Adrià Puntí: ‘He pensat de fer un disc en un idioma inventat per mi’

El músic Adrià Puntí presenta avui al vespre al Palau de la Música Catalana l’espectacle ‘Incompletament Puntí‘. Des de l’any 2003, quan va sortir l’àlbum ‘Maria’, que Puntí no publicava material nou. Després de deu anys llargs de silenci, doncs, el públic podrà escoltar-li noves cançons, com ja van poder fer els gironins el mes d’octubre en un concert a l’Auditori.

—Hola, senyor Puntí.
—Bon any!

—Al concert del Palau, hi sentirem cançons noves, com ara ‘Tornavís’, ‘Incompletament Puntí’, ‘Desgraciat’, ‘La prova del nou’, ‘La clau de girar el taller’ i El boig del telèfon roig’. De què tracta aquesta última?
—És la història real d’un que, fa anys, anava per la Rambla de Girona amb un d’aquells telèfons vells, i tothom se’n reia. I ara resulta que tots anem amb el telèfon amunt i avall. Doncs ara ell no el porta.

—El concert suposem que serà molt semblant al de Girona.
—La columna vertebral sí, però també hi haurà coses noves.

—Quina relació hi ha entre el llibre que acabeu de publicar i el concert?
—Al llibre hi havia uns dibuixos i unes cançons mudes. Aquí hi poso música. Se senten les lletres de les cançons del llibre.

—El vostre pare hi té importància en aquest espectacle.
—Ell és, en part, culpable del llibre. És una mica un homenatge a la feina que ell ha fet tota la meva vida. El meu pare feia vitralls i els tenim a casa. No ha volgut vendre mai res. És un homenatge a una proposta artística d’algú que feia coses només per gaudir de fer-les. Hi havia hagut molt interès a comprar obra seva, però ell no ho ha volgut mai. Vulgues no vulgues, el llibre és una mica un homenatge a ell.

—Hi ha més artistes a la família?
—La meva mare no ha pintat mai cap quadre, però penso que és una artista. D’una manera o una altra, tots hem de ser artistes per tirar endavant.

—Teniu mètode creatiu? Treballeu al matí, a la tarda…? 
—Ho tinc tan inherent que m’és molt natural. Quan em llevo, la primera cosa que faig és anar al piano o a la guitarra. I començo. I acabo el dia a la penombra dibuixant i escrivint. Treballo diàriament.

—Heu pensat a emigrar, ara que tanta gent ho fa?
—’Si tot va bé, em quedo aquí. Sóc com sóc, m’és igual d’on vinc. Menjo merda, farro, ara sí que m’entén més gent’ [aquesta resposta és una versió de la lletra de ‘Cor agre’].

—La vostra creativitat se’n ressent, d’aquests temps políticament tan intensos?
—La vida és molt exemplar. Quan vivim amb tranquil·litat, tard o d’hora surt alguna cosa. És una llei, no sé si de Murphy o què. Han de passar coses, si no ens avorriríem.

—Com el veieu el capitalisme?
—Ui. El capitalisme és molt mutant. Es difícil d’establir, això. Travessem una època molt peculiar. I diuen que és molt fotuda. Quan parlem de crisi, en la meva feina… La meva vida hi ha estat sempre, en crisi. Però es veu que la cosa està molt fotuda.

—Heu pensat de fer un disc en anglès?
—No. Però de fet tinc pensat un altre idioma. He pensat de fer un disc en un idioma inventat per mi.

—Seria boníssim.
—Sí. Però tot vol un procés. Fa anys que hi treballo. En tinc milers de lletres escrites. És un idioma molt mutant. Per exemple: ‘Làpstritic Iniclàquetx Tòmetut’.

—I què m’heu dit ara?
—Si m’entens, bé. I si no, ja t’ho faràs.

—Ha ha! Hi ha cap músic que hàgiu descobert fa poc i que em pugueu recomanar?
—Ah, mira. La proposta d’un company m’ha agradat. És l’Albert Molina. Ha fet una cosa molt interessant. ‘Cançons i poemes’, em sembla que es diu.

—Sou lector habitual de poesia?
—Ho era. Ara no tinc gaire temps. També per la deficiència visual, em costa de llegir. Però la poesia la porto a dins. Coses que m’han agradat? Gabriel Ferrater, Baudelaire, Rimbaud.