Kruger, la reserva més carismàtica i antiga d’Àfrica

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Molt abans del pensament conservacionista, del moviment ecologista i de l’educació ambiental, a l’Àfrica un antílop era menjar per als indígenes i un trofeu per als caçadors estrangers. Qualsevol altre pensament hauria semblat, en el millor dels casos, extravagant. Afortunadament, al segle xix una persona extravagant va assolir la presidència de la República de Transvaal, l’actual Sud-àfrica. Parlem de Paul Kruger, el fundador del parc natural que avui porta el seu nom. Ell i els seus col·laboradors van aconseguir fer realitat la conservació d’un espai del qual avui podem gaudir i del qual aquest article intenta oferir una pinzellada.

Els animals

Parlant de la fauna, només cal dir que és el tret més espectacular del parc i el més valuós des del punt de vista de la conservació. Davant l’aclaparadora presència de vertebrats, un gairebé s’ha de disculpar per dir alguna cosa dels invertebrats. Hi ha molts insectes, i sobretot tèrmits, els quals poden construir termiters de més de tres o quatre metres d’alçada. Un altre dels residents, aquest més molest, és el mosquit Anopheles, la femella del qual transmet la malària. S’ha de tenir en compte i, abans de viatjar-hi, prendre mesures preventives com ara proveir-se de repel·lents, mosquiteres, medicaments…

Hi ha peixos que suporten la sequera i d’altres que es defensen amb l’electricitat que generen. Entre els rèptils destaca el gegant cocodril del Nil (Crocodylus niloticus), que pot arribar als sis metres de llargada, nombroses serps (no poques són verinoses, com ara la Boomslang i les mambes), l’enorme varà del Nil (Varanus niloticus), la gran tortuga lleopard (Geochelone pardalis) i els més petits: altres tortugues (algunes endèmiques), llangardaixos, agames, camaleons, etc.

El grup de vertebrats més variat és el dels ocells. Com que s’ha detectat més de mig miler d’espècies, parlar breument de les més freqüents ocuparia un altre article com aquest. Però es poden citar algunes de les més fàcils de veure: l’estruç (Struthio camelus), que és el corredor bípede més ràpid del món, capaç d’assolir i mantenir velocitats que voregen els 70 km/h; els calaus (Tockus, omnipresents i gairebé descarats; Bucorvus, els més grans i que acostumen a desplaçar-se en grups familiars pel terra i a depredar insectes i vertebrats; i Bycanistes); els piocs (Lophotis i el magnífic pioc salvatge de Kori –Ardeotis kori–, un dels ocells voladors més pesants); els omnipresents estornells metàl·lics (Lamprotornis), els conspicus gaigs blaus (Coracias i Erystomus); els confiats francolins (Pternistes, Scleroptila, Dendroperdix i Peliperdix); les elegants fredelugues (Vanellus); els acolorits abellerols (Merops); les gregàries pintades (Numida); els abundants teixidors (Ploceus i altres); les tórtores (Streptopelia…), aparentment adaptades a gairebé qualsevol tipus d’ambient; les suimangues (Chalcomitra…), que fan un paper molt similar al dels colibrís al continent americà; una gran varietat d’aus aquàtiques: bernats i martinets, oques, cigonyes –entre les quals destacarien per la seva espectacularitat el jabirú africà (Ephippiorhynchus senegalensis) i el marabú (Leptoptilos crumeniferus)–, ibis, becs planers, etc. 

També es veuen volardiverses orenetes, falciots, voltors i àguiles, que són molt més fàcils d’observar que a casa nostra. Destaquen la sorprenent àguila saltimbanqui (Terathopius ecaudatus) i la potent àguila marcial (Polemaetus bellicosus). Un rapinyaire singular és el secretari (Sagittarius serpentarius), que és conegut per la seva habilitat en la captura de serps verinoses. Per acabar, durant el recorregut pel parc, és molt fàcil distingir els monocromàtics i frugívors turacs grisos (Corythaixoides concolor), normalment en petits grups als arbres, i també els capsigranys cuallargs (Corvinella melanoleuca), sempre solitaris i a l’aguait de qualsevol moviment que es produeixi prop de la talaia d’observació que ocupen.

Potser la joia de la corona és el grup dels mamífers, representat per unes 150 espècies, entre les quals destaquen els més grossos: els felins i els grans herbívors. Aquests darrers poden formar grans ramats i algunes de les seves poblacions són úniques per la seva magnitud. Destaca l’omnipresent impala (Aepyceros melampus), que amb els seus 150.000 exemplars supera la suma de tots els altres grans mamífers junts. Deixant de banda aquest cas extrem, els més abundants són la zebra de Burchell (Equus quagga burchelli), el búfal africà (Syncerus caffer), el nyu blau (Connochaetes taurinus) i el cudú gros oriental (Strepsiceros zambesiensis). Altres espècies fàcils de veure són l’elefant de sabana (Loxodonta africana), la girafa (Giraffa camelopardalis), l’antílop aquàtic (Kobus ellipsiprymnus) i el facoquer (Phacochoerus aethiopicus).

També es pot tenir la sort de trobar l’antílop dels canyars (Redunca arundinum), que allà anomenen rietbok (reedbuck), i el preciós antílop sabre (Hippotragus niger). Potser són especialment interessants els 220 topis comuns (Damaliscus lunatus) i la població d’uns 90 antílops equins (Hippotragus equinus).

Enfilats en un kopje (on segurament hi haurà un cau de damans) es poden distingir els antílops salta-roques de Transvaal (Oreotragus transvaalensis) i, especialment cap al nord, els preciosos niales (Nyala angasii), parents dels cudús, que han donat nom a la regió: Nyalaland. Entre els caçadors-carronyers podem veure el xacal de llom negre (Canis mesomelas) i, ben segur, la hiena tacada (Crocuta crocuta). Amb molta sort, en una expedició nocturna, localitzarem un llop de terra (Proteles cristata), també anomenat «xacal maanhaar» o hiena termitera, ja que construeix el seu cau al mateix termiter per poder alimentar-se dels tèrmits.

Arribem als pesos pesants: l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius), el gran eland (Taurotragus oryx), que pot assolir els 900 kg de pes, i els dos rinoceronts, el blanc i el negre. Si disminuïm la mida i aguditzem la vista, observarem entre els arbusts el duiquer comú (Sylvicapra grimmia), el raficer comú (Raphicerus campestris) i el de Sharpe meridional (R. colonicus), l’esquirol de potes grogues (Paraxerus cepapi)… Els primats que s’hi observen són el cercopitec de cara negra (Cercopithecus­ aethiops) i el papió negre (Papio ursinus).

No obstant això, els més buscats pels visitants són els grans depredadors: 1.700 lleons (Panthera leo), un miler de lleopards (Panthera pardus) i els raríssims licaó (Lycaon pictus) i guepard (Acinonyx jubatus), dels quals en queden poc més d’un centenar de cadascun.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Albert Masó. Biòleg, professor, fotògraf de natura i membre del departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona.
Lluís Solé i Llordés. Biòleg expert en ornitologia i professor de Secundària a Collbató (Baix Llobregat, Barcelona).

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any