sistema ha estat la indiferència i els nombrosos intents d'embrutar i reprimir una resposta ciutadana que fou majoritàriament pacífica. Després de quatre hores de recorregut pel centre de Madrid, van arribar les corregudes, els crits, els trets dels violents i les provocacions d'un sistema caduc que fa aigües per tots els costats. No justifiquem cap tipus de violència, ni tan sols la feta per grups minoritaris que embruten les accions de la majoria pacífica, però tampoc no acceptem la violència del sistema repressor, que ha perdut la capacitat de garantir drets bàsics a la ciutadania, com el treball, el sostre i el pa, mentre continua dessagnant i reprimint un poble amb una feble capacitat d’aguantar més injustícies.

No tinc capacitat de dilucidar si el 22M ha estat una acció més, ni tant sols si perdurarà en el temps. Sabem però, que per tal de guanyar la Dignitat ens resta un llarg camí per recórrer, però allò més important per a mi és despertar del somni individualista per a treballar plegats pels valors que ens ajudaran a guanyar la dignitat.