El Centre d’Art i Natura de Farrera, a la corda fluixa

El Centre d’Art i Natura de Farrera, residència de treball per a creadors i investigadors, que té una programació pròpia i que contribueix a vertebrar el territori, és a la corda fluixa: després de setze anys d’activitat continuada amb el suport del Departament de Cultura, ara una comissió de valoració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) l’ha deixat sense l’ajut del 2013. Li ho va comunicar el mes d’octubre, cosa que impossibilita de refer el pressupost. Un recurs d’alçada (pdf) ha passat la decisió última al conseller Mascarell. Amb tot, el cas suscita dubtes raonables sobre els paràmetres de valoració de les comissions i del coneixement que tenen dels projectes aquells qui atorguen els ajuts.

A final de gener es va fer pública una carta en què una seixantena de persones del món de la cultura i la ciència, coneixedores de la tasca del Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera, demanaven al conseller Mascarell que no deixés sense suport econòmic ‘aquesta singular iniciativa de producció cultural’. El centre és dels pocs dinamitzadors culturals de l’Alt Pirineu que ajuden a fer conèixer el territori i el prestigien, bo i acollint creadors de totes les disciplines artístiques i científiques d’arreu. Us n’expliquem la història.

Les activitats i l’articulació del territori

El CAN de Farrera és una residència de treball per a artistes i investigadors d’aquí i de tot arreu. Vincula el món de les arts plàstiques i escèniques, les ciències i les lletres, en un paratge natural de l’Alt Pirineu: al poble de Farrera (de vint habitants) a la comarca del Pallars Sobirà, a 1.360 metres d’altitud. A més de ser residència de treball, el centre organitza cursos, tallers, seminaris i actes i edita llibres vinculats amb el territori i amb l’activitat cultural que s’hi fa.

Per a entendre la vitalitat d’aquest equipament, on fan estada cada any una mitjana de dues-centes persones, només cal mirar les activitats dels darrers mesos del 2013 (de gener a març, època de rigorós hivern, el centre és tancat): Seminari de traducció poètica de Farrera, impulsat per la Institució de les Lletres Catalanes (del 30 de novembre al 3 de desembre); taula rodona: ‘Sinergies locals. Pràctiques artístiques en context social. Fronteres difuses entre l’ètica i l’estètica’ (17 de novembre); curs de plantes medicinals i cosmètica natural per a l’hivern (16 i 17 de novembre); taller de composició fotogràfica (26 i 27 d’octubre); taller de teatre de consciència i educació emocional (19 i 20 d’octubre); 1r aplec Saó: arts i natura a l’Alt Pirineu (12 d’octubre)…

El recurs d’alçada presentat al departament és un document on s’expliquen a bastament les activitats i funcions del CAN i la importància que té en el territori: ‘El territori “natural” d’influència del CAN –diu– és l’Alt Pirineu (Vall d’Aran, Alta Ribagorça, els dos Pallars, l’Alt Urgell i la Cerdanya), que constitueix un terç de la superfície del país, amb només unes 60.000 persones (0,8% de la població catalana). La densitat de població al Pallars Sobirà amb prou feines arriba a 4 hab. per km2, la del municipi (Farrera) és d’1 hab. per km2, i la distància mitjana a l’àrea metropolitana de Barcelona, principal font de residents i connexió aeroportuària amb l’exterior del país, és de 270 km. Estem ubicats a l’extrem nord-oest del país i som l’únic equipament de suport a la producció artística en aquell entorn. És clar que no s’han tingut en compte tots aquests factors condicionants.’

El director del CAN, Lluís Llobet, atribueix la retirada del suport econòmic al desconeixement sobre la tasca del centre. Un dels arguments dels membres de la comissió d’avaluació, presidida per Conxita Oliver –directora de l’Arts Santa Mònica–, és que no veuen que sigui un projecte articulador, perquè diuen que és una residència d’artistes; també li retreuen manca de trajectòria i poca interdisciplinarietat. Lluís Llobet encara explica que darrerament també utilitzen un nou argument: que el CAN de Farrera hauria de sol·licitar l’ajut en una altra convocatòria. Però fa cinc anys que demanen l’ajut a la mateixa convocatòria (‘subvencions per a projectes artístics que articulin els sectors professionals en els àmbits de les arts escèniques, la música i les arts visuals’) i no els havien indicat mai que no fos l’adequada.

Els comptes

Lluís Llobet encara se’n fa creus, quan explica el fet a VilaWeb: ‘Ja havíem calculat que l’ajut seria inferior al de l’any 2012, que va ser de 40.000 euros. N’havíem previstos 30.000 per al 2013. Les retallades ja ens havien castigat (l’any 2009, el primer CoNCA ens va adjudicar un ajut de 61.000 euros). 30.000 euros no és cap quantitat astronòmica per a tenir obert el centre i crear una activitat pròpia.’ Més aviat és un ajut escàs, si tenim en compte, a més, que per culpa de les retallades Llobet ha hagut de passar de tenir un contracte indefinit a tenir-ne un de temporal, i que cada any ha d’estar dos mesos o tres a l’atur perquè surtin els comptes.

