09.02.2014 - 06:00
El principi de ‘Davant l’horitzó‘: ‘Un Urgell de grans dimensions que durant anys va ser al vestíbul de l’hotel Majestic i que Miró anava a visitar. Modest Urgell, de qui Miró va aprendre la importància de l’horitzó. Un Miró tardà en què la composició es defineix a partir de la línia de l’horitzó. Un Perejaume que se’ls mira a tots dos i perfila horitzons amb el marc daurat de les pintures. L’horitzó com una certa línia de transmissió.’
Aquest inici ple de delicadesa, intenció, gust, coneixement, sorpresa i relat marca tota l’exposició, comissariada per Martina Millà, que també és la cap de l’Àrea de Programació i Projectes de la Fundació Joan Miró.
I de la connexió Urgell-Miró-Perejaume, Millà ens convida a fer un viatge que va del paisatge centre-europeu i nòrdic al paisatge marí; de l’horitzó en la cultura zen japonesa a l’horitzó de l’expressionisme alemany, per marcar les antípodes que s’atrauen; diàlegs de Hockney i Baselitz, Chillida i Jansen; Agnes Martin i Ansel Adams… I, inesperadament, petites clucades d’ull, quan trobem una paret de la fundació ocupada per dos Raurich. O la mirada rupturista i delicada alhora d’Antoni Llena, amb les llegendes: ‘Història de l’home’, ‘Història de l’art’, ‘Història de la pintura’, del 1968. Fins i tot un espai contingut, clos com una capella, hi és convidat en aquesta exposició d’horitzons, fent dialogar Klein, Chagall i Spalletti.
‘Davant l’horitzó’, fins el 16 de febrer a la Fundació Miró de Barcelona.
