Herències del franquisme

VilaWeb
Josep Albinyana
21.02.2014 - 23:59

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquests dies corre per internet el vídeo d’una entrevista al president Fabra en què li demanen per la seua relació amb el valencià. L’home, sense voler reconéixer que no en sap ni té ganes de saber-ne, s’escuda en unes excuses de les que sempre n’hem dit de mal pagador.

Per a mirar de justificar-se, Fabra es confessa castellanoparlant, com si això fóra un impediment per a parlar altres llengües, i addueix que és d’una generació en què als escolars i estudiants ‘se’ls parlava en castellà’. Ho diu com qui explica que quan era jove s’estilava el paper pintat o els pantalons de campana. Com si l’escola (i tot l’aparell de l’estat) haguera sigut en castellà per una simple qüestió de modes, i no per un procés premeditat de genocidi cultural alegrement intensificat pel franquisme, i pel qual encara ningú no ha demanat perdó, ni els qui el vam patir no hem vist cap intenció de rescabalar-nos-en. No l’esperem tampoc: ja no ens queda ingenuïtat.

L’estat i part de la societat han assumit el temps del franquisme com una etapa inevitable de la història, i l’han dotat d’una impunitat basada en l’amnèsia selectiva i en un revisionisme històric que vol aproximar-lo al paternalisme. Allò es va acabar, diuen, mentre miren de fer creure que la cosa no va ser per a tant. Que m’ho diguen a mi a la cara. No ho dic ara per l’escola ni pel país: ho dic per la condemna a perpetuïtat que milers de persones arrosseguem per la gràcia divina d’un règim que nadava en la crueltat.

Fabra no va dir que no parla valencià perquè no li dóna la gana, com no va dir que si s’estudiava en castellà és perquè no es permetia una altra cosa. Ho deu trobar natural. Per a ells el franquisme va significar un temps de poder i negocis, per a mi –permeteu-me personalitzar– por, dolor, sis cicatrius i un futur en cadira de rodes.

———————-

Molta gent no ho sap, però els governs franquistes van negar-se a vacunar els xiquets contra la poliomielitis en els anys en què la malaltia s’escampà per tot el món. No van voler admetre que sota el seu règim milers de nens eren afectats cada any per aquesta passa que causà un gran nombre de morts i deixà supervivents amb seqüeles greus de per vida. Fins als anys 1960 no van començar les campanyes de vacunació, amb molts anys de retard i massa víctimes pel camí.

Fa unes setmanes, TV3 va emetre Pòlio, crònica d’una negligència, un documental que relata de manera esplèndida tota aquella història fosca i poc coneguda. Dir-li ‘negligència’ em sembla voler ser massa benevolents.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any