Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  25.03.2014  15:50

Autor/s: Víctor Vidal Torró

Democràcia i 'democràcia'

Men?ame
 


Comence a escriure aquest article amb una gran indignació: la que provoca trobar-se amb un sistema mediàtic com el que té, majoritàriament, l’Estat espanyol. Per sort tots els mitjans de comunicació no són iguals, i com a prova, esteu podent llegir açò i jo podent publicar-ho.

Dissabte passat 22 de març es va viure una d’eixes jornades històriques. Les xifres es mouen molt, però les imatges deixen clar que la quantitat de gent concentrada a Madrid era enorme, molt per damunt de les 30.000 persones que deia el Govern. Davant les invencions de xifres sempre diré el mateix: si inventen i manipulen és perquè tenen por...

Com deia, dissabte el poble omplia els carrers de Madrid reclamant dignitat. Tot va transcórrer amb normalitat, amb un ambient d’emoció i satisfacció per haver aconseguit de mobilitzar tanta gent, donant lloc a la manifestació més multitudinària de la 'Democràcia' (deixeu-me usar les cometes, perquè de democràcia, com veurem a continuació, ben poca).

Un esdeveniment com aquest hauria de centrar l’atenció dels mitjans de comunicació i hauria de fer reflexionar un president i tot un Govern, ja que tenia més d’un milió de persones al carrer demanant-li canvis, demanant-li consens, demanant-li que per una vegada deixaren de ser escoltats la Banca, les multinacionals, l’aristocràcia i l’Església, i s’escoltara els de baix, la part ampla de la piràmide.

Tot es desenvolupava amb absoluta tranquil·litat fins que uns minuts abans de les 21.00 van començar els problemes, amb la fonamental participació la policia (aquella que vetla per la nostra seguretat, o això diuen). Així, es van produir unes imatges que els mitjans de comunicació processarien ràpidament, per a oferir 'la última hora de lo que está pasando en las calles de Madrid'. A partir d’ací ja es parlaria de violència, grups anti-sistema, atacs a l’autoritat, i totes eixes coses que diuen els mitjans de comunicació sempre.

Òbviament, obrir l’informatiu amb la violència dels manifestants aconsegueix deslluir qualsevol reclamació, ja que eixes no són 'les formes adequades'. Quatre imatges estratègicament seleccionades i ubicades, i Antena 3, TVE, El País, ABC, La Razón i molts altres ja en tenen suficient per a deslegitimar les reivindicacions de milers de persones. Caldria dir que seria curiós pensar quin hauria sigut el plantejament dels informatius si abans de les 21.00, quan començaven la majoria, no s’haguera registrat cap incident.

Però si aquesta forma tan parcial i nefasta d’informar no és suficient, cal que afegim dues interessants contradiccions.

La primera s’hauria de vincular a Ucraïna i Veneçuela, per ser els casos més propers cronològicament. Allà, els cossos de seguretat han estat usant la força (o segueixen fent-ho) contra la ciutadania. Personalment, condemne qualsevol abús de poder i violència contra el poble, vinga del govern que vinga, el faça Nicolás Maduro, Víktor Yanukóvich o Mariano Rajoy. A l’hora de mostrar eixos conflictes, els mitjans espanyols s’omplien la boca parlant de la força del poble, la valentia enfront dels repressors o el triomf del carrer sobre els cossos policials o militars. Quina paradoxa no?
 
Doncs no. Ho tenen tot molt ben mesurat. Simplement es busca deslegitimar un president continuador del chavisme i un altre govern afí a Vladimir Putin i Russia. Per a lluitar contra governs de l’esquerra llatinoamericana o vinculats al comunisme, tot és vàlid. Allò important és continuar una Guerra Freda subliminal que permeta desprestigiar, una vegada més, tot allò que no siguen els partits 'moderats' i el capitalisme devorador. Només cal observar qui hi ha al capdavant del Govern, i aleshores enfocar les coses de forma que l’audiència acrítica puga absorbir i assumir sense reflexionar què se li diu.

La segona contradicció va saltar a l’actualitat mediàtica divendres passat, quan s’anunciava la mort imminent d’Adolfo Suárez. La defunció es va produir finalment diumenge de vesprada, donant lloc a una explosió de records i condols, acompanyada d’exaltacions a la Transició, al consens i a la democràcia.
 
Són eixos mateixos polítics i mitjans de comunicació que deslegitimaven el poble que xafava els carrers de la capital espanyola els que parlaven, hores després, de la tasca per la democràcia de l’ex-president Suárez.

Democràcia és escoltar el poble. Democràcia és funcionar com a mitjans de comunicació, no com a serveis de propaganda del Govern. Democràcia és prestar atenció al carrer i donar-li veu.

En canvi, 'democràcia' és tirar per terra els esforços i les reclamacions de milers i milers de persones, dissoldre a colps una iniciativa pacífica i captar els moments violents com a portada d’informatius i diaris.

Tants elogis a la democràcia i que poc han aprés a exercir-la.

La democràcia estava dissabte als carrers. Les diferents marees en defensa dels serveis públics, la gent afectada per les preferents, la gent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, els Iaioflautes, estudiants, aturats, immigrants, el cos de bombers... o més senzill encara: persones dignes que volien mostrar la seua oposició a un Govern destructor, dretà i privatitzador, a una Banca assassina i despietada, i a un sistema polític podrit i obsolet. La democràcia era als carrers demanant justícia, respecte i dignitat.

Així, només em queda felicitar totes aquelles persones que es van acostar a Madrid a defensar la meua dignitat, la teua i la seua, la de tots i totes.

Als mitjans de comunicació, als que m’agradaria dedicar-me en un futur, dir-los (o millor dit, als seus caps visibles) que fan molta llàstima i estimen molt poc les valuoses tasques que han de complir el periodisme i la comunicació. Dir-los també que estiguen tranquils, que amb tot el que s’està emetent i dient sobre Suárez durant aquests dies ja tenen prou per a justificar la 'democràcia', la monarquia i la unitat d’Espanya, alhora que silencien, ignoren i deixen de banda l’esdeveniment de dissabte.
 
Tindre milers de persones al carrer és irrellevant. Allò important és el canvi veloç del nom d’un aeroport, del matí a la vesprada. Quant d’ímpetu i ganes posen a fer certes coses, i més encara si serveixen com a cortines de fum.

Només quedaria per nomenar que, en cas de no haver-se mort Suárez, sempre els hauria quedat el Reial Madrid – Futbol Club Barcelona per a desviar l’atenció i intentar, com sempre, adormir el poble.

El que no saben és que el poble ja no dorm, sembla que està més despert que mai.