25.03.2014 - 06:00
Per entendre la repercussió de l’exili republicà sobre la ciència a l’Estat espanyol caldrà observar, encara que breument, les dècades prèvies a la Guerra Civil. Així, durant els anys que van des de 1907 a 1936 es van anar conformant una sèrie d’organismes i institucions que donaran una empenta extraordinària al conreu de la ciència i a les investigacions en els diversos sabers. Tot dins d’un procés de modernització i europeïtzació que arranca des de finals del segle XIX a partir de les idees de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i que culminarà el 1907 amb la creació a Madrid de la Junta para la Ampliación de Estudios (JAE), la principal missió de la qual serà pensionar llicenciats cap a Europa. En terres catalanes, amb unes circumstàncies socials i polítiques diferents, va sorgir l’Institut d’Estudis Catalans, que, amb idèntic interès que la institució anterior en la modernització intel·lectual i científica, va ser un element clau en el desenvolupament de les investigacions mèdiques i biològiques.
Altres organismes com la Residencia de Estudiantes, creada a Madrid el 1910, i els laboratoris que anaren sorgint al voltant d’aquesta institució –com els de fisiologia, histologia o microbiologia– donaran també una empenta important a la renovació cientificotecnològica. Hem d’afegir que en el camp de la fisicoquímica –i després d’uns anys de compartir proximitat física amb el Museu Nacional de Ciències Naturals, el Laboratori d’Automàtica o el Centre d’Aeronàutica– el mateix Laboratori d’Investigacions Físiques es trasllada a un edifici pròxim independent com a Institut Nacional de Física i Química el 1932 amb l’estreta col·laboració de la Fundació Rockefeller. De totes aquestes institucions eixiran a l’exili o quedaran sotmesos a una mena d’exili interior molts dels representants més valuosos que tenia el nostre país.
Per això, amb l’eixida de l’exèrcit republicà juntament amb milers de persones, tant per la frontera francesa com pels ports valencians, s’iniciava un pelegrinatge que duria els ciutadans per diversos països arreu del món. Serà a França on recalaran la gran majoria dels exiliats, els quals, en un percentatge significatiu, passat un temps tornaran a l’Estat espanyol. Dels qui es queden en sòl francès la gran majoria hi romandrà de manera definitiva malgrat les penalitats a què estigueren sotmesos fins i tot durant l’ocupació alemanya en la Segona Guerra Mundial.
Entre l’exili a l’estranger i l’”exili interior”
Una part significativa de científics, intel·lectuals, professionals diversos i treballadors qualificats, mitjançant la intervenció del govern de la República en l’exili, organitzacions sorgides a França com el SERE (Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles) creada el març de 1939 o la JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles) al juliol del mateix any, i la inestimable ajuda de diversos països, iniciaran una nova etapa que principalment els durà a terres americanes. Cal dir que alguns intel·lectuals i científics es trobaven durant el conflicte civil en centres i institucions estrangeres seguint programes d’intercanvi i fent estades, per la qual cosa molts d’ells no tornaren al seus llocs de treball i van haver de romandre en aquests països durant una llarga temporada per reubicar-se posteriorment, una vegada acabada la Guerra Civil.
No tots es van haver d’exiliar, de fet molts dels qui es quedaren a l’Estat espanyol i que no podien ser acusats de delictes de sang van suposar que no tindrien problemes amb el nou règim. No serà així i les autoritats militars, polítiques i educatives de la dictadura franquista dugueren a terme una forta repressió i depuraren tots aquells que havien tingut responsabilitats durant el període anterior. Fins i tot els qui havien desenvolupat tasques acadèmiques i educatives però que en algun moment col·laboraren amb les autoritats republicanes legalment establertes, o que expressaren les seues idees a través de la paraula o mitjançant els fets. Intel·lectuals i científics, professors i altres professionals es quedaren a l’Estat espanyol com en una mena d’”exili interior”, on la gran majoria patirà amb major o menor cruesa el pes de la dictadura.
Des de separació definitiva i la baixa en l’escalafó, els trasllats o les jubilacions forçoses, passant per suspensions d’ocupació i sou, o fins i tot inhabilitació en els càrrecs de responsabilitat i de confiança. Tot i ser importants i greus aquestes conseqüències, hi hagué casos, la menor part, que tingueren la més greu de les repercussions: morir afusellats. Hem d’esmentar, entre altres, personal del professorat i científics de la vàlua de Joan B. Peset Aleixandre (rector de la Universitat de València i catedràtic de Medicina Legal, que va desenvolupar activitats durant la guerra com ara la de diputat o la de responsable de diversos hospitals), Francisco Aranda, catedràtic de Zoologia de la Universitat de Saragossa, o Sadí de Buen Lozano, que aleshores era inspector general d’Institucions Sanitàries i un dels màxims representants en la lluita antipalúdica, a més d’haver destacat pels seus estudis sobre la lepra i la febre recurrent hispanoafricana.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Joan B. Lloret Pastor. Pediatre i professor d’Història de la Ciència i la Documentació. Universitat de València.
Enllaços
Array
