22.02.2014 - 01:00
Torregrossa és un poble gran, a la ratlla dels 2.700 habitants. Un poble d’aspecte modern, amb carrers notablement amples. Hauríem jurat que la Festa Major tindria un cert volum. Però no s’hi val, a generalitzar, cada poble és un cas.
Sembla que la Festa Major d’hivern és més important que la d’estiu, al revés del que acostuma a passar. Ens diuen que això té una explicació: la sala on a l’hivern es fa ball és més gran que la pista d’estiu. Com es pot veure, és una raó estrictament física i dansaire. És una festa major, doncs, sotmesa a la llei del pam quadrat.
El lector podria pensar: si la pista d’estiu és petita, i la gent vol fer Festa Major, per què no munten com en d’altres llocs un envelat, o busquen una pista, un parc o un indret més espaiós? I d’aquesta pregunta, en surt la resposta que aclareix l’autèntic problema de la Festa Major de Torregrossa: aquesta festa major no l’organitza l’Ajuntament, ni el poble. L’organitza una societat privada. El Casal de Torregrossa.
Per això, aquests dies, a Torregrossa no hi ha banderes pels carrers, ni els cafès instal·len taules suplementàries a les voreres, ni es veuen parades de fira, ni res de res. No s’edita cap programa que digui «Festa Major de Torregrossa», i perquè quedi ben clar, l’imprès que tinc a les mans diu: «Casal de Torregrossa. Festa Major». Aquest imprès anuncia balls al local del Casal, i cinema «en nuestras pantallas», que vol dir, hiperbòlicament, la pantalla del Casal.
Sembla que abans del 1936 hi havia a Torregrossa dos centres, el de les dretes i el de les esquerres, per entendre’ns. Ignoro com anava llavors la festa, però indiscutiblement el repertori de possibilitats era més gran —en tot cas, hi havia més pams quadrats per a encabir-hi la gent—; fins i tot, suposo, es podien organitzar actes col·lectius en terreny neutral. El Casal és l’antic centre de les dretes, i salvant el cas d’algú que per principi no hi vulgui posar els peus, la joventut que vol ballar el jerk —i ves què li expliquen de les «manies» dels pares!— no hi pot posar físicament els seus, de peus. La solució és clara: organitzar alguna cosa important fora del Casal. Però ningú no gosa; sembla que alguna vegada es va intentar, i algú en devia sortir escaldat.
Val a dir que el Casal fa goig: el cafè és molt gran i la sala de ball és esplèndida. Recolzat al taulell del cafè, pregunto a la noia que m’ha servit un refresc si aquesta nit treballarà o ballarà. Resulta que la seva feina és despatxar, però que potser a última hora s’escapi una estona cap a la ballaruga. Li dic si sap d’algun lloc per a dormir aquesta nit, el fotògraf i jo, i contesta:
—Estan de conya, vostès.
En Forcano i jo ens mirem, preocupats. No pas per l’expressió —que agermana dretes i esquerres— sinó perquè no n’estem gens, de conya. I la noia, si és que volia dir això, té raó: per trobar llit ens caldrà arribar-nos fins a Balaguer.
I és llàstima, perquè així ens perdrem la «Gran Verbena de Fiesta Mayor», amb «una vocalista de Zaragoza».
L’endemà tornem a passar per Torregrossa. És migdia, i hi ha anunciat un ball matinal. A la pista d’estiu hi bat el sol a bufetades, i naturalment està deserta. El ball es fa a la sala, plena de gom a gom. Actua l’orquestra Costa Brava, amb tretze músics, tretze, molt ben planxats, darrere de tretze faristols en forma de petxina. Toquen els èxits de la temporada: «Un home i una dona», «Guantanamera», «Winchester Cathedral».
No sé si entrar. Miro el programa i llegeixo aquesta curiosa nota: «En la sesión matinal del primer día la entrada al Baile será gratuita para todo el público en general, excepto los jóvenes». Qui és que ha de dictaminar si un encara és jove, o ja no? Observo una estona el senyor que controla la porta, i al cap d’una estona ell també em mira. Amb por de llegir-li la sentència als ulls, em faig endarrere.
Josep Maria Espinàs, Festa Major, Barcelona, Destino, 1969, p. 158 (fragment).
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