Preguntem a Lluís Llobet com es reparteix el pressupost anual del CAN: ‘Tenim un pressupost anual d’uns 90.000 euros, dels quals 30.000 havien de provenir de la Generalitat. Entre el 40% i el 45% del pressupost es cobreix amb recursos propis (acostumem a sobrepassar les mil pernoctacions l’any) i la resta són petites aportacions d’algunes altres institucions públiques del territori (Consell Comarcal, Parc Natural de l’Alt Pirineu, Institut d’Estudis Ilerdencs, etc). Jo crec que no hi ha cap equipament cultural de l’àrea metropolitana de Barcelona que aporti el 40% del pressupost amb recursos propis. Ni el CCCB ni el Liceu… A més, participem en dos programes europeus (el Grundtvig i l’Education, Audiovisual and Culture Executive Agency), i formem part de la xarxa Res Artis. Vull dir que tant l’esforç d’internacionalitzar-nos com l’esforç de tenir autonomia financera el fem.’

Per això potser el recurs d’alçada presentat al conseller no s’estalvia la cruesa quan diu: ‘La notícia rebuda l’1 d’octubre passat és un cop baix per diverses raons:
—per les conseqüències: ja que deixa el CAN ferit de mort just quan començava a tenir un finançament europeu que compensava les reduccions públiques del nostre país…
—per la forma: el mes d’octubre no es pot deixar sense finançament cap projecte que hagi rebut suport continuat. Ja no hi ha capacitat de modificar la programació, ni de buscar alternatives…
—pel que representa: la pèrdua de confiança en la principal aliada, la institució responsable de la política cultural al teu país…’

El Centre d’Art i Natura de Farrera és propietat de l’Associació Amics del CAN Farrera, una associació sense afany de lucre. L’ànima del projecte i director del CAN, Lluís Llobet, espera la decisió final del conseller.

Fonts del departament de Cultura s’han limitat a dir que el recurs d’alçada es va presentar el 29 de novembre i que tenen quatre mesos per a estudiar-lo. Fins el 29 de març el conseller Ferran Mascarell no ha de dictaminar, i podria exhaurir el termini. Tot fa pensar que Mascarell encara no ha llegit el recurs d’alçada, que és a l’OSIC. Fonts del departament recorden que les puntuacions donades al CAN són molt baixes: interès artístic i impacte del projecte (2 punts), visibilitat i qualitat de la gestió (1,5 punts), i nivell de representativitat i trajectòria (1 punt). Amb tot, hi ha precedents anteriors en els quals el conseller ha dictaminat a favor del recurs. 

La carta

Després de setze anys d’activitats, molts creadors i investigadors han passat per Farrera, de manera que la carta de suport al centre enviada directament al conseller és signada per gent de renom, com ara la científica Josefina Castellví; el poeta i degà de la Institució de les Lletres Catalanes, Francesc Parcerisas; la demògrafa Anna Cabré; el filòsof Xavier Antich; la professora i directora de la Fundació Joan Brossa, Glòria Bordons; també l’escriptor Colm Tóibín, la traductora Dolors Udina, la presidenta del PEN Carme Arenas, el geògraf Oriol Nel·lo…

La carta diu: ‘Aprofitant el recurs d’alçada presentat per l’entitat, el departament de Cultura que dirigiu té l’oportunitat de reconsiderar la decisió presa i així assegurar la seva continuïtat. Estem segurs que aquesta comissió rep moltes més peticions de les que pot atendre en condicions i, pel fet de no conèixer de primera mà les característiques del CAN i la seva molt especial localització i singularitat de servei, no l’ha pogut valorar en tota  la seva complexitat. Sabem també que vós feu tot el que és a les vostres mans per evitar que el panorama cultural català s’encongeixi i s’empobreixi més del que ja ha fet els darrers anys. Amb tot, us preguem que reconsidereu aquesta decisió, perquè som davant d’un equipament extraordinari, i només cal repassar la seva trajectòria en el camp de la creació i de la recerca, binomi que el defineix.’

Un dels sotasignats de la carta de suport al CAN és Francesc Parcerisas, degà de la Institució de les Lletres Catalanes. Explica a VilaWeb: ‘La raó per la qual he signat és perquè conec bé el projecte i el funcionament, i qualsevol acte en favor del CAN de Farrera és important. Fa una tasca impecable i cal que es mantingui viu. M’estranya el desconeixement tan gran per part de l’administració d’allò que el centre representa: vertebrador de cultura i vertebrador del territori. El deure de l’administració és informar-se, sobretot si s’ha interposat un recurs d’alçada.’

‘El centre va començar a funcionar el 1998 –recorda Parcerisas–, quan jo era director de la Institució de les Lletres Catalanes. És aleshores que també vam engegar els seminaris de traducció poètica de Farrera, que ja s’ha fet vint-i-dos anys. I va ser un gran encert, pel funcionament impecable, i pel lloc: un centre aïllat de tot, però que permet una gran cohesió del grup i una gran sinergia amb els altres creadors i investigadors instal·lats al CAN, perquè tots compartim el sopar. Els seminaris de traducció s’han demostrat molt productius: sense anar més lluny, la poeta escocesa Anna Crowe, gràcies al seminari, avui és una de les traductores de literatura catalana a l’anglès. I això mateix puc dir de traductors eslovens, grecs, israelians…’

Conclou Parcerisas: ‘No sé quins són els altres projectes que s’han presentat. No sé de quins recursos disposa el departament. Però sí que sé que aquest projecte funciona i és fonamental per a fer viure el Pallars també. Trobo que és una badada important per part del Departament de Cultura. Perquè hem de tenir en compte que un equipament d’aquesta mena, que sempre ha rebut ajut, si de cop i volta se li talla la subvenció d’arrel, és com tancar-lo.’