28.01.2014 - 10:10
Tinc un amic que estudia a la Universitat de València i que aquesta setmana, després de més d’un mes amb esquemes, resums, subratlladors, bolígrafs Bic sense tinta, fulls gastats i una certa ressemblança a un mort vivent, acaba els exàmens. Shhht, silenci. Acaba aquest període de patiment per a qualsevol estudiant. Patiment només perquè els que manen han decidit que els exàmens siguen un patiment. Shhht, silenci.
Tinc un amic que estudia a la Universitat de València que ha patit, també, el canvi de llicenciatura a grau, amb les conseqüències que aquest canvi suposa: assignatures de dos anys reduïdes a un quadrimestre, que, amb molta sort, es resumeix en tres mesos; exàmens a gener i a maig-juny, amb les segones convocatòries respectives a juny i juliol; treballs hui, ahir i demà, i etcètera. Shhht, silenci. El meu amic no entén com una assignatura amb temari per a dos anys, quan queda reduïda a dotze setmanes, conté la mateixa quantitat de matèria. Shhht, silenci. Igualment, no comprén com aquest sistema educatiu nostre queda enquadrat en la primera meitat d’un any: a gener, exàmens; a maig, juny i principis de juliol, exàmens. A partir d’estiu fins que l’agulla torne a marcar l’hivern, no hi ha cap control. Shhht, silenci. I, a més, les segones convocatòries estan separades únicament per quinze dies que, lluny del que hom pot pensar, no donen per a gaires filigranes. Shhht, silenci.
Tinc un amic que estudia a la Universitat de València que s’ha quedat unes quantes vegades fora de la biblioteca perquè, quan hi va, tot està ocupat. I això que hi acudeix de matí, però ja no hi ha seients buits. Diu que el que sí que hi ha són folis en blanc que serveixen per a guardar lloc. A les prestatgeries, un cartell informa: ‘Temps màxim de reserva: 20 minuts’, però aquests vint minuts passen a ser hores i hores. Taules i cadires buides, mentre gent es queda fora. Em sona, aquesta cantarella, però jo no li dic res al meu amic. Shhht, silenci. M’ha explicat, amb alguna blasfèmia addicional, que molts estudiants que hi van no pertanyen a la Universitat de València: són, la majoria, ‘foranis’ del CEU San Pablo, casa caracteritzada per demanar diners i no notes acadèmiques als alumnes. Com hi entren? Perquè alguna ànima caritativa de la Universitat de València els ha deixat el carnet d’estudiant. Shhht, silenci. Que seria tan senzill com demanar el carnet d’identitat? Doncs sí, seria tan simple com això. Però a la gent de seguretat ja li va bé. I etcètera. Bla, bla, bla. Shhht, silenci.
Tinc un amic que estudia a la Universitat de València i que va començar la carrera amb la màxima il·lusió del món. De veritat: quan em va dir que volia iniciar els estudis universitaris li brillaven els ulls, gairebé una llàgrima de vida se l’hi dibuixava. Si el veiéreu ara… Pobre. Cada dia bufa i rebufa, i torna a bufar. Shhht, silenci. L’alegria li ha fugit igual que la tinta blava o el color groc fosforescent. No en té culpa. I molts professors tampoc no la tenen. Ara que, n’hi ha uns quants que deixa’ls volar, però que volen ben alt, ben alt. Molt alt. Altíssim. Shhht, silenci. Aquest amic, amb una barreja de ràbia i ironia, m’ha comentat que alguns d’aquests professors haurien de tornar-se a examinar per a veure si mereixen ser on són. Jo li vaig contestar, amb més calma, que això també ho haurien de fer als instituts, que hi ha professors que s’acomoden i ningú no els trau de la poltrona de professor dictatorial. La llàstima, que ho pagarien els bons professors. No obstant això, alguna volta les opinions dels alumnes haurien de comptar vertaderament en decisions com quin professor sap educar i ensenyar i quin és un titella dels seus propis apunts de fa segles que any rere any s’encarrega de repetir amb les mateixes comes ací i allà. Shhht, silenci.
Tinc un amic que estudia a la Universitat de València que despús-demà, o a l’altre, acabarà els exàmens de la primera convocatòria. Fa primer de carrera. Se l’ha vist pàl·lid aquests dies. Ullerós. Ha perdut quilos. Shhht, silenci. No sé si haurà caigut en el detall que encara li queden sis períodes com a mínim de sofriment, i cada volta amb més intensitat. Shhht, silenci, hosti, per favor senyoreta, expulse’l de la sala ja! Silenci, silenci, silenci.
