Islàndia 2013. Crònica d’una decepció

  • El periodista Èric Lluent (Vila de Gràcia, 1986) acaba de publicar Islàndia 2013. Crònica d'una decepció.

VilaWeb
Redacció
13.03.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Èric Lluent trenca amb alguns mites de la Revolució Islandesa i ens explica com la reforma democràtica que s’hi ha dut a terme no ha estat tan esperançadora com ens han volgut fer creure. Èric Lluent explica en aquesta breu introducció les contradiccions d’un canvi que no ha pogut revertir del tot el col·lapse bancari de 2008.

Islàndia va saltar als titulars de la premsa internacional l’octubre de 2008 quan els tres principals bancs del país es van declarar en bancarrota. En qüestió de dies, els ciutadans d’aquesta illa situada a l’Atlàntic Nord, al bell mig de la falla tectònica que separa Amèrica del Nord i Euroàsia, van patir un terratrèmol socioeconòmic sense precedents que va dur el govern a aprovar una llei d’emergència per tal de nacionalitzar les entitats financeres Glintir, Landsbanki i Kaupthing. Més enllà de les conseqüències econòmiques per a les famílies i per als inversors estrangers, principalment del Regne Unit i d’Holanda, els islandesos van viure la tardor de 2008 en estat de shock, pendents de la televisió i la premsa, com bé descriu la professora de dret europeu a la Universitat d’Islàndia, Elvira Méndez Pinedo, en el llibre La Revolución de los Vikingos. La victoria de los ciudadanos. “Durant aquella tardor els islandesos es troben paralitzats per la incredulitat de veure com s’esvaeixen les seves institucions i els seus somnis de prosperitat”. Méndez, veïna de Reykjavík i una de les persones que des de l’inici de la crisi va participar en les protestes ciutadanes que es van desenvolupar davant del Parlament, explica que els islandesos van percebre el col·lapse bancari com “una guerra financera amb armes de destrucció invisibles i incomprensibles però altament efectives”. El cert, és que una gran massa de ciutadans, la majoria dels quals gaudia d’un nivell de vida privilegiat, va assistir incrèdula a un espectacle rocambolesc, la trama del qual no era gens fàcil de comprendre. El sistema financer islandès, molt poc regulat a causa de l’escassa població de l’illa i de la economia de supervivència que havia marcat el dur dia a dia d’un dels països més pobres d’Europa fins mitjan del segle XX, s’havia convertit en un paradís internacional controlat pels especuladors locals, homes que de la nit al dia feien fortuna del no res i que els propis conciutadans consideraven herois nacionals. La nació estava orgullosa del que les seves entitats bancàries i els seus reguladors havien aconseguit fins aleshores. No en va el novembre de 2007 les Nacions Unides declarava Islàndia com el millor lloc del món on viure, segons l’índex anual que publica l’organització i en el qual s’analitza la situació de 175 estats. Parlar de pobresa a Islàndia s’havia convertit en tabú i la imatge que projectava el país a l’estranger era la d’una nació que recollia èxits mes rere mes gràcies a una fórmula màgica (i que tan sols podien entendre els experts) que assegurava bons resultats, sobretot en l’àmbit financer. Cotxes de gamma alta, grans pantalles de plasma, apartaments a la costa mediterrània, vacances arreu, roba de disseny. Els islandesos, per norma, vivien en l’abundància i tota una generació, els nascuts entre els anys vuitanta i noranta, consideraven aquella situació com l’statu quo natural del país on havien nascut, oblidant la precarietat en la que els seus antecessors havien viscut durant segles. De fet, un dels menjars tradicionals de l’illa (ara convertit en atracció turística) és el tauró podrit. Això és així perquè, durant segles, els seus habitants havien hagut de trobar la manera de conservar el peix que pescaven a l’estiu per tal de sobreviure durant el dur hivern. Una de les fórmules era assecar-lo. L’altra, enterrar-lo sota terra i menjar-se’l podrit al cap d’uns mesos. Però pensar en les penoses condicions de vida dels seus besavis no entrava (ni entra a dia d’avui) en els plans d’una societat que ha situat el consum i l’èxit econòmic en el centre de les seves dianes.

Podeu llegir l’article sencer aquí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any