Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  29.01.2014  00:04

Autor/s: Joan Olivares

La meua ràdio preferida

Men?ame
 

Fa temps que les infàmies i vileses del PP valencià són tan evidents que procure no parlar-ne com a mostra de respecte a la intel·ligència de la bona gent. Qui, a hores d’ara, no reconeix la baixesa moral i la inèpcia dels governants valencians només pot ser, com ells, inepte o indecent. Tanmateix, d’ençà de l’apagada de Catalunya Ràdio, em rosega de nou el corcó de la indignació i no me’n puc estar. Tinc la sensació que, amb aquest atemptat a la llibertat i la cultura, els botiflers valencians han fet quelcom més que una simple volta al cargol sens fi de la seua abjecció.

Durant més de vint anys, cada dia he anat a treballar a les huit del matí sentint en la ràdio del cotxe la meua emisora preferida: Catalunya Ràdio. Des de la setmana passada, no ho puc fer. I estic rabiós, sí... estic molt rabiós. Quin mal feia, jo, sentint l’Enigmàrius?  I que no em vinguen ara amb que hi ha problemes més grossos. Jo mateix vos podria parlar dels meus fills, que, ai!, estan en l’edat de treballar. D’un conegut que tenia preferents. D’uns jóvens veïns, condemnats a una vida furtiva. D’un antic company d’estudis (ja voregem els 60), que s’ha quedat sense treball, sense casa, sense família i sense futur... Però, mireu, de tot això no puc acusar, només, els governants valencians. En tot aquest pastís de la crisi, ells no han jugat més que un paper de comparses ‒de capitans de comparsa, si ho voleu: això ho pague jo‒. Sense ells hi hauria, probablement, el mateix atur, el mateix dèficit, els mateixos bancs, les mateixes estafes...

L’egoisme, l’avarícia, formen part de la condició humana, i si bé no es pot justificar moralment que alguns s’enriquisquen amb la misèria dels altres, es pot, almenys, entendre. Ara bé: com podem justificar la destrucció i la humiliació de l’adversari quan això ni tan sols ens comporta cap benefici? Per pura venjança? Per maldat extrema? O tal vegada per la ira de saber-se intel·lectualment derrotat i sense arguments? Si algú m’ho sap explicar...